Storia d' S. Genofefa/XVI

From Wikisource
Jump to navigation Jump to search
Storia d' S. Genofefa
16. La gherlanda por i patimënc
Capo XVI.
La gherlanda por i patimënc.

Düc trëi é gnüs fora dan la caverna scomöc ciamó, y coi edli moi dal pité, y le conte se mët a cherdé adöm sü compagns; destaca dal col le corn da ciacia d' arjënt, sbunfa ite n sofl, ch' i crëps ingherdenî da vigni pert lunc y lerch, y le möt plëgn de morvëia, ch' al n' â mai aldí val' de te, orô pö 'ci ël se porvé a soflé laite, y la uma, scebëgn ch' ara â tan pité, a odëi, ne n' ê bona chiló de se tigní le rí. A chësc sonn salta da mile perts i ciavaliers alerch, y i servi dl conte; düc resta plëgns de morvëia, a odëi la dona megra y smarida a süa man, y l' amabl ragaz söl brac. Folá a rode incëria stôi respetusc zënza favela a odëi le conte, la dona, y le möt cun les leghermes ai edli. Finalmënter alza le grof süa usc rota: "Nobli ciavaliers, servi fedei ponsede, (dijel) chësta dona é mia sposa Genofefa, chësc é mi fi Schmerzenreich." — Al ne se lascia splighé la morvëia y le spavënt a chëstes parores, mile cosses se baiân ca y lá, da cënt perts aldîn vigni sort de domandes: "O Dî! ah co mai! chësta nosta jintila prinzipëssa." — Mo ne l' án pa acopada? Éra ressorida? Al n' é poscibl. — Mo sce, impó ch' al é ëra. O Dî en ci stat miserabl;

ci cira smorta! — O vé mo nosc pice conte! ci n bun y bel möt!" Y tra chësta rebeliun de ligrëza y compasciun, de morvëia y coriosité, se renovâ y moltiplicâ les esclamaziuns y domandes de condolënza y contentëza. Le grof cunta en cört i fac prinzipai dla storia, y dá cotan de comani a sü fanc: dui ciavaliers raita en galop al ciastel a dô guant por la contëssa, a fá injigné na letaia (n let portatil) y ordiné ia döt por so ritorno. Spo ál ince comané, ch' an condüjes iló adalerch besties da soma, d' abiné lëgna da fá n bun füch te n piz süt sot a n crëp, che sporj surafora, por preparé iló n past. Ël instës, á deslié sö la pocaja, trat y destenü fora dlungia le füch na cuerta, á curí la sposa de so proprio mantel da d' invern, cöce, sciöche porpora, y sotrat de pelicia börna, i á dé n gran fazorel por se curí le ce cuntra le frëit, y l' á fata senté dlungia d' ël. Spo i êl gnü pro i ritri che la conesciô denant, a i fá i complimënc plëgns de respet a i desmostré l' impresciun y la ligrëza, ch' i implî fora le cör. Do chisc le bun Guelfo, ch' ê apëna bun d' aspeté tan dî, cina ch' i ciavaliers ess finí a fá sü dovers, é jü danfora a düc i sorvidus, cun les mans ingropades y les leghermes ai edli y dij: "Signura ilustriscima sëgn

sunsi ligher, ch' i Mori ne n' á fruzé mi ce blanch, deach' Idî m' á conzedü d' ester presënt a chësc spetacul de doreja; sëgn möri cun ligrëza." Spo s' ál tut le möt tl brac, l' á bajé söl müs, cun les parores: "Sideste bëgngnü, cara creatöra, vero retrat de to pere, crësc sö nia atramënter co ël, nobl brau; amabl saurí sciöche tüa uma, bun y devot sciöche intramidui. " Timido y spaurí parô Schmerzenreich, a odëi tan de jënt, a ester la pröma ota lapró, mo plan plan ciafâl confidënza, y gnô discorsif. A odëi tan de cosses nöies por ël, ne zedôl d' orëi savëi, y de damané, y düc, Guelfo spezialmënter s' la godô ad aldí les domandes y osservaziuns scicades dl möt frësch, incandenó spiritoso y dala aurela cörta. La maiú morvëia i êl a odëi jënt a ciaval, ch' i fajô la medema impresciun, che a chi popui salvari, che l' odô la pröma ota, y cherdô che l' om y le ciaval foss döt n toch, cuindi damanâl: "Pere, él duncue 'ci uomini cun cater iames?" Canch' i omi ê gnüs jö dal ciaval, y ch' al i ê gnü mené daimpró n sciml, dijel al pere: "Olach' ëis tut chëstes besties, na ota chiló no, ch' al nen n' é degönes?" A odëi le pis d' or y d' arjënt en bocia, scraiâl: "Mangi duncue or y arjënt chisc animai?" Canch' al odô spo che le füch vardô sö, y sintî cotan bun, ch' al fajô,

