Storia d' S. Genofefa/I

From Wikisource
Jump to navigation Jump to search
Storia d' S. Genofefa
1. Genofefa te süa gioventú

:Genofefa.

Capo I.

:Genofefa te süa gioventú. Dopo che la löm dl Cristianejim â fat sparí les scurités dl' idolatria en Germania — ti lüsc todësc — ára nia püch smorjelé i costüms groi de chëra jënt amanta dla vera; y por grazia ch' i pröms convertis al Vangele ê amanc dl laur, chi paisc denant nia coltivá y döt imboscá, â ciafé n' aparënza en flu de coltivaziun, en manira, che olache al ê denant döt fosch da bosć, ch' an n' odô na fin, se destenôl fora sëgn bi urc y campagnes coltivades. Tal ê dan 1000 agn le Brabant, vijin ala Francia, patria de S. Genofefa, governé da n düca de gran nobilté, da düc respeté nia manco por süa bravöra y le gran coraje tles batalies, co por süa sinziera religiun, bela y lominosa onesté, y so amur atif verso le proscim. En chisc ultims cunc ê ince süa sposa nia atramënter, de sentimënc nobli êra cun so om

n' anima y n cör, ince tl amur y tla pora grandiscima por i dé dër na bona educaziun ala picera fia Genofefa. Y la picia möta se miritâ bëgn döta chëra pora, deache ara desmostrâ n intendimënt asvelt y fin, bunté amabla dl cör, n carater angelich. A la odëi de cinch agn dlungia la uma sön n bel pice bancorin sentada, y deboriada afacendá, do l' ausënza de chi tëmps, pro le spö o la roda; a l' aldí gnon cun domandes furbes y scicades, y a vigni domanda dé respostes intendores fora dl solit, a la osservé en vigni aziun y parora via y graziosa, düc restâ y dijô: Chësta picia möta sará n de val' demorvëia. Y spo canch' ara â apëna complí i diesc agn, y jô a dlijia cun sü geniturs, y ê iló injenedlada dan alté te na proca curida cun plomac de scarlat, col müs jintil devot en corú de porpora sot ai ragi d' ilibata inozënza, coi ciavëis blancojins, che gnô en bi roi jö por les sciables, te chël guant bel blanch y modest alzâ i edli bles al Cil, y i chinâ umili ala tera, inlaota impormó, che ne l' ess tignida por n te pice angel dl paraisc? — Y en verité, che chë möta ê n angel de consolaziun tles üties di püri y al let di amará canch' ara i portâ guant lauré de süa propria man, o monëdes d' arjënt regalades dal düca por se

forní. Gonot slaicâra da doman o söla sëra cun n cëst tl brac inascusc tles ciases di amará, y i portâ spëisa renforzanta y ordöra delicata, inlaota ciamó na rarité en Germania, ch' ara s' â sparagné dala bocia ciará. Y col gní plü vedla d' agn y madüda en gioventú, ne se pordô nia fora süa belëza y inozënza; anzi dötes les bones umes i mostrâ cui dëic a süa filiolanza la signorina (inlaota nominân insciö ince les prinzipësses) por spidl de devoziun de modestia, amabilité y de vigni preziosa virtú, che fornësc l' anima de na jona. Grof Sigfrid, ciavalier de gran valüta, de sentimënc nia basc y bel de porsona, i á salvé la vita tl moscedoz dla batalia al düca de Brabant y dopo che la vera fô finida él sté condüt dal düca en propria ciasa, y chësc i â ciafé sö n amur desch' a n so fi, y i pîta süa fia por sposa. Canch' al gnô le de che Genofefa dô s' un jí col grof êl afliziun y leghermes por döt le ciastel, y por i contorni, y scebëgn ch' ara i portâ gran amur a chël brau jonn ciavalier, êra pö 'ci ëra döta en leghermes. — Ince le Pere laghermâ, canch' al l' â plëgn d' amur por l' ultima ota al cör y i dijô: "Vá, mia filiola; t' arbandonëies pere y uma atempá col' inzertëza de t' odëi ciamó na ota en vita süa; mo Idî te sides dagnora y dlunch to compagn.

Tëgnetel tres presënt al pinsier y al cör, sciöche t' as imparé da nos; ne jí mai fora dles strades santes, che le Signur cun süa vita y dotrina t' á mostré. Sce te i restes dagnora fedela, nia atramënter, che cina sëgn, podunse nos ponsé a te zënza fistide, y stlü n de nüsc edli en pesc." Sön chësc s' la tira la uma a se, y döt scomöta y dal gran pité êra apëna bona de gní cun chëstes cater parores: "ais fortüna, mia Genofefa, le Signur t' acompagnëies. O mi Dî! ci ch' al t' aspeta a te ne sái, mo n ri presentimënt me strënj le cör. Porater este dagnora stada na bona fia, t' ês nosta felizité söla tera, ne te nes as mai fat n desplajëi: mantëgnete insciö ince da chiló inant. Straverdete da vigni aziun, che te fajess vergogna dan da Idî y tü geniturs. Ciamó na ota, mantëgnete prossa, y döt jará bun: y sce n' esson plü da s' odëi sön chësta tera, ciara de m' arjunje cun bones operes en Cil." Do chëstes parores s' oji intramidui verso le conte: "Fi," i diji, "ara sides cun te, al vëgnes cun te le tesur plü prezius de nosc cör, de te veramënter dëgn! Ah, porti amur, y fá impara da Pere y Uma". Döt franco impormët le grof, cun la sposa injenedlé, a receve la benedisciun dai geniturs. En chël momënt comparësc le vësco Idolfo,

ch' â bele dé adöm i sposi, n vecio venerabl dai ciavëis blanc, mo ciamó en forza da jonn: intan ch' al tëgn sura d' ëi les mans por i benedí, dijel a Genofefa: "No pité, nücia! T' á preparé le Signur na gran fortüna, bëgn che desfarënta assá da chëra, che i presënc chiló s' imaginëia: mo al gnará le de, che düc rengraziará a Idî cun leghermes de consolaziun. En chël momënt, ch' al te tocará caji strambi, pënsa a mies parores — y sides le Signur cun te. Chëstes parores dl vecio religius y pio descedâ sö ti cörs de chi che ê iló le presentimënt de n "tocca straordinario" ch' aspetâ zënza dübe a Genofefa; mo chësc fistide, che drucâ düc, s' ê prësc mudé te na oraziun de fiduzia en Dî y süa amabla providënza. Le grof dëida sö Genofefa smarida y cuaji te na nescia, la fej senté sön n ciaval forní cun pumpa y s' un sparësc impara acompagné da n trup de cavalcanc.