Storia d' S. Genofefa/XVII

From Wikisource
Jump to navigation Jump to search
Storia d' S. Genofefa
17. Co stara coi geniturs de Genofefa?
Capo XVII.


Co stara coi geniturs de Genofefa?

Intan ch' al ê chiló döt en festa y ligrëza, ê le palaz dl düca en Brabant ciamó sopolí sot a gran afliziun; mo le vecio Guelfo â otenü l' incombënza, de i porté ai geniturs dla contëssa la noela de chësc ch' ê deventé. "Resta chiló, amich, (i â dit le conte) lascenen jí n plü jonn por chësta strada sfadiosa. Pënsa, cotan de pëis, ch' al t' ê le ritorno dai Mori, che te me dijôs, chël sará to ultim iade." Mo le portaermes i dá por resposta: Homo proponit, Deus disponit: ó dí: "Idî tira i dessëgns dl uomo sotissura." Do le iade tla vera m' ál Ël provedü de chësta onorevola y amabla incombënza, ch' i ne me lasciará mai jí de man: déme duncue lizënza de l'eseguí." Le conte ne zedô inciamó ne y i dij: "pënsa cotan d' agn, che t' as,

conscidra la lontananza dla strada, la ria sajun: fá ma cunt de döt cant chësc caro Guelfo." "Pora degöna, dopo ch' al é gnü la bona signura, me sënti iö de diesc agn plü jonn, y plü bëgn ne pói mai finí mi ofize co cun chësta incombënza d' onur; fata ch' ara sará, me dái cun ligrëza en pesc, y deach' i sun le plü vedl, dorará chësta palsada, cina al de dl iudize." Scomöt da chëstes parores dij le grof: "Vá duncue mi vecio fedel combatënt: líte fora mi plü bun ciaval, cun dodesc braui raitri y diji ai düchesc de Brabant, ci che te sëntes tl cör, y ciara di condü sagns y intun te mi brac; vá y t' acompagnëies Idî." Ince Genofefa l' á ciamó fat cherdé, por i fá dí ai sü döt cant, ci che le respet y l' amur filial i podô dé ite. Guelfo ne n' â stlüt l' edl en döta nöt nia, y denanch' al vëgnes l' alba s' êl inarmé sö, á cherdé i ciavaliers, i daidâ imbastí i ciavai, i solezitâ a se spazé cina, ch' al ê cun ëi a ciaval, y via danfora a düc, y insciö da doman cina da sëra, al scraiâ vigni tan: "Coraje, compagns, avanti." Y söla domanda, porcí ch' al â na te prescia, dijôl: "I pënsi ala crusc de chi che desson jí a consolé. Y n uomo da bëgn ne dess ciaré a sü propri incomodi, sc' al i pó sparagné ince ma n'ora de tribolaziun. Insciöche sun jüs gonot cun ardimënt en galop a

scarzé sö ferides y fá degore leghermes, insciö orunse na ota jí a pora nia en galop por varí les plaies, y a assuié sö les leghermes! Oh i oress che chësc fucs ess ares, insciöch' i n á inzai odü un depënt, ch' al parô, ch' al jiss sciöche le vënt." Y sön chëstes parores i dêl indô de sprom tl vënter al ciaval. N vedl ciavalier, ch' i â tigní sura nöt, Guelfo cioé, cui atri sü compagns, dijô, che chël bun vësco, ch' â dé adöm Genofefa y Sigfrid, consacrâ en chël de na dlijia nöia nia plü de n' ora de rezes dala strada, ch' ai â da fá. "Iló messunse jí a sprom, (dij Guelfo) porcí che chël om sant mëss gní al savëi dla bona noela, y deach' al é tan sciché y prudënt, ói ch' al m' insëgnes la miú manira d' i porté dant ai düchesc mia incombënza. I á ponsé do codî por strada, y ne sun bun de ciafé fora n meso conveniënt, de n gní sura, coch' i messess dí; i á finamai fat la ressoluziun d' i scraié pro da lunc: — Genofefa é en vita, ara é gnüda ciafada; mo al ne se convëgn salté en ciasa cun chësta manira. I sun n soldá vedl, y i n' á mai salpü ci ch' al ó dí pora, ater co por bocia di atri, y impó — na cossa stramba! chëstes parores. — Genofefa é en vita — m' á scassé sö, y i sënti tres n zerto tremoroz. I n' ess mai cherdü, che la ligrëza podess fá n te mote; y sc' ara

