User:FAR/¿?

Principis bàsics per a un programa d'esquerres ecosocialista en la transició al segle Aprovats per la 5a Assemblea Nacional ICV Barcelona, novembre de 1998

Index

1. L'ecosocialisme, un projecte de transformació i progrés 2. Els contextos de l'acció política 2.1. Un nou context internacional 2.2. IC-V, una força política municipalista 2.3. La Catalunya sobirana, plural, solidària 2.4. L'Estat espanyol: cap a un model federal 2.5. Per una Europa política, socialment justa, solidària i respectuosa amb el medi ambient

3. L'emancipació com a proposta global, la democràcia i la participació com a mètodes 3.1. La democràcia quotidiana 3.2. Una democràcia més dialogant i participativa

4. Els continguts polítics del nostre projecte 4.1. El treball en un món que canvia 4.2. El desenvolupament sostenible 4.3. El creixement del benestar i les garanties socials 4.4. La cultura en la societat de la informació 4.5. Pau, cooperació i solidaritat

Introducció

La IV Assemblea d'Iniciativa per Catalunya (IC), celebrada els dies 22, 23 i 24 de novembre de 1996, va aprovar un document polític en què es definia com una formació d'esquerres ecosocialista. En la Comissió Política Nacional de 31 de gener de 1998 es va crear una Comissió de Treball per a l'aprofundiment de les línies bàsiques del perfil ecosocialista d'IC. En compliment d'aquest acord, la Comissió Ecosocialisme va elaborar el present document que va discutir en els diferents organismes d'IC i que va ser aprovat a la V Assemblea Nacional. En aquesta mateixa Assemblea, la nostra organització política va adoptar el nom d'Iniciativa per Catalunya-Verds (IC-V). El document titulat Principis bàsics per un programa d'esquerres ecosocialista en la transició al segle XXI respon a la necessitat de formular els grans eixos que guien l'acció política d'IC-V i que defineixen el seu espai polític, en un moment en què s'han produït considerables canvis en l'escenari polític de Catalunya i de l'Estat espanyol, i que s'ha produït un reforçament de les forces polítiques d'esquerra en el marc europeu. Com a esquerra verda nacional, la voluntat d'IC-V és aportar el seu patrimoni polític per a la transformació de Catalunya en un país capdavanter en creació d'ocupació, justícia social, sostenibilitat ambiental, pluralisme i solidaritat. El sentit renovat i progressista de les propostes d'IC-V deriva de la síntesi particular i distintiva que fa dels valors que emanen de l'esquerra transformadora, de l'ecologisme i del feminisme. El radicalisme democràtic és el principi d'actuació política a partir del qual IC-V dota de realisme les propostes transformadores, defensa les llibertats individuals i col·lectives i els moviments emancipatoris, i es proposa influir en la futura configuració de la nostra societat. El document que teniu a les mans va més enllà de definir la identitat d'IC-V, ja que descriu a partir d'aquesta identitat les grans línies estratègiques que es tradueixen en concrecions programàtiques. Aquesta reflexió no es fa en el buit, sinó que pren en consideració la trajectòria d'IC i els principis recollits en la la, 2a, 3a i 4a assemblea nacional i a la 2a Assemblea Nacional de Joves amb Iniciativa i als quals ens remetem, com també als documents específics generats en les diverses eleccions, les jornades i reflexions promogudes des de les diverses àrees de treball d'IC i des de la Fundació Nous Horitzons, a més de l'activitat generada en els marcs municipal i parlamentari per la coalició IC-EV i per la component d'IC al Parlament Europeu. Tot plegat apunta cap a un accentuació de l'espai roig-verd-violeta i dels principis de l'ecosocialisme en el context de les propostes encaminades a fer possible el procés d'emancipació nacional. Aquest document és fruit, doncs, d'un patrimoni de reflexió i de treball polític que pertany col·lectivament a totes i tots els components d'IC-V. És a partir de les successives discussions i sobretot des de la pràctica quotidiana i del treball que es realitza en les organitzacions, institucions, sindicats o moviments socials que es fa possible avançar en el treball polític, perfilar propostes d'intervenció i redefinir el nostre projecte. De la mateixa manera, aquest document vol ser un referent bàsic de la nostra activitat, que sigui útil per a la nostra pràctica quotidiana, reculli les diferents sensibilitats i experiències dels i les components d'IC-V i les porti cap a la renovació del nostre projecte polític comú. Amb aquesta voluntat volem fer un reconeixement explícit del treball, els esforços i les lluites de les persones que ens han precedit, de la diversitat en la profunditat i la intensitat de les experiències polítiques viscudes pels homes i les dones d'IC-V i del pluralisme intern com un valor inestimable i enriquidor de la nostra organització.

