Un neñu como dengún

From Wikisource
Jump to navigation Jump to search
Un neñu como dengún  (1925) 
by José Aniceto González

I
Juan. ¡ Carape ! qué fríu fai !
 Miguel. Sí por cierto, tíu Xuanín,
              Fai un fríu endegorriau,
              Bonu pa salar tocín.
              ¿ Matasti ?
 Juan. La fame al sol,
              Pos non me queda otra cosa.
 Miguel. -Y el gochu que teníes ?
 Xuan. -Tá dando ortigues ' na Llosa.
 Miguel. -¿ Morrióte ?
 Xuan. -Fexo dos meses,
              Y como si aún fos pocu,
              Dióme el reuma ' n una pata
              Que me tien ya medio llocu.
              Bien de veces los quexíos
              Alleguen ser de manera,
              Que sáltenme les vidayes,
              Y estállame la mollera.
              Co les lluvies del veranu
              Malapenes si hay collecha;
              De maiz un puñaducu,
              De fabes nin pa una endecha;
              Fruta comióla la guaxia,
             Quier dicir non hebio d' ella;
             Les castañes pequeñuques,
             Y en aumentu... la reciella.
             Y pa ayuda de miós males,
             Según me diz el cuñau,
             El pollín que i emprestara
             D' un torzón... perniquebrau.
Miguel. -Vaya por Dios, hom ! isti añu
             Pa los probes va fatal,
             Y si Dios non vien n' ayuda
             Encueye la nuez el mal.
             Non mos queda más remediu
             Que 'l llevalo con pacencia,
             Pos yo tengo 'l enritase
             A gran cargu de concencia.
             Ante un añu de llaceries,
             Hay que tomalo con calma,
             Pos 'l enfadu non ye bonu,
             Nin pal cuerpu, nin pal alma.
 Juan. -Xusto; pero ten en cuenta
            Ye menester gran vertú,
            Y ' n isi camín ¡ qué diantres !
            Non tamos nin yo nin tú.
Miguel. -Verdá ye que tó mal xeniu,
              Más allegué á deprender
              Que á mal tiempu bona cara,
              Utru á isti á soceder.
              Que al home Dios nunca falta,
              Da el fríu según la ropa,
              A quien madruga, lu ayuda,
              Y el que lu busca, lu afopa.
-Juan. -Déxame plasmau to cencia;
              Non sé si yés ó te suañu.
Miguel. -Ya ves que por munchu pan,
              Diz Rufo, nunca mal añu.
-Juan. -Si tú como yo tuvieses
              D' aire' l estómadu' nllenu,
              Con cuatro pilongues dientro,
              O un garitu de centenu,
              Nin tabes tan refraneru,
              Nin fos en tí tanta xera;
              Pa mín que si non coyisti,
              Non te faltará cevera.
             Y en habiendo en bolsu perres,
             ¿ Quién tien mieu á non rucar?
             La cevera da allegría,
             Y el no habela... señardá.
II
 Pín el gaitero. -Adiós, chachos.
 Miguel. - ¡ Oh ! gaiteru,
                   ¿ Onde vas 'n isti momentu?
 El gaitero. -A fer un viaxe muy lloñe
                  Pa llucir el esturmientu.
 Juan. -¿De veres?
 El gaitero. -Allá me voy
                   Con un entusiasmu llocu.
 Miguel. -¡ Con entusiasmu ! más pocu;
 El gaitero. -Os lo xuro, si señor.
                  Y naide á burla lo tome;
                  Viaxaré pel mundu enteru,
                  Soplando siempre el punteru,
                  Pa que eternu sea mió nome.
                  Cuerro tras la elustración
                  De magar trié yo el mundu,
                  Y tengo afleutu prefundu,
 Miguel. -A les fabes con llacón.
 El gaitero -A desparcer pe les tierres
                 Sones que allegren el alma.
 Miguel, Toma les coses con calma,
                 Non te apures nin t' alteries,
                 Non me provoques la risa,
                 Pos bien sabes que Zamora
                 Non se fexo en una hora,
                 Y el ser ricu non tien prisa.
 El gaitero -Ricu to ser ¡ caracoles !
                 Pos aquesta mió excursión
                 Ha apurrime algún doblón,
                 Y unes onces... como soles.
                 En el deliriu al oyime
                 Tudu'l pueblu cultu y sanu,
                 Escontra mín,viendrá ufunu
                 Llanciando al aire ¡ Soblime !
                 Daré, en sin parar, conciertos,