me vá a me insciö, ai geniturs podess la ligrëza improvisa porté la mort, tla medema manira, che na saita trata vá a ferí le cör. Y le mal él, ch' i sá ma da manajé la spada y no la lënga, por chësc ne sái iö da porté dant na cossa püch a püch, al me mancia mefo la finëza de rajoné cun prudënza. Chël bun vësco venerabl me dará bun consëi, porcí ch' al é pratiché assá da baié cun le spirit en pesc." Rové ch' al ê dan chël signur reverendiscim, i âl porté dant, ci ch' al é sozedü y chëra süa dificolté, a gran impresciun de chël signur, che laldâ Idî dadalt, y respogn: "Sce, desse pesc, Idî ordinëia döt, ince les piceres cosses cun gran sapiënza. I sun instës intenzioné de jí a ciafé i veci geniturs, mi sacher minister me chërda por iló; duncue, aló, junde." L' onoré Guelfo ê ligher y contënt de podëi acompagné le vësco deboriada cun sü compagns. Le düca y la duchëssa passâ en oraziuns y leghermes le de, ch' i â porté la ria noela dla mort de Genofefa, y deach' al ê mefodër chël le de dl aniversar, s' un stôi sará daite, en te süa propria stanza, sprofondá en gran afliziun. Bele scialdi vedli y dai ciavëis blanc portâi inlaota le guant da plüra, anzi che la duchëssa do le momënt de chëra desgrazia n' â mai plü metü da pert le guant bröm. Söl ciastel êl cuindi döt chît, ch' al parô desert, porcí ch'

ai sighitâ tres a tigní fora vigni conversaziun: al â bele dé l' ora por les sacres funziuns destinada, y an n' aspetâ plü degügn ater, co le vësco, che vign' ann gnô invié a zelebré la recordanza dla mort de Genofefa, pro chël medem alté, olach' al l' â sposada cun Sigfrid. Cruzié assá, sciöch' al ê, ponsâ le düca tra se zënza fá parora: "N colp, o na desgrazia da fá plü me ne ne s' essel podü toché por nosta ciasa ducala, che la desplanté a na te fosa: intan sides fata l' orenté d' Idî." Sciö ince la duchëssa sospirâ: "O ci desfortüna! messëi perde nosta unica fia, tan cara, por man dl boia. Genofefa, nos speran de t' avëi sciöche angel de consolaziun al let de nosta mort, che tö te nes esses druché pro i edli; y impede chësc.. Mo (sighitâra pö 'ci ëra) sides fat, o Signur osta santiscima orenté!" Ara â apëna dit chëstes ultimes parores, che le vësco venerabl gnô da üsc ite; na ligrëza de paraisc i lominâ tl müs. "Lascede de baudié, y godessela tl Signur," dijôl y sciöch' al foss ispiré da Idî ál scomencé a rajoné cun füch dla divina providënza, aplicâ a süa desgrazia le fat de Giacobe, ch' â pordü so fi Giuseppe y indô ciafé cun ligrëza. La unziun tl discurs dl vësco, y le füch amabl de süa retorica (la maestria

de savëi rajoné bel) i jô ai bugn veci sot tl cör, la recordanza dl amur d' Idî, che rigirëia döt, y le pinsier ala ligrëza dl pere Giacobe, i â implí fora le cör de consolaziun, y trat fora la spina dolorosa ch' i tormentâ. "Ah ess Idî la bunté de nes fá na simila grazia," dijô la duchëssa, cun les mans ingropades; y le düca: "en chësta vita ne podunse aspeté atra consolaziun, che la speranza dl paraisc." Mo le vësco i respogn: "Y ne la podessel fá en chësta vita le Signur; por ci no? Ël, ch' á fat cosses tan granes, Ël, che fej la ferida, y la varësc, che tëgn te fossa y fej ressorí. Le Dî de Giacobe y de Giuseppe vir ciamó aldedaincö: Ël s' á dé forza, che le cör ne s' é rot dal dolur, Ël se conzed 'ci la forza, ch' al ne vais en toc ala gran consolaziun. Sö dunca impede le "dies irae" che ingherdenî zënza te dlijia sot ala s.Mëssa orunse incö cianté cianties de ligrëza: — Lode a Os, o Dî d' infinida bunté, amur etern, onur y gloria a osta divina providënza, — porcí che Genofefa é en vita y la podëis ciamó odëi." Spordüs a chëstes parores se ciari un l' ater y ales parores lorëntes dl om sant cojôl sö tl intern sentimënc inzerti, speranza y tëma fajô deboriada vera tl cör, che madër söl momënt n' ési bugn d' i la crëie al vësco. Ël intan deura atira l' üsc, y chërda