1. L'ecosocialisme, un projecte de transformació i progrés

Les dones i els homes d'IC-V treballem per transformar la societat a partir dels valors de la justícia social, la solidaritat, la diferència sexual, la igualtat d'oportunitats, les llibertats, la pau, els drets nacionals, l'emancipació i la sostenibilitat ambiental. Aspirem a aconseguir una societat basada en la democràcia i el socialisme, de persones lliures i autònomes en una terra habitable. Cal aportar els paradigmes per generar noves respostes i nous projectes en un món que canvia molt ràpidament i que requereix propostes realistes i innovadores. Propugnem una societat on predominin els valors associats al desenvolupament humà, on l'economia estigui al servei de les persones i la política asseguri la igualtat d'oportunitats i de garanties socials. Una societat oberta a la innovació, a la cultura, als drets d'expressió, a l'activitat creadora i a la capacitat crítica. Una societat moderna que possibiliti l'emancipació de les noves generacions i l'autonomia de la gent gran; que sigui solidària amb les generacions futures, i que garanteixi les llibertats personals, el respecte a la diversitat i el pluralisme. Apostem, en definitiva, per una nova societat sustentada en els veritables i durables valors de l'esquerra, radical en la defensa d'una política que satisfaci les necessitats d'avui, defensora de l'ús sostenible dels recursos i del replantejament de les necessitats humanes, sensible a tot el que afecta la vida quotidiana, permeable i receptiva als valors i experiències que també aporten les dones. Aquest és el nostre horitzó, el nostre futur possible. Tenim el convenciment que podem avançar cap a una societat millor. Els homes i les dones d'IC-V ens situem en el camp de la raó, de l'anàlisi crítica de la realitat que no accepta la submissió a la força de l'estat de les coses, dels sentiments com a elements essencials de l'experiència humana, de la voluntat de progrés i de canvi. Cal que puguem resoldre contraposicions aparentment irresolubles i donar solucions als problemes. L'ecosocialisme suposa sumar la lluita per la igualtat social i per la sostenibilitat ambiental i suposa, també, la feminització de la societat. No es tracta d'agregar aquests factors per separat, sinó que l'ecosocialisme els entén de forma integrada i indissociable. La nostra proposta es fonamenta en l'anàlisi de les diverses contradiccions que presideixen el sistema capitalista en què vivim, per tal de superar-les i de propiciar les condicions de canvi. Una d'aquestes contradiccions deriva de l'explotació del treball pel capital i de l'injust repartiment i apropiació dels seus fruits, tant entre classes socials com entre regions econòmiques i pobles, fins al punt que una minoria (el 20% de la població) acapara un 84% dels recursos del planeta. Les desigualtats existents s'aguditzen perquè poden superposar-se a la vulneració dels drets nacionals i perquè, a més, s'hi afegeixen les desigualtats construïdes a partir de les diferències de sexe, d'edat, de raça, de nacionalitat, d'ètnia o d'idees, que neguen o limiten l'efectivitat dels drets humans, o estableixen diferències pràctiques entre la ciutadania. Es tracta, per tant, d'una contradicció inherent a la dinàmica del sistema en què vivim, que només es pot superar a partir de l'impuls cap al socialisme, de garantir la democràcia econòmica i de promoure els drets socials i individuals de les persones. Una altra de les contradiccions prové de la sobreexplotació i el malbaratament dels recursos naturals per sobre de la seva capacitat de regeneració. L'actual sistema econòmic, fonamentat en la lògica del benefici i en l'expansió constant, destrueix sistemàticament les seves condicions d'existència. Les crisis ecològiques expressen la impossibilitat de mantenir un creixement econòmic il·limitat, que no és sostenible i que aguditza les diferències entre grups socials i entre regions del planeta; expressen també una crisi de contingut moral relacionada amb la mercantilització, l'explotació i la dominació com a criteris hegemònics. Aquesta contradicció només es pot superar a partir d'una reconversió ecològica de l'economia, d'un replantejament del sistema de necessitats i d'una concepció de les relacions socials que es basi en la igualtat entre les persones, la cooperació entre els pobles i la solidaritat intergeneracional, la qual cosa obliga a ser més mesurats en la utilització dels recursos. Una tercera contradicció resideix en el fet que les diferències entre dones i homes han esdevingut desigualtats estructurals, cosa que s'expressa en la preeminència de l'ordre simbòlic patriarcal en una societat que s'estructura a l'entorn de valors i pràctiques masculines identificades com a universals. Hi ha aspectes en comú en els esquemes de dominació dels homes sobre la naturalesa i altres homes, i dels homes sobre les dones. D'aquí que la superació d'aquesta contradicció vagi més enllà de propugnar la igualtat d'oportunitats i impliqui modificar les bases en què se sustenta la correlació entre patriarcat i capitalisme, atès que l'un és una de les condicions de l'existència de l'altre. Això vol dir reconèixer el protagonisme a les dones com a subjectes de transformació social i incorporar les seves experiències, sensibilitats i sabers en nous esquemes de relació humana basats en l'acceptació de la diversitat com a valor positiu i emancipador. La tasca de transformació i superació d'avui és més complexa que mai, però també més engrescadora. Comptem a favor nostre amb les experiències, els ensenyaments i les conquestes de més de cent cinquanta anys de moviments polítics i socials emancipatoris, tant en el camp polític i social com en el de les lluites per l'alliberament nacional i la identitat cultural. Ens sentim continuadores i continuadors de la trajectòria democràtica i nacional del PSUC, de l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerres, de les aportacions eurocomunistes de l'Assemblea de Catalunya i de l'Entesa dels Catalans, així com d'una llarga tradició de pensament i d'acció que s'identifica amb els valors més pregons i més nobles del marxisme, del socialisme, de la proposta eurocomunista, del comunisme, de les lluites sindicals, d'emancipació nacional, de l'antifeixisme, del feminisme, dels moviments ecologistes, dels moviments socials. Comptem també amb l'existència de nous agents i moviments socials amb qui compartim la voluntat de canvi. Existeixen, també, formes organitzades diverses i plurals, com ara plataformes cíviques, ONG, fòrums de debat, els quals en molts casos tenen un marcat sentit progressista i amb els quals compartim voluntat de canvi. Aquests referents tenen ple sentit per a nosaltres des d'una concepció dialèctica i crítica, que aprèn dels encerts i reconeix els errors, que sap adaptar els vells principis a les necessitats dels nous temps i a les inquietuds de la gent d'avui, amb voluntat superadora i esperit positiu. Els temps han canviat perquè les persones que ens precediren en la lluita els han fet canviar. Al món occidental les conquestes assolides s'han traduït en les llibertats polítiques i els valors democràtics i humanitaris d'avui, en majors quotes de benestar social, en la disponibilitat de més recursos tècnics, científics, culturals i materials a l'abast de més gent. En la transició al nou segle, l'esquerra ha de saber enriquir aquest llegat, adaptar-lo i corregir-lo per tal que els valors que el van inspirar continuïn vius. Hem de poder fer front, oferint iniciatives engrescadores, a la forta ofensiva ideològica i política que vol imposar el model neoliberal, tot abandonant la societat a la deriva de les lleis del mercat i retallant moltes de les conquestes socials i democràtiques aconseguides. La perversió del pensament únic, que atorga tot el protagonisme a una determinada visió de l'economia i a l'individualisme, rau en la legitimació de les polítiques encaminades en aquesta direcció. Però davant d'aquesta ofensiva, l'esquerra no pot limitar-se a reproduir vells mètodes o idees, ni pot enquistar-se en actituds merament defensives orientades a conservar el que ja es té per por de perdre-ho. Cal generar noves respostes i nous projectes a partir d'una visió crítica de l'estat de coses. La qüestió central se situa, doncs, en la necessària renovació de l'esquerra en els seus plantejaments i en els seus mètodes, que pugui influir en l'evolució de la societat catalana, en l'espanyola, en el procés de construcció europea i en els esdeveniments a escala global amb l'objectiu de construir alternatives a l'actual sistema econòmic i social. L'ecosocialisme aporta a l'esquerra d'avui nous paradigmes per propiciar la renovació dels seus plantejaments i estratègies. IC-V assumeix aquests principis bàsics i posa en el frontispici de la seva lluita i activitat polítiques: a) Els drets civils i socials, la lluita per l'ocupació i la conquesta del benestar i les garanties socials. No hi ha veritable democràcia si no es garanteix l'accés al treball, a la cultura, a l'habitatge, a la salut i a altres drets individuals i col·lectius. b) La defensa del medi ambient, no com un luxe, sinó com una necessitat i condició per a la consecució d'un desenvolupament sostenible. c) El moviment i la cultura de les dones i del feminisme. Una esquerra actual ha d'incorporar les transformacions que les dones han introduït en l'esfera del treball, en el llenguatge, en la política, i reconèixer els valors i les activitats pels quals es construeix la seva identitat, apostant per una redistribució de les oportunitats entre gèneres. d) L'emancipació nacional. Manifestem la nostra voluntat de treballar per aconseguir el ple reconeixement de la sobirania de Catalunya i aportar al nostre país pluralitat, obertura i solidaritat. Metodològicament, aquests principis suposen posar en joc les següents dimensions: a) Les llibertats personals. La democràcia ha de ser efectiva en la mateixa quotidianitat i ha de fer possible l'autonomia d'acció de les persones. La màxima expressió d'aquest principi rau en el reconeixement de la ciutadania plena, sense restriccions ni exclusions. b) La radicalitat democràtica. És el que millor defineix la nostra voluntat de transformació i progrés. Volem canviar la societat amb l'aprofundiment de la democràcia, impulsant la participació ciutadana en la presa de decisions, i ens avancem en la previsió de solucions innovadores als problemes d'avui. c) La política unitària. Cal apostar de forma decidida per la construcció d'una alternativa social i política de progrés. L'esquerra d'avui no pot avançar si no és establint formes de treball i col·laboració entre diferents forces polítiques d'esquerres, que apleguin les energies i demandes de la societat. A partir d'aquests principis bàsics IC-V construeix el seu projecte polític amb un sentit transformador i de progrés. Cal generar les relacions socials i institucionals capaces de governar el mercat i d'establir cooperació entre el sector públic i el privat. Cal racionalitzar la utilització dels recursos ambientals a partir del replantejament de les formes de producció i consum. Cal promoure la creativitat, el saber, la cultura, les iniciatives individuals i col·lectives. Cal garantir la igualtat d'oportunitats a totes les persones en el context d'una societat cívica i moderna, basada en el sentit de comunitat i la corresponsabilització de tothom. Cal assegurar la pau duradora, els drets nacionals, la cooperació i la solidaritat entre regions i països. Aquests són els eixos de la proposta política ecosocialista d'IC-V, que es tradueixen en concrecions programàtiques ajustades a les realitats de cada moment. En la mateixa mesura propugnem el paral·lelisme i la interrelació existent entre els canvis socials i econòmics i els canvis culturals i de models de vida, per tal que ambdós siguin efectius i no limitats. Cal aplicar de forma conseqüent les reivindicacions i propostes que demanen una transformació en la forma d'entendre les relacions personals i familiars, l'organització de la vida diària, el repartiment del temps del treball i del temps lliure, els nous treballs, els models de consum, etc. Cal que la gent jove tingui possibilitats reals d'emancipació i de portar endavant els seus projectes de vida. Cal acostar, al capdavall, la política a la gent, generar uns serveis i un sistema d'oportunitats a l'entorn de la vida de les persones, en comptes d'esperar que siguin les persones les que modelin la seva vida al voltant dels condicionaments de l'organització política vigent actualment. Modificar els mètodes i la forma de fer política significa un canvi tan substancial com necessari en la societat d'avui.

2. Els contextos de l'acció política

IC-V és una força política catalana, que desenvolupa la seva activitat política a Catalunya i que des de la seva sobirania intervé en la política espanyola, en l'europea i en l'àmbit global, a partir de l'establiment de relacions amb altres forces polítiques d'esquerra en els diferents nivells de representació política. La nostra actuació i la nostra lluita a escala nacional, estatal i europea constitueix l'esglaó d'acció efectiva i immediata per a la transformació, que sols serà del tot efectiva quan s'estengui als esdeveniments d'abast mundial. D'aquí la importància d'establir àmbits de reflexió i de corresponsabilització de l'acció política de les esquerres transformadores que incloguin els diferents contextos que influeixen en la configuració de les societats i en la vida de les persones.