damanâl la uma: "Él sté duncue i uomini, ch' á trat le tarlí dal Cil, o él sté Idî, che l' á lascé dé jö? En verité, chësc é n bun dono dal Cil! Caos, mia uma, sce i esson salpü döt chësc, i l' esson perié a chël buniscim Signur! Cotan bëgn, ch' ël nes ess oghé d' invern." Amez al past gnôl porté ordöra de speziala belëza; che tirâ plü che ater a se l' atenziun dl möt; y a tó n beliscim pom en man dijel: "Forsc abitëise, pere, te lüsc, olach' al ne n' é degun invern, che portëis cun os früc tan bi frësć? O cotan da jalzan, ch' osc paisc mëss ester!" Al s' indorâ apëna a n ciarcé un, al é picé, minâl, a mangé früc tan delicac. Incandenó i ciarâl cun gran atenziun a n gote, mo ne s' infidâ a l' aziché, spo l' âl pié ite bel bel y dijô cun morvëia! "Co éra pa, ch' al ne se delega? n' él pa de dlacia?" Ad aldí, de ci ch' al é fat, y a odëi tres le spidl le müs de süa uma y de düc, de chi ch' ê pro mësa, mëtel pro: "Cotan de beles cosses á cherié le bun Dî, ch' i ne conesciô denant! Canche le sorvidú i â dé n taí sferié liciorënt sciöche n spidl, y lominus sciöche arjënt, y al s' odô le müs laite, s' ál sprigoré, y tremorâ; y oj le taí cun pora söl rodus, por ne toché le möt, ch' al minâ, che foss laite. Chësc ne podôl capí, y süa morvëia

y ligrëza ê colma, a odëi, che l' imagina tl taí fajô la grigna da rí, o la cira scioda, sciöch' al la fajô instës. Insciö descedâ sö chël möt demorvëia l' alegria de chi da past, y le lunch pité dl pere y dla uma á baraté ciará cun vera ligrëza, y i ritri y i fanc s' la godô impara. ' Cër la fin dl past él capité le curier cun les iestes ala contëssa, ch' é retornada tl ander; s' é dantadöt injenedlada por rengrazié a Idî, ch' Ël l' á mantignida tan dî iló y dla mirabla liberaziun; spo s' ára vistí, s' â tut la crusc de lëgn cun se, por amabla recordanza de sües pënes, y s' un vá — s' oj ciamó incërch y i dá na odlada cun les leghermes de rengraziamënt ai edli a süa ciasa de set agn col ultimo adio. — Ah! n lüch, olach' an á fat bunté, vëgnel dagnora ertsura ad arbandoné, sides tan burt ch' al ois: nosta felizité stá tla bunté sön chësc monn. — Deache la letaia ne rovâ ciamó adalerch, por chësc sot ala marëna i servi â intrecé gran rames de lëgns adöm y â fat n traghët, â destenü na bela cuerta lassura, y Genofefa y le fi s' á comodé laite, y la compagnia s' é inviada cuntra le ciastel, mo amesa strada ciafi la letaia, dër comoda por la contëssa y Schmerzenreich, che s' á atira ponü ite. Apëna che l' acompagnamënt ê fora dl bosch, s' imbati te na fola de jënt

che s' â abiné y ê gnüs incuntra a Genofefa, ala noela, che sciöche n tarlí s' â spanü fora por la contea y i lüsc vijins, che la bona contëssa ê gnüda ciafada. Dlunch â la jënt da paur lascé vëies, taché le frel sö na brocia, metü da pert la roda, trat indos le plü bel guant, arbandoné ciases y viles, tolon fora i amará, y chi che messâ sté lapró, por salté a odëi la bona signura, y tan plü daimpró che la schira de compagnia rovâ al ciastel, tan maiú gnô la fola dles porsones, che la saludâ cun cighi y scraiamënc de ligrëza, nia zënza leghermes de consolaziun. Tra chëra jënt, che gnô incuntra ala compagnia de Genofefa êl dui pelegrins cun mazes lunges, cun scüsces tacades söl ciapel, y söl mantel da pelegrin, che dales perts dla letaia s' â lascé jö dan i pîsc de Genofefa. Al ê i dui soldas, ch' â albü da Golo le comane da la acopé; intrami, mo spezialmënter Conrad i periâ pordonn, de l' avëi arbandonada ala meseria te chi bosć, por pora da Golo impede la mené dai geniturs tl Brabant. Spo cuntâi, ch' ai â fat n pelegrinaje te chël paisc, y atira do chël fat, porcí ch' ai ne s' odô sigüsc dla vita dal maester de ciasa; y ch' ai ê retorná dan püc dis da chësc iade, mo döt inascondun, ma solamënter i parënc le podô savëi, y ê spo