Guelfo, ch' é tla ciamena dlungia ad aspeté y tremorâ te so intern: "Chësc," dijel, "se cuntará le rest. Le portaermes te stüa apëna, scraia: "Sce ara é en vita, i l' á instës odüda, i l' á aldida, y i l' á tuta por la man." La noela — Genofefa é en vita — vá sciöche n tarlí por döt le ciastel. I sorvidus dl düca, les signures dla duchëssa, salta adalerch plëgns de morvëia, ligri y oramai fora de se. Guelfo á cunté la storia rara assá, impedí gonot dales leghermes, ch' i gnô te sü edli grisc, y cun na usc rota dal scomovimënt. Düc incëria messâ sospiré y pité ad aldí cuntan, y i düchesc spordüs stlaris dala ligrëza n' ê bugn de se remëte dala morvëia y impresciun. Finalmënter ne se lasciâl plü dubité, canch' i compagns de Guelfo laldâ düc pro ci ch' al â cunté; spo canch' al i portâ dant les parores de Genofefa y dl conte ai geniturs, s' ési chisc descedá fora, sciöche da na inciurnida, a vita nöia, y scraiâ: "sëgn unse vit assá, sëgn, che savun, che nosta Genofefa é ciamó en vita, denanche morí la orunse ciamó odëi." y defat, dopo ch' ai á albü rengrazié a Idî te dlijia, ési atira piá ia deboriada col vësco venerabl, col bun Guelfo cui sü, y n gran tlap de sorvidus. Intan s' â 'ci Genofefa remetü en forza de bela pora y bona assistënza tan inant,

che les massëdles s' investî le corú cöce en sëgn ch' ara gnô indô pro sanité. So unich dejider êl d' odëi sü geniturs, ch' é ince rová al ciastel plü atira, ch' an n' i ess aspeté, y la salüda cun leghermes ai edli lorëntes. Le düca n vecio venerabl, s' l' abracia daldöt scomöt, sciöche zacan Scimeun tl tëmpl dijôl ci ël: sëgn, Signur, tolesse osc servo, sëgn che mi edli á odü chësta ultima grazia." La uma s' la tira al cör sot a tan de leghermes y dij: "Sëgn möri contënta, deache tö te vires, y tüa inozënza é fora de vigni dübe. Insciö degorô les leghermes en abraciamënc de ligrëza. Spo s' oji al pice möt, y scraia deboriada: "Duncue tö t' es nosc nipote. Ví ma, ví ca, lascete abracé, Dî te benedësces, nosc bun pice, te fejes felize, amabla y cara creatöra." Le düca y la duchëssa se le tolô un al ater y se le curî de baji y leghermes, y se l' inzertiâ plü co mai. "Cotan mirabl é le bun Idî," metôi spo pro: "Fia, nos te tignîn bele por morta, y n' ân plü degöna speranza da t' odëi ciamó söla tera y sëgn nes ál fat la grazia da t' abracé te y to pice fi." Intan comparësc 'ci le vësco, cina sëgn nia osservé da Genofefa, y chësc ê la colm dla ligrëza, ch' al i parô sciöche n angel dal

Cil. L' om d' Idî ôt impröma ad ëra, spo al conte, y infin ai geniturs i dá a düc la benedisciun; alza spo les mans y dij: "Sëgn â adempí le Signur, ci che so spirit m' á zacan fat odëi: a te, fia, y a os düc él gnü conzedü la maiú fortüna, ch' an se pó aspeté söla tera. La tüa, Genofefa, á impormó scomencé do gran pënes, sciöche vigni contentëza dess scomencé söla tera. La sapiënza y bunté d' Idî á fat ci che degügn ne s' ess ponsé, y surapassa vigni imaginaziun. Sciöche en de dla noza nes ál indô chiló abiné düc adöm, en na manira demorvëia, y cuntra aspetaziun nes âl injigné chësc bel de, olache le rengraziun cun leghermes de consolaziun. Al n' un mancia degügn de chi che ê a noza, anzi chësc pice é deplü, porcí ch' Idî fej plü de chël, ch' Ël impormët. Beat chël che tëgn fora la proa, tantosc ch' al sará porvé ciará, arál la corona dla vita impormetüda da Idî a chi che l' ama y i sorvësc; la corona dla vita é 'ci a os conzedüda." — Les veres ligrëzes te na familia mëss dagnora avëi la s. Religiun por fondamënta y compagnia, spo éres dles dërtes; ligrëzes al' incuntra blot mondanes é zënza saú y mirit. —