2.1. Un nou context internacional

El compromís polític d'IC-V s'emmarca en l'exigència que avui té l'esquerra d'un replantejament general radical que tingui en compte les noves realitats que s'han generat en el context internacional. I és que no sols ha canviat el marc històric dins del qual s'ha afirmat l'esquerra social i política en el decurs del darrer segle; també el context mundial ha canviat. La globalització és la característica distintiva del context internacional actual i consisteix en l'abast universal de l'economia, la ciència, els fenòmens ecològics i els sistemes de comunicació. Avui som conscients de viure, doncs, en un món interdepenent i això inaugura nous espais a l'esquerra com a força de canvi. Les possibilitats obertes per la major interrelació entre pobles i per l'accés a la informació han de ser aprofitades com a instrument de la política transformadora. Només des de l'esquerra es pot modificar l'actual tendència a l'increment de les desigualtats, la degradació ambiental, el poder arbitrari, i reduir el paper de la força i la violència en la vida social. Cal evitar la inhibició de l'individu i de la col·lectivitat de les injustícies, les desigualtats i les mancances que ens envolten; la participació i el compromís personal i social són eines imprescindibles pel canvi. Les xifres que apareixen en l'Informe sobre Desenvolupament Humà de 1998 fet per l'ONU són esfereïdores. Actualment un 20% de la humanitat posseeix un 84% de la riquesa, mentre que 1/5 part de la població empobrida només disposa d'un 0,5% dels recursos. I aquesta polarització tendeix a incrementar-se; efectivament, avui 225 multimilionaris posseeixen una fortuna superior als ingressos de 2 500 milions de persones (el 47% de la població del planeta), quan fa tan sols dos anys calia sumar les fortunes de 358 persones per arribar a un volum equivalent. Així, són dues cares de la mateixa moneda, per una banda, la progressiva concentració de la riquesa i, per una altra, la fam i la misèria del Sud, les bosses d'atur estructural del Nord o els 50 milions de pobres de la Unió Europea. La mundialització de l'economia i les finances i l'acceleració de les innovacions tecnològiques són utilitzades per augmentar els desequilibris econòmics, socials, polítics i ambientals a escala planetària; a banda que hi ha serioses dificultats d'adaptació de les societats al seu impacte. Les grans migracions internacionals que obliguen a milers i milers de persones a desplaçar-se des dels països pobres als països rics són conseqüència de les enormes diferències en riquesa, benestar i garanties socials entre el Nord i el Sud o els països de l'Est europeu, cada vegada més allunyats entre si. Cal trencar aquesta situació que incrementa l'empobriment d'una part molt substancial de la humanitat. El desmembrament dels sistemes polítics dels països de l'Europa de l'Est está imposant, de fet, un nou capitalisme que trenca el compromís entre la lògica del mercat i la intervenció pública garantida per l'estat, i porta a un sistema basat en la prioritat del benefici a curt termini, que en nom de la competitivitat accentua els mecanismes d'exclusió i mercantilitza totes les relacions humanes. També els problemes ambientals es donen avui a escala mundial. Accidents nuclears com el de Txernòbil (o, més a prop, el de Vandellòs), l'accelerada desforestació que avui pateix el planeta (cada segon desapareixen 0,4 ha de bosc i cada any s'extingeixen 10 000 espècies), la degradació dels aqüífers, la progressiva dificultat en la gestió dels residus, etc. fan prendre consciència respecte els límits ecològics a una productivitat il·limitada, la inexistència de fronteres davant els riscs ambientals i també les jerarquies entre societats pel que fa a l'ús dels recursos i la destinació dels residus. S'imposa establir un compromís entre creixement econòmic i sostenibilitat ambiental, que tingui en compte no sols les necessitats actuals sinó que també sigui solidari amb les generacions futures. El nou ordre mundial, per altra banda, ha estat incapaç d'aturar les flagrants vulneracions dels drets dels pobles i dels drets humans més elementals, tal com s'ha demostrat en els conflictes que han esclatat a l'antiga Iugoslàvia, Algèria, Afganistan, Chiapas o Eritrea. Els nous brots de racisme i xenofòbia, la feminització de la pobresa, l'increment de l'atur i la misèria, tant en les nostres societats com en el conjunt del planeta, mostren la necessitat d'avançar en els valors, objectius i instruments que ens portin cap a una societat més justa i igualitària. Hem de saber treballar en aquest nou context. Els principis i les regles de la globalització no poden ser ignorats, sinó que han de ser el marc d'actuació a partir del qual l'esquerra creï les institucions i els instruments de govern capaços de generar una major igualtat d'oportunitats. Existeix avui una consciència mundial respecte els problemes ambientals i la injusta distribució de la riquesa; han sorgit nous valors relacionats amb la solidaritat, els drets humans i la pau, i aquest és un gran potencial transformador. Cal aconseguir des de l'acció política que la interdependència mundial no es limiti a un determinat funcionament de l'economia i a incrementar els beneficis dels més poderosos, sinó que sigui la base de l'emancipació global, la construcció d'un equilibri i la pau duradora entre països, la sostenibilitat ambiental, la convivència i la cooperació col·lectiva. Davant la globalització, cal que els interessos dels sectors més febles aconsegueixin espais de poder supranacionals, amb major participació i poder real. Els partits, com a instruments de representativitat i gestors de poder, han de cedir més espai per dalt, internacionalment (establint aliances que no es quedin en simples declaracions de principis, sinó en accions conjuntes i efectives), i per baix, localment, a partir de la col·laboració i el treball conjunt amb els moviments socials i els nous agents de canvi. Una política planetària necessita institucions planetàries, que han de desenvolupar-se a partir de les ja existents. Caldrà dotar les Nacions Unides de la força moral, política i jurídica necessària per avançar cap a un govern mundial democràtic, capaç d'aconseguir la regulació i resolució dels problemes que afecten la seguretat i la pau, els moviments especulatius de capital, i la millora de les condicions de vida, dels drets democràtics, de la conservació del medi i d'una fiscalitat mundial. Caldrà també una transformació radical del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional i dels altres organismes financers internacionals per tal de convertir-los en instruments d'impuls al desenvolupament sostenible en benefici dels països i grups socials més desfavorits. Caldran instituts d'investigació, finançats per l'ONU, amb capacitat de generar tecnologia disponible a baix cost pels països en pitjor situació. A més, caldrà impulsar la creació d'un Tribunal Penal Internacional que, entre altres atribucions, tingui com a competència sancionar les actuacions dels dictadors i de les persones acusades de vulnerar els drets humans i que han infringit crims contra la humanitat. Tan sols és possible una política transformadora si s'és capaç d'analitzar la realitat global del món i actuar solidàriament amb altres forces progressistes d'arreu, tot partint cadascuna de la pròpia realitat nacional. Pensar globalment per actuar localment: aquesta és la clau per impulsar veritables canvis.

2.2. IC-V, una força política municipalista

La globalització no nega sinó que per contra atorga un nou protagonisme al context local, que és on es concreten necessitats i problemes immediats i on la democràcia està més a prop de la gent. D'altra banda, el procés de descentralització que ha viscut l'Estat espanyol en els últims anys segueix mancat d'un altre pas: "la descentralització de la descentralització"; és a dir, la cessió de competències i de finançament de les comunitats autònomes als municipis. Per aquesta raó, IC-V aposta per una Catalunya amb major poder i competències per als municipis, com a forma d'acostar efectivament l'administració a la ciutadania, de propiciar la participació política i d'encarar els nous reptes socials des d'una perspectiva de progrés. Volem unes ciutats i uns pobles per a les persones. Aquesta frase resumeix la nostra concepció de l'acció política en els municipis. En els programes electorals que la majoria de forces polítiques elaboren per a les eleccions locals sembla com si les pedres, els edificis i els cotxes constituïssin el centre i la raó de ser de les ciutats. I és freqüent que s'hi projectin sobretot les necessitats de l'&laqno;home-de mitjana edat». IC-V pensem que cal posar en el bell mig del debat sobre el futur del municipalisme les persones plurals, diferents, concretes per raó de sexe, edat, circumstàncies personals, però totes amb els mateixos drets a gaudir del seu poble o de la seva ciutat. Això no significa menystenir les inversions en projectes d'infraestructures i serveis; vol dir dissenyar-los i realitzar-los pensant d'aconseguir ciutats i pobles habitables i confortables, al servei de les persones, que tinguin presents les següents dimensions: Ciutats i pobles de dones i homes. Pot semblar una obvietat, però no ho és: als municipis, hi viuen dones i homes. En canvi, l'organització de les ciutats, els serveis que presten els ajuntaments, els horaris que regulen el funcionament de la vida local, els noms dels carrers, la mateixa composició dels governs locals han oblidat sistemàticament la meitat de la població: les dones. Cal adaptar totes aquestes dimensions a les necessitats i prioritats de les dones, que sovint estan relacionades amb la reproducció de les persones i que, per tant, afecten a tothom. Ciutats i pobles dels infants. Els nens i les nenes no voten i s'acostuma a qualificar-los de futura ciutadania, com si ara no ho fossin; les persones adultes ens hem acostumat a creure que representem els seus interessos. I el més habitual és que les ciutats oblidin els infants. Cal donar veu als nens i les nenes a través dels Consells dels Infants, escoltar les seves queixes i propostes. Cal elaborar projectes locals i urbanístics tenint presents els interessos dels infants. I veurem a partir d'això com es converteix en prioritari restar espai al vehicle privat perquè el guanyin vianants i bicicletes, com adoptem mesures que permetin els nens i les nenes anar a peu a l'escola, com disminuïm l'agressivitat de les ciutats i com recuperem les zones verdes i per a vianants com a espai de joc infantil, com les humanitzem. Ciutats i pobles del jovent. Fan falta polítiques integrals de joventut. Sovint els esforços dels ajuntaments s'han esmerçat al turisme i el lleure, i la regidoria de joventut acostuma a tenir un paper secundari, sense pressupostos i sense capacitat per incidir en la resta d'àrees de govern. Cal, en canvi, que la gent jove faci seva la ciutat, faci seus els pobles. I per fer-ho cal impulsar polítiques per l'emancipació, que permetin als i les joves desenvolupar-se com a persones (política d'ocupació, habitatge, ensenyament, cultura, lleure...). Ciutats i pobles de la gent gran. La gent gran, que cada cop és més nombrosa, reclama respecte als seus valors i reconeixement de la seva funció social. Cal una nova cultura sobre la vellesa, ja que la gent gran no ha de ser tractada com un "problema", sinó com un "potencial social". És responsabilitat de les administracions públiques (no només dels municipis) garantir un nivell suficient de prestacions assistencials i de serveis per a les persones grans (atenció social domiciliària, centres d'atenció diürna, centres d'acolliment residencial, habitatges tutelats, etc.). Però no només això. La gent gran ha de ser considerada com a subjecte actiu de la societat. En definitiva, ciutats que facilitin i potenciïn el diàleg, la col·laboració i la solidaritat entre les generacions i a través de les generacions. Les nostres prioritats en els municipis es resumeixen en els aspectes següents: a) Ciutats i pobles ecològicament sostenibles. Volem potenciar el desenvolupament sostenible de les nostres ciutats i els nostres pobles mitjançant l'aplicació d'Agendes 21 Locals, amb actuacions decidides en relació al transport, la recollida selectiva de residus, l'equilibri d'espais urbanitzats amb zones verdes, la supressió de barreres arquitectòniques, la defensa dels drets dels animals, l'estalvi energètic i la gestió ambiental participativa. El planejament urbanístic i les intervencions socials han d'anar en la línia d'aconseguir pobles i ciutats compactes i travats, recuperant el model mediterrani de ciutat i defugint l'actual tendència a crear espais especialitzats que provoquen la segregació urbanística i social. b) Ciutats i pobles que lluitin contra les desigualtats. Volem unes ciutats i pobles igualitaris, on els drets socials i cívics de totes les persones es facin efectius; que reaccionin en positiu perquè les desigualtats existents ho siguin cada vegada menys. Plantegem com a fonamental la defensa dels serveis públics bàsics (ensenyament, sanitat, pensions, etc.) davant les actuals polítiques de privatització. El paper dels ajuntaments en aquest camp és fonamental. Una política contra les desigualtats s'ha de traduir en la promoció positiva dels sectors més necessitats, l'impuls de les formes d'integració que evitin qualsevol pràctica discriminatòria, les polítiques integrals que abordin globalment els problemes de la ciutadania, la lluita contra l'exclusió social i l'impuls de la participació ciutadana. c) Ciutats i pobles que generin ocupació. Descentralització de les polítiques actives nacionals d'ocupació per donar major protagonisme polític i social als municipis per tal que puguin oferir les condicions necessàries i efectives en la lluita contra l'atur. La seva proximitat al territori afavoreix la detecció de necessitats tant de l'activitat econòmica com del mercat de treball, un paper moderador i integrador dels agents econòmics i socials en el diàleg, la concertació i planificació estratègica i una xarxa de cooperació pública-privada. Hem d'exigir la presència activa del món municipal en la necessària aplicació a Catalunya dels compromisos derivats de la Cimera de Luxemburg, participant amb competències i responsabilitats en un veritable i eficient Servei Públic d'Ocupació. d) Ciutats i pobles com a espais de democràcia i participació. La democràcia local ha d'experimentar canvis profunds, que propiciïn un major acostament dels càrrecs pùblics als electors i electores i que contribueixin a augmentar la confiança en les institucions. La reforma del sistema electoral, els mecanismes que asseguren l'ètica i honestedat dels càrrecs públics, l'eliminació de pràctiques com el transfuguisme i l'increment en eficàcia de l'administració pública hi poden contribuir. Per IC-V constitueix una prioritat el foment de la participació ciutadana en la gestió municipal. És cert que el moviment associatiu ha de renovar-se en profunditat, però no és menys cert que els ajuntaments han d'impulsar noves formes de participació: experiències com els nuclis d'intervenció participativa, de discussió oberta dels pressupostos, de creació de consells territorials amb presència directa de ciutadanes i ciutadans majors de setze anys, han de constituir la base d'un rellançament de la participació als municipis en els propers anys. El municipalisme és un dels trets característics del nostre perfil polític, no sols pel pes de la nostra experiència en l'administració local, sinó també per la nostra convicció que els ajuntaments són les institucions més properes a la ciutadania i, en conseqüència, constitueixen la base més sòlida de la democràcia. Creiem en el principi de la subsidiarietat: allò que poden fer els ajuntaments no cal que ho faci una altra administració. Per això apostem per uns municipis dotats de més competències i més recursos i, per tant, propugnem una reforma radical de l'estructura de l'Estat i una redistribució de la despesa pública que s'ajusti millor a les necessitats de la realitat municipal. Això exigeix canvis en profunditat i l'acceptació per part de l'Estat i la Generalitat del nou paper decisiu que haurien de jugar els ajuntaments, assumint noves competències dotades de recursos (per exemple, l'ensenyament primari) i que les i els alcaldes fossin considerats representants ordinaris de l'Estat i la Generalitat en els seus municipis. Defensem, doncs, l'autonomia local davant les freqüents agressions que rep des dels altres nivells de l'Administració. I creiem en el paper dels ens municipals en la construcció de la Unió Europea, com a primer esglaó de participació dels ciutadans i ciutadanes. La defensa del municipalisme passa també per enfortir la Federació de Municipis de Catalunya potenciant-ne els aspectes més reivindicatius i per avançar en la fusió entre la Federació de Municipis de Catalunya i l'Associació Catalana de Municipis, convertint-les en una única organització municipalista catalana. Cal suprimir l'actual marc provincial i crear regions o vegueries que permetin la descentralització de la Generalitat i redistribuir les funcions de les actuals diputacions entre els organismes de l'administració local més propers als ciutadans i les ciutadanes. Els Consells Comarcals s'han de redefinir, modificar-ne el sistema electoral, clarificar-ne funcions i recursos i convertir-los en instruments de cooperació entre municipis i mancomunió de serveis. Cal reconèixer el fet metropolità de Barcelona creant la Regió I i superar l'actual situació de desgavell institucional. Cal també mancomunar les poblacions del Camp (Tarragona-Valls-Reus-Cambrils), la segona regió metropolitana de Catalunya. Cal reconèixer les Terres de l'Ebre, les comarques de l'Alt Pirineu i les de la Catalunya Central com àmbits territorials propis de la descentralització administrativa i de l'organització territorial de Catalunya.