                 Y á esclucar les miós canciones,
                 Ya lo veréis, á montones
                 Llevántense,….hasta los muertos.
                 Yo llevaré per ú quiera
                 En ales de miós cantares,
                 No haber ' n aldea pesares,
                 Nin quien los sepia siquiera.
                 Yo el punteru al fer sonar,
                 Mió aldea pondré muy alta;
                 Con la gaita ná fai falta,
                 En sin ella.., tóo ye ná.
                 La cencia ye hermosu dón,
                 Y les penes non digamos,
                 Pero ante la gaita... ¡ vamos !
                 Ciarrar el picu y ¡ chitón !
III
Bruno. -Dixo mió má, tíu Xuanín,
                Que viniés ceo pa casa,
                 Pos gran acontecimientu
                 Hoy ' nel pueblu diz que pasa.
                 Los pastores que ' n altura
                 Cudiaben los sos ganaos,
                 Ascape baxaron tóos,
                 Allegres y entusiasmaos.
                 'N el Cielo una lluminaria
                 Resplandiente cual denguna
                 Vieron ellos ' n esta nuechi,
                 Y celebran so fortuna.
                 Pos dicen naciés un Neñu,
                 Tan guapín, tan hechiceru,
                 Q' utru igual no ha afayase
                 Xamás, en el mundu' nteru.
 El gaitero. -Por un Neñu tantu rufu ?
                  ¡ Juasús ! ¡ qué acontecimientu !
                  Non hay xente más sin xuiciu
                  Que la xente en sin talentu.
                  Neños á millones nacen,
                  Y mió caletre prefundu
                  Non ve por qu' isi entusiasmu,
                  Por ún más que vieno al mundu.
Bruno. -Y sabes tú, musiqueru,
                ¿ Quién será el que ayer nació ?
El gaitero. Pos ún de tantos que nacen.
 Bruno. -¿ Qué mil xudes dices, ho ?
                Isi Neñu ante 'l que ríen
                De contentu los pastores,
                Ye el en quien poner debemos
                Nuestros más puros amores.
                Ye el que vien romper les cuerdes
                Con que nos ató el pecau,
                Ye el fíu de Dios que 'l diañu
                Va á dexar esfarrapau.
                Atochecíos, per lloros
                Tamos los homes na tierra,
                Sin más fin que 'l fueu eternu,
                Nin más diches que la guerra
                Con que el espíritu malu
                Aforfuga nuechi y día,
                Pos ya que de Dios fuximos,
                Cara ha ser la rebeldía.
                Pieslló sos puertes al home
                El Cielu pal cual naciemos,
                Y por la pena ablucaos,
                De aquel entoncies nos vemos.
               ¿ Cómo despiesllar les puertes?
               ¿Cómo reparar 'l enoxu
               Que á Dios fiximos pecando ?
               Non lo creais un antoxu;
               Non podemos fer migaya,
               Pos Dios ye infinitu y santu,
               Y ante illi tóos nosotros
               Non semos... nin otru tantu.
               Foi menester que baxás
               EL mesmu Dios en presona,
               Y ahí lu véis fechu un Neñu
               Buscaime cosa más mona.
               Illi sofriendo na tierra,
               Morriendo dimpués na Cruz,
               Del mundo desfai la nuechi
               Y allumará n' él la lluz.
               Y al Cielu llevantaremos
               Nuestra frente llimpia y clara,
               Pos ye nuestra patria el Cielu,
               Ye el Cielu nuestra morada.
               Sin esi Neñu, 'l infiernu
                 Con so pena y desconsuelu
                 Sería nuestru destinu...
                 Con esi Neñín... el Cielu.
El gaitero.-¿ De modu y manera ye
                Qu' isi Neñu trai la vida ?
Bruno. -Y la llibertá y la gracia.
El gaitero. -Bien haya la so venida.
                Y perdona, Neñu hermosu,
                Si anantes falé llixeru,
                Enxencle ye mió sesera,
                Yo soy na más q' un gaiteru.


Public domain
This work is in the public domain in the United States but it may not be in other jurisdictions. See Copyright.

PD-US //wikisource.org/wiki/Un_ne%C3%B1u_como_deng%C3%BAn