bonderná ca y lá, y tignî la contëssa por dadî morta, mo ê intenüs de tigní döt inascusc, por n' i fá crusc nöies al conte. Ai damanâ coch' al â podü deventé, che la nobla contëssa n' ê morta da fan y por le frëit, y nia scarzada dai lus; y la finî, cun dí d' avëi tigní por dessigü, che uma y fi bele dadî ess messü morí de na mort ciamó plü crödia de chëra che ai i dô fá. Genofefa i â comané a lové sö, y intan ch' ara i strenjô a intrami les mans dijôra: "Do da Idî se sunsi a os debit mia vita y la vita de mi fi; y ince tö, mi caro pice, te mësses i rengrazié, porcí ch' ai â le comane, de t' acopé, mo ai á orü obedí plütosc a Idî, ch' ai uomini." A chëstes parores, degorôl leghermes de consolaziun. Spo ára continué: "Él duncue vëi, ch' al ne s' inröia, de nes avëi sconé?" "O bun Dî (respogni) inlaota ne savônse fá ater, co se lascé la vita, mo sëgn s'un anadunse, d' avëi fat trö' massa püch, porcí ch' al foss sté nosc dover, de mëte nosta propria vita en prigo por osc bëgn, y se mené ai düchesc de Brabant." Spo injenedlá dan dal grof periâi 'ci ad ël pordonn, y rengraziâ, ch' al á albü compasciun dles fomenes y di fis, ch' ai á arbandoné; a süa morvëia âi aldí, coche la nobla contëssa te süa ultima lëtra i â racomané al sposo, y sön chësta generosa preghiera âl ël daidé da pere les fomenes

y i fis. A chësc Sigfrid s' esternëia: "Iö ne savô nia d' osta compasciun verso mia Genofefa y nosc fi, y ince zënza le savëi ái fat, chël ch' i á fat, por chësc s' él verifiché la promessa dl Signur: — Chël ch' é misericordius ciafará misericordia: — y iö ne manciará ince da sëgn inant ad aiuté ostes families." Lová sö, y tl jí do ala letaia dijô Rugero al ater: "Vé, sëgn él deventé chël ch i t' â dit: a fá dl bëgn ne desson avëi pora, sc' al manacia ince val' prigo: tert o abonora ciafon dagnora le paiamënt." Tl passé n pice bosch, olach' al jô la strada, Genofefa â le ciastel dan i edli: dötes les ciampanes sonâ adöm, y chël soné fajô impormó degore les leghermes; le popul s' â abiné a la receve zënza ch' al foss sté solezité da valgügn; la popolaziun ê zënza numer afolada, ch' aspetâ ert da podëi odëi gnon la contëssa. Finamai söi lëgns ési arpizá 'cër tru, söles finestres, söi tëc dles ciases 'cër strada êl jënt: düc orô odëi plü daimpró, ch' ai podô, la signura amada, y tan dî tignida por morta; y por sodesfá ai dejiders dla jënt, án davert sö la letaia, ch' é portada da dui müsc. Düc i edli ôc ad ëra, vigni bocia scraiâ dala ligrëza che le sonn dles ciampanes comparî dalunc y debl. Ara stô sentada cun modesta umilté, tignî i edli basc desturbada por tan