2.3. La Catalunya sobirana, plural, solidària

La nació, en el nostre cas, la catalana és un marc d'especificitat social, econòmica, històrica i cultural. Els seus ciutadans i ciutadanes han de tenir els instruments polítics que els permetin exercir el seu protagonisme individual i col·lectiu. Catalunya és, com totes, una nació en constant transformació, en la qual existeixen conflictes de classe, sexe, generacions, cultura. Ningú no pot pretendre interpretar en exclusiva la nació catalana. Per això no hi ha una sola classe de nacionalisme català com no hi ha hagut mai una sola manera de pensar el futur de la societat catalana o de qualsevol altra. Nosaltres defensem la sobirania de la nostra nació perquè entenem que Catalunya és, després del municipi, el marc específic més immediat en què hem de resoldre els nostres problemes i ens proporciona experiència històrica i instruments culturals per fer-ho i perquè el reconeixement col·lectiu com a poble reforça els llaços de solidaritat interna i ens permet exercir col·lectivament la solidaritat de forma efectiva amb altres pobles. Catalunya és la seva gent. És el conjunt de tots els seus homes i dones, independentment del seu origen geogràfic, cultural i usos lingüístics. El nostre país l'han fet milions de persones, nascudes aquí o lluny d'aquí, cadascú amb la seva idiosincràsia d'origen. Les esquerres hem de rellançar la idea col·lectiva i plural del que avui és la nostra societat, rebutjant l'apropiació interessada i partidísticament exitosa que CiU i el pujolisme han fet durant tants anys de la imatge de Catalunya i dels seus símbols. Reivindiquem una identitat catalana plural, en què tothom és protagonista, en què ningú no ha de ser exclòs. Catalunya és un sol poble. Hem d'evitar per damunt de tot que Catalunya es pugui dividir en dues comunitats diferenciades: la que parla català i la que parla castellà (o ara, també, altres llengües). Aquest seria el millor regal als poderosos i conservadors per dividir i confrontar els sectors populars en benefici propi. Nosaltres partim del reconeixement elemental de la convivència i cohesió social entre totes les persones que viuen a Catalunya. Tothom té dret a expressar-se en la llengua que vulgui i a no ser discriminat per aquest fet. I per una raó bàsica d'igualtat social entenem que s'ha de garantir l'accés a tothom a les dues llengües. La nostra cultura ha estat sempre resultat de la fusió de molts ingredients socials sense perdre per això l'especificitat com a catalans i catalanes, i així ha de continuar essent. Hem d'aconseguir una societat que integri les diferents aportacions culturals dels seus components, però que tingui com a patrimoni específic el català, amb independència de la llengua que preferentment vulgui utilitzar cada persona. El protagonisme dels sectors populars en la defensa dels drets nacionals és la base necessària a Catalunya per fer efectiu un projecte transformador. Des de la realitat concreta, personal i sovint contradictòria de la nostra societat, hem de saber fer pedagogia de la catalanitat: la nostra concepció de les llibertats nacionals comporta també la igualtat d'oportunitats, el reequilibri territorial, el desenvolupament sostenible, les garanties socials, l'eficiència de l'administració. Les llibertats nacionals han d'estar profundament i inseparablement lligades a les llibertats democràtiques, individuals i a les conquestes socials. El poder polític que avui ja té Catalunya en el marc de l'Estat autonòmic i la reinvidicació d'un major autogovern han d'estar al servei, fonamentalment, de les necessitats dels sectors populars. L'autogovern té per a nosaltres un sentit democràtic, participatiu, social i transformador. Cal aprofundir substancialment en l'autogovern, cosa que implica complir i desenvolupar l'Estatut, la reforma constitucional i la modificació del Senat, la dinamització del Parlament de Catalunya i el seu apropament a les ciutadanes i ciutadans, així com un sistema de finançament basat en el concert econòmic solidari, el qual comprèn la suficiència i autonomia financera, la corresponsabilitat fiscal i la solidaritat interterritorial. El federalisme defineix el nostre projecte polític d'organització territorial. IC ha realitzat actuacions decidides perquè Catalunya avanci en sentit solidari, plural i transformador: plans per a la creació d'ocupació i de noves formes de treball, Pla Metropolità de Residus, potenciació del ferrocarril i de la resta dels transports públics, impuls de noves formes participatives, ampliació dels supòsits de l'avortament, ensenyament públic de qualitat, convivència lingüística, solidaritat amb els pobles que lluiten per la seva dignitat i autodeterminació, reconeixement dels drets polítics i de la plena ciutadania als nous catalans i catalanes procedents de la immigració. I podríem afegir un llarg etcètera que mostra les concrecions polítiques de la nostra concepció de Catalunya. Volem fer front als grans reptes que té la Catalunya d'avui des d'una perspectiva de transformació i progrés, que situa en primer pla de les nostres propostes programàtiques: - El desenvolupament econòmic i territorial de Catalunya des dels principis de la sostenibilitat: impuls d'una política industrial, energètica i de transports alternativa, que propiciï el reequilibri territorial de Catalunya i de les seves ciutats i pobles. - La reestructuració de l'economia catalana, la creació de nous llocs de treball, socials i ecològicament útils, repartiment del treball, un sistema d'oportunitats efectives per a tothom i defensa activa dels drets laborals i socials. - La política de suport a la pagesia i a les comarques amb activitats agràries, amb especial atenció a les comarques amb espais agraris periurbans, per tal de contribuir a la seva preservació com a forma d'equilibri entre qualitat de vida urbana i sostenibilitat ecològica. - La sostenibilitat ambiental, amb un ús equilibrat dels recursos, l'impuls d'energies netes i d'estalvi energètic, plans de residus mínims, aplicació de l'Agenda 21, polítiques d'urbanisme, habitatge i transport que minimitzin l'impacte ambiental de les activitats humanes i foment de les indústries recuperadores de residus i de les produccions industrials netes. - Els serveis públics de qualitat (educació, sanitat, pensions, justícia) i una política global de benestar social, que garanteixi la igualtat d'oportunitats i eviti els mecanismes d'exclusió social. Apostem per una Catalunya justa i solidària, que reconegui com a fonamentals els drets socials i cívics de totes les persones. - El replantejament de la xarxa educativa, per tal que s'asseguri el caràcter públic i de qualitat de l'ensenyament i sigui un instrument per la igualtat d'oportunitats, a partir d'una nova concepció de l'aprenentatge, entès com a formació continuada al llarg de la vida. - Tendir a un nou plantejament sanitari on la xarxa pública garanteixi l'atenció universal i gratuïta a tots els ciutadans i ciutadanes, en la qual s'invertiran els màxims recursos econòmics i d'eficàcia. - L'emancipació del jovent, l'autonomia personal en totes les etapes de la vida i les llibertats personals. - Protecció a les persones grans. Un pla gerontològic que cobreixi les necessitats d'aquest nombrós col·lectiu, en constant augment com a conseqüència dels avenços científics i sanitaris. Propugnem que la pensió mínima no sigui inferior al Salari Mínim Interprofessional i que la pensió de viduïtat tingui els nivells de dignitat necessaris. Calen residències públiques per a la tercera edat suficients i econòmiques, si no gratuïtes. - La ciutadania plena i efectiva per a tothom que viu a Catalunya amb voluntat d'establir-s'hi. La defensa dels serveis públics i la defensa de majors graus d'autonomia i llibertats personals requereixen una profunda reforma del funcionament de la justícia i la seva agilitat. Cal un important increment de les dotacions humanes, infraestructurals i econòmiques per poder exercir les garanties jurídiques i penals de la ciutadania. - El rellançament cultural de Catalunya, a partir d'una política cultural dinàmica, creativa, integradora i plural de les diferents aportacions que contribueixen a la construcció de la societat catalana. - El compromís de Catalunya amb la pau, la solidaritat i la cooperació per al desenvolupament dels pobles. - Una administració pública eficient, àgil, de qualitat i transparent, posada al servei de les persones. Cal arribar a la seva racionalització per la via de la simplificació, la descentralització, la cooperació i la subsidiarietat. Proposem convertir Catalunya en província única i avançar cap a una llei d'organització territorial amb regions o vegueries i comarques dotades de competències i recursos, de forma molt especial els ajuntaments, com a ens de l'Administració més propera als ciutadans i les ciutadanes. - L'impuls de l'autogovern de Catalunya, a partir de la proposta federal. - L'accés generalitzat als avantatges de les noves tecnologies i les telecomunicacions, com a garantia al dret a la informació i com a necessitat formativa vers la inserció laboral. Aprofitar els avantatges de la tecnologia per disminuir les desigualtats socials. - La investigació universitària i industrial a un nivell adequat per a la creació d'ocupació i el respecte al medi ambient.

