Storia d' S. Genofefa/XX

From Wikisource
Jump to navigation Jump to search
Capo XX
Conclujiun, la cerva.

A so solit, dopo ch' i mituns â odü Genofefa, le fi y Golo, orôi ciamó odëi la cerva, a chëra, che le conte i â fat injigné na bela stala. Ara rabî incërch liberamënter tla curt dl ciastel, jô gonot sö por les stighes cina ala stanza de Genofefa, y ne s' un jô, che do n bun pez. Mestega y cun düc en confidënza tolôra le mangé fora dla man, y ara ê respetada — finamai dai cians da ciacia tla curt. I mituns â süa gran ligrëza impara, y i dê pan, s' la inzertiâ y dijô ales umes: "O mi Dî! zënza chësta bona bestia la cara contëssa y l' amabl pice conte foss stá ia tl desert." La fancela, ch' â da ciaré dla cerva i dijô spo: "Ne desson mai tormenté na püra bestia; sc' al ne foss i bos, che tacun sön cadria o les vaces, che nes dá lat, se stesson nos mal sciöche Genofefa te chël bosch zënza la cerva, y le monn foss n desert, sce n' esson les besties, al foss püces campagnes coltivades, y inutili i bi pra. N' ofenede

les besties, y Idî se premiará 'ci por chësta picera opera, mo bona." Ne savun dessigü, cotan dî che Genofefa é ciamó restada en vita, mo sigü él, ch' ara á albü na vita lungia en pesc, y plëna de bones operes, spo na mort chîta y beata, na vita simila a na bela sëra d' aisciöda morjela do n gran temporal, che ne n' á fat dann; na mort, ch' i dá la somëia a sorëdl, canch' al florësc, che lomina y jüta fora süa benedisciun, y ne vá a se destodé, mo s' ascogn a nüsc edli y ilominëia cun maesté n' atra pert dl monn. A süa sopoltöra s' êl abiné na cuantité imensa de jënt, che lasciâ tomé leghermes cialdes porsura la fossa, mo plü co düc l' om y le fi. Finamai la cerva s' â ataché ala fossa, y n' orô plü demez, ne tolô plü nia da mangé, y na doman l' án ciafada iló morta. Le conte á fat inalzé n monumënt grandius de marmo blanch, y dlungia ince la cerva intaiada de pera. Bele por consëi de Genofefa â le conte fat fondé tl bosch n' abitaziun por n romita cun na capela a man dërta dla caverna, ch' ê gnüda consacrada da vësco Idolfo, intitolada dal popul: "Dlijia dla Signura;" iló odôn sön na bela pitöra rapresentada la storia de Genofefa, y do la mort de Schmerzenreich la picera crusc, ch' i ê na recordanza tan cara, é gnüda curida d' or y metüda sön alté.

Dal' atra pert dla grota él gnü fat na picera ciasota por le romita, cun n urt en bun ordin, bagné da n pice rü: chiló gnôl decontin tröpa jënt; y le romita i mostrâ y spligâ vigni cossa: la picia crusc, les pitöres, la grota, la pera, olache Genofefa fajô oraziun, la fontana, olach' ara piâ sö l' ega, i cuntâ la storia, y racomanâ de vire do so ejëmpl. Le popul la tignî y onorâ por santa, y oramai cënt agn do êl omi venerabli dai ciavëis blanc, che s' la godô a cunté, ch' ai l' â conesciüda, da pici, y i portâ dant a sü nus, ch' ê döt atenziun, les istruziuns de Genofefa. Le ciastel de Sigfrid, solitamënter nominé Sigmern, o Simmern, olach' i sposi abitâ, é gnü plü tert desdrüt, mo sot l' inom Altensimmer él ciamó les rovines da odëi; intan le respet y l' amur por Genofefa s' á dagnora mantigní anfat. Tröpes beles dlijies é gnüdes fabricades en so onur, y ad ëra dedicades; y por devota recordanza tröpes ëres porta ciamó l' inom de Genofefa. — Chësta é la storia ordinara de nos düc: por tribolaziuns en paziënza ala santité, por meso dla crusc ala gloria. Non coronabitur, nisi legitime certaverit (2. Thim. 2,5.). Ai veri combatënc la gherlanda en Cil.

Fin