d' onurs, col möt tl brac tres ciamó te süa pel de rehl y la crusc de lëgn tla man. Dala pert dërta le grof a ciaval, dal' atra le vecio Guelfo; spo gnôl i dui pelegrins, y do chi la cerva, mestega sciöche n cian, i ciavaliers y i fanc implî fora la compagnia. Al passé chëra schira compagnativa por mez la fola n êl che scraiâ: "Véla, véla, l' ezelentiscima cara signura, o cotan smarida y scomöta! Insciö mëssel ester sté Maria a pe dla crusc." Atri: "Ciara mo le pice möt, cola pel da rehl indos y la picia crusc en man, sc' al ne somëia le pice s. Jan Batista tl desert!" y atri indô: "Conscidrede chëra cerva! Ah! ince les besties zënza rajun mëss i orëi bun ala bona y devota contëssa." Val' uma alzâ so fi en alt y i mostrâ la nobla dama, y i dijô: "Vëigheste chëra, ch' é gauja, ch' i laghermâ tan gonot, de chëra, che i t' á cunté tan d' otes: ara nes é gnüda tuta, denanche t' odesses tö le lominus." O val' pere: "La vëigheste iló chëra che te fajô dl bëgn canche t' ês te cöna." Valgügn vedli, ch' â stenté a se trá adalerch cola maza, pitâ dassënn dala ligrëza, y i brac desmagris, i jenëdli y döt le corp tremorâ dala blota festa, ch' i dê ti nerfs. Canche Genofefa ê rovada sön plaza dl ciastel ciafera dan porta dötes les dames y jones nobles dla vijinanza, zënza ester intenüdes,

abinades por receve la contëssa. Düc ê regüsc de süa inozënza, s' la godô dl' amirabla deliberaziun, y â na speziala ligrëza, de s' avëi abiné da se, zënza ch' un su manciass, düc reconesciô en chël de le triunf dla virtú feminila, la festa d' onur por les dames y jones, por chësc ê 'ci vignun vistí da santus, desco les gran festes. Tra dötes êl na bela jona vistida de blanch, le col forní de na morona en beliscimes perles, ch' i presentâ a Genofefa na gherlanda de granetëis intreciada de flus blances sciöche la nëi, figöra dl' inozënza y fedelté, y dal sodlot impedida stentâra a gní cun les parores: "Tolede a inom de nos düc chësta gherlanda, imagina de chëra bela corona trionfala, che s' aspeta en Cil." Deache la contëssa ne la conesciô, i án dit, che chëra é Berta, che de catordesc agn ê jüda a la vijité te porjun, y por gauja, che chësta ê stada l' unica porsona, che s' un â tut sura de süa desgrazia, dôra ince ester la pröma ad avëi pert al triunf y ai onurs. Inlaota i ciarera plü avisa y conësc les perles, y se recorda l' ôt teribl dla porjun. "O bun Dî, (sospirëiera) che mai l' ess dit, canch' i m' un jô da chisc mürs demez sciöche delincuënta, col fi al col, ch' i retornass en chësta manira. — Os su, o Signur, odôs danfora mia presente consolaziun. O Berta! Sce te proes

sëgn de consolé y premié l' inozënza, ci i tocarál mai en Cil?" y cun chëstes parores ára tut cun modestia amabla la gherlanda dales mans dla jona. "Chësc é iustizia, ezelentiscima sciora, (dij Guelfo); söla tera l' inozënza ne vëgn dagnora onorada, y al é na rarité ch' ara ais n de de triunf compagn a chësc da incö; mo Idî le lascia sozede na ota o l' atra, por nes dé na cërcia insuza de chël, che s' aspeta en paraisc." Y ôt al patrun: "Signur," dijel, "t' otant' agn me recordi d' ester retorné gonot vinzitor sön chësc ciastel, mo n de de ligrëza compagna a chëra da incö ne n' ái mai porvé." Sön chësc dij le conte: "Idî instës á ordiné chësc triunf dla virtú porsura le viz;" y düc i ciavaliers y les madones laldâ pro dadalt chësc iudize; les jones s' ê convegnüdes, che la mortilia cun flus blances, sëgn dl' inozënza y purité y de fedelté tl matrimone, á da sorví de gherlanda dles nüces, desch' al é ciamó l' ausënza en plü lüsc todësc, y no ince di ladins? La ligrëza de chël de, les tröpes leghermes, y i baiá lunc â indeblí Genofefa a na fosa, ch' ara gnô püra: cuindi l' án portada te süa stanza, ch' ê stada tan d' agn öta; ara rengraziëia ciamó Idî por la deliberaziun mirabla, á ciamó orü odëi la vëdua y i fis

de Draco por i assiguré de süa proteziun, spo s' âra ponü tl let bele fat sö, y la fedela Berta é restada da inlaota incá pro d' ëra. — Recordunse do les parores de Guelfo, che les desfortünes en chësc monn ne se müda dagnora en fortüna, che en regola Idî paia fora le paiamënt dles tribolaziuns soportades por Ël impormó al' ora de vëies, en l' ater monn. Chël paiamënt chiriunde, chël döra dagnora.