2.4. L'Estat espanyol: cap a un model federal

A mesura que avanci la construcció europea, els actuals estats han de perdre competències, per dalt, a mans de la UE i, per baix, en aplicació del principi de subsidiarietat, a favor de les &laqno;regions» i municipis. El traspàs a la UE de competències que fins ara han definit els estats (moneda, exèrcit, fronteres, relacions internacionals) qüestiona objectivament la preservació dels actuals estats i la seva utilitat. Catalunya forma part de l'Estat espanyol. Si aquest no avança decididament en la seva autoformulació com una realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística, que s'organitza lliurement de forma federal, és un greu obstacle per a les possibilitats de progrés dels seus pobles i ciutadania. Si ho fa, en canvi, es pot aconseguir que segles de convivència, imposada o volguda, que han forjat un lligam de relacions personals i afectives, econòmiques i culturals i experiències històriques compartides fructifiquin en una subfederació europea amb unes relacions d'especial col·laboració i amb més força per fer sentir la seva veu en una Europa on, no ho podem oblidar, encara sobreviuen els grans nacionalismes amb afany hegemònic. El procés autonòmic ha creat un marc politicoconstitucional en què Catalunya és una &laqno;nacionalitat» constituïda a partir del seu Estatut d'Autonomia en una Comunitat Autònoma. No és, doncs, una entitat sobirana, perquè l'únic subjecte constituent és la Nació espanyola i perquè l'Estat espanyol es crea a partir de la sobirania nacional del poble espanyol. Un estat federal neix, en canvi, a partir d'un pacte entre comunitats sobiranes preexistents. L'Estat espanyol és una realitat plurinacional amb base territorial i el federalisme asimètric és la fórmula que permet conciliar la unitat amb el reconeixement de la diversitat. IC-V aposta per un estat federal. Malgrat que les potencialitats del model autonòmic no s'hagin esgotat, considerem que cal avançar cap a una autèntica articulació plurinacional, en què les diferents parts puguin pactar lliurement el vincle entre elles. Per passar de l'Estat de les autonomies a l'Estat federal cal modificar la Constitució i entenem que el procés s'hauria de realitzar en dues fases: 1) impuls autonòmic i desenvolupament de les potencialitats de la Constitució, i 2) reforma de la Constitució, tot establint un acord ampli entre les diverses forces polítiques, institucions representatives, ciutadanes i ciutadans. La reforma del Senat esdevé necessària, a fi que la realitat plurinacional i pluriregional de l'Estat espanyol es reflecteixi en una cambra de representació de les comunitats. Aquest federalisme plurinacional asimètric implica el reconeixement de competències diferencials en àmbits com la llengua, la cultura, la política comunicativa, la seguretat interna i altres que poden derivar de les particularitats nacionals sense que l'ús social d'aquestes competències no impliqui privilegis econòmics per a una comunitat autònoma ni beneficiï els seus grups socials dominants. El procés de federalització necessita un sistema de finançament que es basi en els principis d'autonomia financera, suficiència, corresponsabilitat fiscal i solidaritat; implica, també, reconeixement del dret a l'autodeterminació, com a forma d'exercici de la sobirania dels pobles. És necessari, d'altra banda, el reconeixement extraterritorial de les llengües i cultures pròpies no castellanes. S'ha de poder exercir el dret individual a utilitzar la pròpia llengua en tots els àmbits, incloses les institucions, i més enllà d'aquests drets individuals s'ha de potenciar un coneixement mutu de les diferents llengües i cultures de l'Estat espanyol.

