On paracâr

From Wikisource
Jump to navigation Jump to search
On paracâr  (1946) 
by Giorgio Bolza
Favole - Poesie in dialetto milanese

On paracâr[edit]

On paracâr, che l’era in sù on stradòn
da ona centènna d’ann, l’hann streppaa sù,
e lù, in del voltà là: «Me vedov pù,
– l’ha ditt – adess me porten al foppôn;
l’hoo finida anca mì, la mia giornàda,
m’hann streppaa sù per fà l’äutostrada.
Ma credii che mì gh’abbia nient de dì
perchè no sont che on pöer tocch de sass,
perchè sont mai staa bôn de moeuv on pass?...
De robb de cuntà sù ghe n’hoo ancamì;
anca se sont staa chì semper inciodaa,
ah, n’hoo vedùu de bèj e n’hoo scoltaa!...
Sont staa l’amîs on poo de tucc: se dàven,
al ciâr de lùna, chì, l’appontament
’na tôsa e el sò morôs; eren content
come fringuèj; oh come se basàven!...
E mì lassavi fà, pöer paracâr,
scoltavi i sò basitt, portavi el ciâr.
E ghe lassavi fà anca ai bagàj
che giugattaven sùbit via de scoeula,
vegneven a s’ceppà ona quaj niscioeula
sù la mia crappa, e in del sta chì a guardàj
a giugà a cicca, a saltamm via, a côrr,
squâs me pareva de giugà con lôr.
Servizzi ghe n’hoo faa anca a on pöarett
ch’el se settava a riposà, e el biassava
el sò tocchell de pan, poeu ’l pisoccava...;
e mì, che de natùra sont qujett,
el portava in spalletta con pazienza,
e me sentivi a post con la coscienza.
Però l’era per mì pussee on piasè
quand se settàva on fiôr de pajsanotta,
’na bella tôsa, stagna tracagnotta,
col gerlo in spalla; l’era on bell vedè...;
e se anca la pondàva giò el sesìn,
sentiva odôr de menta e pamporzìn.
Gh’hoo avùu però ancamì i mè tribulêri:
a spart la nêv, el sô che me rostiva,
l’acqua, la polver che me sbalordiva,
fermo dì e nott a tutti i intempêri,
gh’avevi i can, che quand passaven via,
me daven ’na sbroffàda, e così sia!...
E minga assee de quèj, gh’era anca i ciôcch
che me borlaven ’doss, e m’incolpàven,
quij porch de gajnatt, quand toppicàven;
me bestemmaven contra de tramm lôcch,
parolasc me diseven de no dì
squâs che quell in gajna fuss staa mì.
E anca i «chauffeur» voreven vedemm mort;
quand capitava de strusamm adree
voreva diggh: imparee ’l vost mestee!...
invece, come füss staa mì a andà stort,
vattimpicca, fermaven el masnìn
e me daven a mì de l’assasìn.
S’ciao, adess hoo finii!... Addio stradôn!...
Sentiroo pù el carrettee a s’cioccà
tutt i dì la soa frùsta, nè a cantà
a la sira i tosann quij be’j canzôn
quand tornaven indree da la filanda;
pareva che passass on’uselanda!
’Dèss no me resta de sperà in nient alter
che andà in fregùj, come andarii vïalter!»