2.5. Per una Europa política, socialment justa, solidària i respectuosa amb el medi ambient

Al marge del marc europeu no són viables a Catalunya polítiques de transformació. La mundialització de l'economia, l'activitat transnacional de les grans empreses i dels fluxos de capital, així com la interrelació econòmica, política i social entre països, fan que es requereixin marcs més amplis d'actuació que els nacionals o els estatals. La participació en la construcció europea, amb la qual IC-V té un compromís quantificable per les seves aportacions positives al llarg dels últims anys, és un factor essencial per ser independent i no haver de sotmetre's als grans interessos financers, econòmics i tecnològics de potències alienes. Des de Catalunya hem de treballar decididament per una Unió Europea (UE) políticament participativa, socialment justa, culturalment plural i amb una economia basada en la cohesió, el desenvolupament sostenible i la solidaritat internacional, que basant-se en una organització federal potenciï el seu conjunt i cadascuna de les seves parts com a patrimoni comú. En el nou context mundial, la UE és bàsica per aconseguir la pau, per propiciar un desenvolupament més equilibrat entre països i exercir de forma efectiva la solidaritat. Per aconseguir-ho és necessari buscar el màxim acord entre les organitzacions d'esquerres en el conjunt de la UE. La capacitat per assolir una qualitat social i ambiental en el desenvolupament (garanties socials de l'estat del benestar i reconversió ecològica de l'economia) constitueix un dels principals reptes de l'esquerra d'avui, que ha de tenir, més que mai, capacitat crítica i innovadora. El desenvolupament social i econòmic sustentable s'enfronta al fenomen de la globalització, als canvis en les estructures productives, als canvis tecnològics i científics, als nous fluxos migratoris i a la pèrdua de poder efectiu dels estats. En aquests moments hi ha molts temes que no poden trobar solucions en les polítiques de cada estat per separat. Per aquesta raó la Unió Europea no sols és una necessitat sinó també una opció estratègica per a l'esquerra amb l'objectiu d'avançar en les polítiques de transformació. Per això és vital que la UE no es limiti només a la integració monetària -tot i valorant positivament la consecució d'una moneda única com a factor d'estabilitat-, sinó que evolucioni en qüestions relatives a estratègies laborals, aprofundiment de la salvaguarda i la cohesió social i coordinació de polítiques macroeconòmiques. Sense abordar aquestes dimensions es posa en perill l'existència de la UE i dels tradicionals instruments de creació de riquesa i redistribució del sistema d'oportunitats garantit pels estats del benestar. No hi ha un únic projecte europeu; hi ha diferents formes d'entendre el valor de la UE i el seu paper en el desenvolupament dels pobles que la integren. La Unió Europea no pot ser només un espai de lliure comerç en funció dels interessos econòmics dominants, sense unes institucions democràtiques que vetllin i controlin que s'està garantint la cohesió econòmica i social entre totes les seves regions. Nosaltres volem una Europa de progrés, pròspera, social, culta, respectuosa amb el medi ambient i solidària. Volem que la Unió Europea sigui l'instrument per superar les limitacions dels Estats tradicionals, per enfortir la interrelació entre els seus pobles, per assegurar la pau i el benestar de tots els seus membres. Necessitem una Europa que serveixi als ciutadans i les ciutadanes perquè apliqui polítiques d'interès general: les econòmiques i socials; les mediambientals; la lluita contra l'atur; les que afecten els drets i les llibertats de la ciutadania, els pobles, les regions i els municipis; la política exterior i la seguretat comuna; la cooperació i la solidaritat; així com la cohesió econòmica i social. Perquè això sigui possible, cal avançar cap a la Unió Política per tal que es reforci el caràcter polític de la UE, modificant el paper d'algunes institucions i enfortint els mecanismes democràtics i participatius. Per això són necessaris la construcció de les institucions supraestatals, les polítiques comunes en temes de política exterior, de seguretat i de justícia. En correspondència amb aquest procés, cal augmentar els poders regionals i locals per tal de millorar el funcionament democràtic i l'eficàcia en l'administració. No hi ha cap mena de dubte que l'entrada d'onze estats de la Unió Europea en la fase definitiva de la moneda única (que culminarà a l'inici de la segona meitat de l'any 2002) és un esdeveniment que es pot qualificar d'històric sense exageració. Ho considerem, per tant, positiu, però entenem que el procés s'inicia d'una forma incompleta. Perquè la política econòmica pugui caminar amb un mínim de solidesa, exigeix, junt amb la moneda única, l'harmonització fiscal. Però, més enllà d'això, per construir una UE justa, a més de la política econòmica, és imprescindible una política social i el ple funcionament democràtic de les institucions. Cal contribuir responsablement a instaurar en la Unió Europea l'equitat fiscal, la justícia social i la plena legitimitat democràtica. L'euro n'és un primer instrument. Cal procedir també a l'ampliació de la Unió Europea per incorporar els països de l'Europa Central i Oriental, tot assegurant la preservació i la continuació del que s'ha aconseguit fins ara en el marc de la Unió Europea. A més, i com una altra dimensió molt important: cal polititzar el procés, arrencant-lo de les visions bàsicament economicistes. L'Europa Unida hauria de dotar-se d'una constitució, d'un poder executiu, escollit democràticament pels ciutadans i ciutadanes europeus i d'un poder legislatiu capaç i legitimat per aprovar lleis a escala europea. Com un primer pas en aquesta direcció, cal impulsar una nova modificació dels Tractats de la Unió, preparada i realitzada per la societat civil i per iniciativa del Parlament Europeu, que propiciï una veritable unió política, incrementi el funcionament democràtic de les institucions i faci realitat l'existència d'una autèntica ciutadania europea. Això permetrà constitucionalitzar els Tractats obrint pas a la configuració definitiva de l'Europa que volem, una Europa que, en sintonia amb les forces d'esquerra en el conjunt dels Estats de la Unió, sigui plenament justa, social, culta, respectuosa amb el medi ambient, potenciadora del protagonisme i de la identitat de les regions i els municipis, un factor actiu de pau i que practiqui sense gasiveria la solidaritat amb els països empobrits. Aquesta és l'opció per la qual lluitem, situant-nos dins del mateix procés les forces progressistes i d'esquerra transformadora que, malgrat les dificultats i la nostra disconformitat amb determinades polítiques, estem a favor de la construcció de la UE com un objectiu imprescindible. Cal treballar conjuntament per aixecar una veritable alternativa de progrés articulada en les propostes i les mobilitzacions a nivell europeu. Cal que sindicats i partits polítics estableixin formes d'articulació i organització a escala europea. Tot apostant per Europa, hem de denunciar els dèficits democràtics en la construcció europea i fer avançar la idea que és possible construir una Europa a partir d'uns criteris diferents que incloguin la convergència social. En aquest sentit, pensem que es poden plantejar tres tipus de propostes: Propostes polítiques. Cal acostar la UE a la ciutadania des de l'administració que té més propera. Això significa fer una correcta aplicació del principi de subsidiarietat, tal com ho planteja el Parlament Europeu. Si les regions i les ciutats es veuen afectades per les polítiques comuitàries, han de participar en la seva configuració. Propostes econòmiques. D'una banda, es tracta d'apostar decididament per la cohesió econòmica i social, que ja no és una política d'acompanyament sinó que és un principi polític que ha d'operar al mateix nivell que la realització del mercat únic i la posada en marxa de la Unió Econòmica i Monetària. D'altra banda, cal treballar per la suficiència de mitjans per fer efectives les polítiques europees. La propera ampliació de la UE i la consegüent reforma dels Fons Estructurals en el marc de l'Agenda 2000 han de garantir els recursos suficients per poder fer una autèntica política redistributiva. Aquest debat sobre el finançament de la UE per als anys 2000-2006 adquireix cada dia que passa més intensitat. La proposta espanyola de la progresivitat de les aportacions dels Estats en un percentatge del seu PNB pot ser un bon punt de partida. En tot cas, hem de defensar que els canvis en el sistema de finançament de la UE no representin un càrrega addicional per als ciutadans. Propostes socials. Creiem que la fonamental és multiplicar a la UE els agents mobilitzadors per a la creació d'ocupació, amb tots els nivells d'administració coordinats: l'europeu, l'estatal, el regional i el local.

3. L'emancipació com a proposta global, la democràcia i la participació com a mètodes

3.1. La democràcia quotidiana

L'ecosocialisme del projecte emancipatori és l'eix principal de la seva política, propiciant els valors de la identitat i les llibertats, des del ple reconeixement i lliure desenvolupament dels drets individuals i col·lectius. La política emancipatòria és, en definitiva, la política de la vida, la que cerca les condicions per a la lliure pràctica de la identitat i l'elecció, la que té com a finalitat incrementar l'autonomia d'acció, la que situa la democràcia en la mateixa quotidianitat. És la màxima expressió del radicalisme democràtic, perquè implica considerar que la democràcia impregna tots els àmbits de la vida i totes les dimensions de l'ésser humà, se situa en el cor mateix de la societat i arriba fins a l'arrel de totes les coses. Mostra que la política no és una instància separada i independent i, per tant, no té una finalitat per si mateixa, sinó que està al servei de les persones. La política emancipatòria considera la persona com a subjecte i no com a mer objecte de l'acció política. Construir enclaus de llibertats al marge de la cultura dominant obre perspectives de transformació general. Així s'ha demostrat en múltiples ocasions: l'eclosió de noves formes de família, les expressions lliures de la sexualitat, les reivindicacions pel dret al propi cos, la lluita per l'autonomia de les dones, l'objecció de consciència o la insubmissió, per posar alguns exemples, han obligat a replantejar molts principis imperants i el funcionament d'algunes institucions molt arrelades, i a explorar noves formes d'organitzar la vida social. L'existència de grans desigualtats materials, culturals i socials restringeixen de fet l'aplicació efectiva de les llibertats personals. D'aquí que la lluita per l'emancipació sigui també la lluita per la consecució de la igualtat social i la ciutadania plena. Aquesta ha estat una de les velles aspiracions de l'esquerra i continua tenint plena vigència. L'alliberament del poder arbitrari, la pobresa, l'explotació i la marginació ha estat sempre present en les lluites per aconseguir una major justícia i igualtat. L'emancipació nacional és un factor essencial per garantir els drets i les llibertats dels pobles i la relació solidària entre ells. La política emancipatòria no es restringeix, doncs, només a l'autonomia i a les decisions individuals, sinó que aborda també dimensions socials de gran abast i els principals reptes que afronta la humanitat. Un d'aquests grans reptes és avançar per aconseguir la pau. No hi pot haver emancipació si no s'elimina la violència estructural entre persones i entre pobles i, amb ella, les formes d'opressió que impedeixen a les persones assolir les seves necessitats i viure amb dignitat. La pau no s'aconsegueix aplicant simplement mètodes inhibitoris (sancions penals, poders militars disuassoris), sinó construint un marc de relacions socials que garanteixi la cohesió social, la justícia i la igualtat. La no violència ha d'estar present en l'estil de vida de cada persona, en la forma de resoldre els conflictes i en l'estratègia política de transformació de la realitat. L'emancipació està directament vinculada al compromís i a la solidaritat amb altres persones i també amb les generacions futures. Per això qüestionem l'actual model econòmic, però també el model de vida i les relacions de dominació que el sustenten i proposem un replantejament de les necessitats humanes i del consum que permeti una vida sostenible en un món que té recursos exhauribles i limitats. La democràcia quotidiana desplaça el lloc de la política, pel fet de plantejar com a centrals, problemes que abans no es tenien en compte o es consideraven inscrits en la vida privada. Reconèixer aquestes dimensions proporciona una de les oportunitats per fundar una nova política més a prop de la vida quotidiana, més radicalment humana.

3.1.1. El reconeixement de la diferència sexual

La nostra societat viu en un ordre simbòlic que sustenta i estructura el sistema en què vivim. Un ordre que configura les relacions entre els sexes i valora de forma desigual el fet d'haver nascut en un cos de sexe masculí o de sexe femení, tot definint què s'espera i què es pot fer segons es neixi home o dona. Aquest ordenament simbòlic ha estat configurat per unes relacions socials entre els sexes en les quals la part masculina de la humanitat decideix el paper i els valors que han de regir l'actuació d'homes i dones. El que uns decideixin per a tots és pretenciós, però, si al damunt es fa de tal forma que presentin la seva parcialitat com si fos la totalitat, com si fos l'única manera possible d'entendre el món, com si fos universal, com si les persones fossin de sexe neutre, s'està amagant una realitat ineludible: la diferència d'haver nascut en un determinat cos d'home o de dona. No es pot tenir consciència d'un mateix o d'una mateixa prescindint del propi ser sexuat. Darrera la pretesa neutralitat del subjecte polític, hi ha la pretesa universalització d'una parcialitat: la masculina. La transformació de la societat només és possible si canvien els criteris que defineixen la subjectivitat, si la realitat reflecteix i s'explica com una realitat diversa, i si s'impulsa un sentit plural de ser homes o dones i de com s'organitza la convivència conjuntament. Singularitat i pluralitat són elements necessaris per a una acció política que reconegui la igualtat no com una reproducció seriada de còpies idèntiques d'uns models establerts, ni com la previsibilitat igualadora de procediments i d'actituds. Cal una acció política que sigui un intent efectiu de crear espais per identificar, reconèixer i significar la diferència sexual. La política dominant i el seu ordre simbòlic ha situat les dones en una posició de segon nivell, de subordinació, d'invisibilitat o de marginalitat. A més les ha definit bàsicament com a mancança d'allò que és masculí, en forma de dicotomies en què la part masculina té valor i la part femenina es defineix per l'absència d'aquest valor. Això fa que no resulti fàcil un enfocament que vol parlar de subjectivitat femenina definida lliurement per les mateixes dones, i que posa en qüestió, alhora, el concepte de masculinitat tal com s'ha fixat fins ara. Aquests conceptes només existeixen teòricament perquè en la vida quotidiana totes i tots reelaborem a cada moment la nostra identitat, o almenys tenim la possibilitat i la capacitat de fer-ho. En el terreny polític és on es reflecteix de forma més evident l'ordre de valors que regeix la vida col·lectiva i pública. Per això, criticar i denunciar les condicions de vida de les dones és necessari, però no ens podem quedar aquí sense sentir frustració. La nostra concepció política implica donar valor al fet de ser dona, al fet de tenir opcions, actituds, ritmes, estils o prioritats en la vida quotidiana, en les relacions familiars, laborals i professionals, que difereixen del model establert. Aquesta concepció està lluny encara de l'actual sistema, basat en l'androcentrisme. Cal modificar aquesta situació, i per això volem aprofundir en la igualtat d'oportunitats (inherent a qualsevol proposta de justícia social), però volem també donar significació i valor a la diferència femenina: afavorir la feminització de les pràctiques de la vida; integrar en el concepte de ciutadania les aportacions i experiècies de les dones; reconèixer el paper de les dones com a subjectes de l'acció política, tot replantejant-la d'arrel, per tal que els seus desitjos, interessos i prioritats siguin també incorporats en la definició de les prioritats de tota la societat. La nostra proposta de pràctica política implica, en definitiva, transformar els referents simbòlics que sustenten l'organització social existent per elaborar una nova proposta que tingui en compte les dues parcialitats, la masculina i la femenina, que estableixi unes relacions de reciprocitat a partir del respecte d'ambdues i es tradueixi en una nova concepció de la ciutadania i de la política.

3.1.2. Les llibertats personals

Les llibertats personals són les que afecten la lliure expressió de la sexualitat i afectivitat, el dret al propi cos, la llibertat de la consciència i la llibertat de pensament, informació i creació. La democràcia política es complementa amb la democràcia social i aquesta té dues vessants, la col·lectiva i la individual. L'aprofundiment de la democràcia implica que arribi fins al terreny individual. Podem comprendre la importància de reivindicar les llibertats personals si posem com antítesi l'exemple dels règims totalitaris, que pretenen controlar totes les pràctiques de la vida i la mateixa consciència de les persones. Les llibertats personals s'expressen en l'esfera de la vida privada, que té una relativa autonomia respecte el conjunt de la vida social, i on la mateixa variabilitat normativa que hi existeix és font de llibertat. És un espai de no ingerència per part de les altres persones i de no control per part de la societat global. És també un espai de creativitat, espontaneïtat, diversitat normativa i, per tant, llibertats positives. Cal defensar el dret a la privacitat i a la intimitat davant de determinats valors i pràctiques que es pretenen imposar com a hegemònics i davant de les noves formes de control i de violació d'aquesta intimitat per la utilització indiscriminada dels mitjans informàtics al servei d'interessos particulars. Les lluites per les llibertats personals han significat traspassar a l'esfera de la decisió privada certes àrees normatives que estaven monopolitzades per l'Estat, que és qui establia les formes apropiades de regulació de certs comportaments. A finals del segle XIX, per exemple, la llei castigava la sodomia i l'adulteri, mentre que avui en dia aquestes dimensions es consideren pertanyents a l'àmbit privat. La reivindicació de la llibertat d'expressió tenia sentit quan aquesta era negada i controlada per l'Estat, com succeïa durant el règim franquista. Conductes com el nudisme, el consum de drogues o de material pornogràfic no reben avui sanció penal o social si es realitzen de forma no ostensible o privada. Cal indicar, en tot cas, la no correspondència entre regulació jurídica i consciència social. El fet que l'homosexualitat no es penalitzi no vol dir que tingui plena acceptació social, per exemple. La consecució de les llibertats personals ha estat associada a la despenalització o a la tolerància jurídica i social de determinades conductes, cosa que implica el reconeixement de la pluralitat de possibilitats en la seva realització. La tolerància de la contracepció, o la despenalització de l'avortament, per exemple, no obliguen ningú a res, sinó que fan possible que cadascú, segons les seves conviccions, en faci l'ús que cregui convenient. Així, doncs, l'ordre normatiu que prohibia aquestes pràctiques és reemplaçat per una pluralitat de possibilitats d'acord amb els principis privats de cada individu. Podem entendre, per tant, que quan ara presentem algunes de les dimensions de les llibertats personals ja no hem de parlar d'allò que avui està acceptat, sinó de tot allò que queda per sostreure del monopoli normatiu de l'Estat o de la societat i portar-lo al terreny de les decisions individuals. En destaquem les següents: Apostem per una nova cultura de la sexualitat que reconegui la lliure expressió de la sexualitat i l'afectivitat, alliberada dels adjectius que etiqueten i classifiquen les persones en funció de la seva orientació sexual, dels components normatius que entenen algunes pràctiques com a normals i altres desviades, així com de l'obligació d'ocultar els sentiments, i la basem en el respecte mutu de les persones, l'autonomia, la capacitat de lliure decisió i el consentiment. Aspirem a la despenalització total de l'avortament, a partir del reconeixement del dret de la dona a la lliure decisió en aquest terreny, amb plenes garanties jurídiques i assistencials per procedir a la interrupció voluntària de l'embaràs, tot incorporant una llei de terminis. Paral·lelament reconeixem plenament la inviolabilitat del cos femení i masculí, la plena llibertat i responsabilitat de les dones en la procreació, així com el valor social de la maternitat com una opció lliure de les dones a voler ser mares (o no ser-ho) sense haver de renunciar a res de si mateixes. Propugnem el dret a la disponibilitat sobre la pròpia vida, i, per tant, el dret a morir dignament. En conseqüència, considerem necessari modificar les regulacions juridicopenals que es relacionen amb el suïcidi i amb l'eutanàsia. No es pot imposar la vida contra la voluntat de la persona, perquè la vida és un dret, no un deure. Així mateix, s'han de cercar les mesures necessàries que permetin manifestar inequívocament la voluntat de cada persona. Apostem per regular legalment totes les drogues, entenent que cal fer-ho en el marc de concerts internacionals, especialment a la Unió Europea. Alhora, considerem que cal ampliar els recursos socials i educatius que generin formes culturals per un ús no problemàtic de les drogues. Aquesta aposta suposa una política preventiva basada en la informació sobre cadascuna de les substàncies que permeti desenvolupar un model de regulació no penal de l'Estat que ha d'optar per la regulació de la producció, de la qualitat i de la distribució, oblidant el model criminalitzador que predomina avui. Pretenem que cada persona pugui tenir l'oportunitat d'accedir a les tècniques mèdiques dites alternatives i/o complementàries, a més de les que ja utilitza la medicina oficial alopàtica en el marc de la universalització del sistema sanitari, sempre que compti amb garanties científiques, professionalitat i mitjans adients per al seu exercici. Proposem, com una opció per la pau, l'objecció de consciència i la insubmissió mentre no es faci efectiva la desaparició del servei militar obligatori. L'acte de consciència de no voler agafar una arma o de no acceptar la prestació social substitutòria no pot estar sancionat.

3.1.3. L'autonomia personal en totes les etapes de la vida

L'emancipació s'ha de poder fer realitat per a totes les persones i en totes les etapes de la vida. Aquest dret es nega avui a la gent jove -que té seriosos problemes per aconseguir independitzar-se, especialment per les dificultats d'inserció laboral-, a moltes dones -que no poden portar endavant els projectes de maternitat o que tenen dificultats per conciliar el treball productiu i el reproductiu- i també a moltes persones grans -que no poden valdre's per elles mateixes i es troben en situació de dependència. Cal recordar aquí la progressiva feminització de la pobresa que s'està produint en la nostra societat. Cal impulsar les polítiques tendents a la individuació, que possibilitin l'autonomia personal en totes les etapes de la vida. Cal impulsar també una política familiar moderna, democràtica i progressista, basada en la llibertat de cada persona per organitzar la convivència. No proposem protegir la institució familiar com a tal, sinó protegir les persones amb responsabilitats familiars. Es tracta de dotar de prestacions, desgravacions fiscals, permisos, excedències, recursos socials i serveis necessaris per tal que les persones puguin atendre adequadament la cura dels infants, gent gran o persones malaltes i puguin conciliar aquestes dimensions amb les seves responsabilitats laborals i socials. L'atenció als infants, especialment els que es troben més desprotegits, exigeix una bona política preventiva i la destinació dels recursos socials necessaris en matèria educativa, sanitària, de serveis socials, de lleure, cultural i esportiva. Altrament, es consolidarà una situació de desigualtat i s'obrirà el camí de la conflictivitat i la fractura social. Una bona política d'ocupació és la base essencial per facilitar la independència del jovent, el naixement de les filles o fills desitjats i recursos suficients per poder viure. L'accés a habitatges amb lloguer subvencionat, així com programes d'ingressos per a joves que no han treballat mai són mesures complementàries per propiciar l'emancipació de la joventut. La independència de la gent gran ha d'assegurar-se mitjançant pensions dignes, centres de dia, atenció domiciliària, serveis residencials. Cal revaloritzar les aportacions constants que la gent gran subministra a altres persones del seu entorn i a la societat. Aquestes mesures han d'anar acompanyades de polítiques integrals de benestar social, que evitin situacions d'exclusió i marginació i que proporcionin totes les activitats i serveis adreçats a millorar la qualitat de vida de la ciutadania, amb atenció especial a les persones en situació de risc social. Cal tenir molt presents, també, les polítiques que afavoreixen la integració social de les persones amb disminucions. S'ha de garantir el compliment de les lleis que regulen les ofertes de treball que s'han de destinar a aquestes persones i assegurar que des de les institucions es progressi en la supressió de barreres arquitectòniques i en la incentivació de mesures que facilitin la mobilitat i, en general, la seva integració a tots els nivells de la societat. Cal fer esment en aquest apartat a l'endarreriment de l'edat d'emancipació dels joves, atès que en els darrers anys ha augmentat considerablement el percentatge de nois i noies entre 30 i 35 anys que viuen amb els pares (fa deu anys era d'un 22% i avui s'aproxima al 30%). També s'ha produït un important descens de la natalitat. Si comparem els naixements de l'any 1996 amb els de 1975 podem adonar-nos de la magnitud d'aquest descens: 55 000 enfront de 110 000, que significa passar dels 2,7 fills per dona de l'any 1975 a l'1,15 del 1997. En la societat catalana s'han creat, doncs, en els darrers vint anys unes condicions poc favorables per a l'emancipació i per portar endavant la reproducció. Hem d'analitzar quines han estat les polítiques amb què s'ha governat Catalunya i Espanya: la precarització del treball i les perspectives de futur incert per a la gent jove, una política d'habitatge que ha afavorit la compra i no el lloguer, una maternitat i una paternitat poc equitatives, la manca d'una xarxa pública d'escoles per als infants de 0 a 3 anys. Si de veritat ens preocupa l'autonomia de les persones i la situació de les parelles joves, allò que cal és fer un replantejament global de les polítiques generals (treball, habitatge, ensenyament, igualtat dona/home, permisos i excedències, escoles-bressol, serveis d'atenció a la infantesa i als ancians i ancianes, etc.), impulsar un canvi de societat (on es valori més el desenvolupament humà que la competitivitat) i també de les formes de vida (reorganització del temps de vida). Les idees, els valors i els comportaments respecte a la fecunditat han canviat, i molt, però les enquestes mostren que hi ha moltes parelles que desitjarien tenir fills i els tindrien si &laqno;poguessin». Calen, doncs, decisions polítiques perquè, fins al moment, han estat funcionant sols les estratègies individuals, la major part d'elles forçosament defensives. Si per una cosa s'ha caracteritzat la població catalana ha estat per la seva capacitat d'adaptació a partir de la combinació de baixa fecunditat i assimilació de la immigració. Cal impulsar, doncs, unes condicions estructurals que aprofundeixin en la igualtat de drets i oportunitats per a tothom. Si és així, el model demogràfic català continuarà funcionant en el nou segle sense problemes, tant si som sis milions com sis i mig, persones joves, velles, nadiues o nouvingudes, més blanques o més brunes, i siguin quines siguin les formes de conjugalitat. Allò que cal és que les persones puguin fer ús de la seva capacitat de decisió respecte a la reproducció, que avui es veu limitada per les condicions econòmiques i socials.

3.1.4. Diversitat i integració

El discurs universalista, humanista i racionalista que ha caracteritzat l'esquerra tradicional no és contradictori amb el sorgiment contemporani de múltiples discursos que situen en primer pla la diferència com a valor. En primer lloc, la diferència sexual que travessa tota la vida, i també totes les altres diferències -polítiques, culturals, ètniques-. Cal ressaltar l'enorme potencial emancipador que suposa incorporar en la nostra concepció del món el reconeixement de les diferències, ja que aquesta és una dimensió bàsica del pluralisme i de la concepció d'una societat justa, en què cap sector esdevingui hegemònic i la mesura dels altres i tots siguin equivalents. Al mateix temps que propugnem el dret a la diversitat també tenim la irrenunciable convicció que cal arribar a un màxim nivell d'igualtat entre els individus i grups que composen una societat, cosa que s'expressa amb la idea d'integració. Perquè hi hagi integració efectiva, totes les persones han de tenir igualtat en drets legals i en oportunitats. Integració i diversitat són dues cares de la mateixa moneda, perquè els individus i les comunitats no poden sentir-se integrats sense veure reconegut el seu principi de diferenciació i, inversament, si no hi ha integració la diversitat fragmenta i impedeix la unitat de convivència i d'acció. A més, de la mateixa manera que la diferència no hauria de ser sinònim de desigualtat, la igualtat no implica tampoc necessàriament ni homogeneïtat ni unanimitat. Les diferències de sexe, raça, ètnia, edat o altres són utilitzades per justificar pràctiques discriminatòries o formes d'exclusió. Qualsevol forma de discriminació ha de ser profundament qüestionada, excepte la discriminació positiva, perquè conculca els drets bàsics de les persones i les inferioritza. Però cal anar a l'arrel d'això i trencar els mecanismes pels quals les diferències es converteixen en desigualtats. No hi ha llibertats efectives si es nega a determinades persones, en funció de les seves característiques, la seva plena integració i participació en la vida social. Volem avançar cap a una societat de persones lliures, amb les mateixes oportunitats per a tothom, per poder garantir el dret a la diversitat i el dret a la igualtat. Ja hem tractat més amunt el valor de la diferència sexual i hem argumentat la necessitat d'establir nous referents que donin significació i valor a la diferència femenina junt amb les polítiques que propiciïn la igualtat d'oportunitats entre homes i dones. Un enfocament similar cal fer respecte a la necessitat de reconèixer el valor de la diferència cultural i d'avançar cap a la interculturalitat. En la nostra societat existeixen formes de racisme i de xenofòbia contra els grups minoritzats procedents de la immigració estrangera. Davant d'aquestes actituds, que lamentablement s'han estès per molts indrets d'Europa, cal entendre que la immigració i la diversitat cultural resultant no és sols una possibilitat, sinó més aviat una condició necessària per a la viabilitat de les societats urbanoindustrials, i és fruit de les desigualtats estructurals que jerarquitzen regions i països. El que cal és propiciar les condicions per garantir la integració efectiva de les persones nouvingudes procedents de la immigració a la nostra societat. El mateix es pot dir respecte les persones gitanes, moltes de les quals continuen essent objecte de discriminació i d'actituds racistes. El dret dels grups minoritaris al seu patrimoni cultural no és incompatible amb la seva plena integració a la realitat nacional catalana. La identitat té dimensions múltiples i pot tenir moltes expressions; la integració ha de basar-se en l'assumpció de les normes que fan possible la convivència col·lectiva. En parlar d'integració cal tenir presents els elements que hi intervenen. Si entenem la diversitat cultural no com una font de conflictes, sinó com un fet, i un fet positiu, hem de rebutjar la idea que les persones immigrades han d'integrar-se a una cultura (entesa com a reducció de forma unitària i homogènia), sinó més aviat a una societat, que serà el resultat de la síntesi de totes les cultures originals amb les cultures noves. De fet, gran part del que sovint es presenten com a conflictes de tipus cultural no es tracta si no de conflictes d'interessos i conseqüències de les desigualtats socials, fruit de situacions d'injustícia i pobresa. Les accions de tipus legislatiu per al reconeixement dels drets socials i polítics de les persones immigrades, així com la lluita contra les desigualtats i l'exclusió social són mesures imprescindibles per avançar en la integració i la interculturalitat. És en aquest context on es poden negociar i resoldre els conflictes derivats de les diferents concepcions culturals i de la convivència entre grups que s'autosingularitzen. El ple reconeixement de la ciutadania és el requisit inexcusable per a la integració a la societat catalana de la immigració i per a la construcció d'una Catalunya solidària i plural que integra en la seva personalitat nacional les aportacions de les diverses especificitats. La diversitat consubstancial del nostre entorn implica entendre que la nostra societat està conformada per diferents maneres de pensament, actuació, estils de vida i costums. El reconeixement de la diversitat com a valor positiu, en totes les seves expressions i vessants és un component inexorable per a la construcció d'una societat basada en les llibertats i està vinculada de forma indissociable a l'existència de la igualtat social. És així que diversitat i integració esdevenen principis estructuradors de la societat.

3.1.5. L'emancipació nacional

IC-V sorgeix i actua en la societat catalana, i lluita pel reconeixement ple de la seva personalitat nacional i per un autogovern efectiu. La sobirania de Catalunya resideix en el seu poble, que té el dret al ple exercici de l'autodeterminació. La capacitat de tot poble del món de decidir sobre el seu propi destí suposa un dret inalienable. Aquest dret no s'esgota amb cap exercici puntual i l'entenem com una reivindicació de sobirania per poder obtenir més quotes d'autogovern i assegurar la presència de Catalunya en el procés de constitució de la unitat política europea. IC-V reconeix l'existència de vincles històrics i culturals i fomenta els vincles polítics del Principat de Catalunya amb les altres comunitats dels Països Catalans. Defensem el federalisme com a forma de lliure col·laboració amb altres pobles de l'Estat espanyol, Europa i el món des de la superació dels actuals Estats-nació. Entenem que el federalisme no és únicament una tècnica jurídica d'articulació dels poders territorials de l'Estat. És, sobretot, una concepció democràtica d'organització territorial de les societats, de reconeixement de la diversitat i la pluralitat de les cultures, d'avenç cap a la unitat europea o mundial des del respecte dels drets dels pobles a l'autodeterminació. És consubstancial al drets de les persones i els pobles decidir sobre les seves vides i destins, les seves llibertats, el seu autogovern. És, sobretot, l'expressió de la defensa i el desenvolupament històric de la llibertat davant del poder. Per això IC-V defensa el dret a l'autodeterminació i a la consecució de l'autogovern. El federalisme constitueix una resposta davant les noves realitats que sorgeixen en el món d'avui i que han modificat les competències i el poder real dels estats. Efectivament, el procés de globalització inclou fenòmens tals com la &laqno;desterritorialització» de l'organització de la producció i les inversions, les grans migracions humanes, la internacionalització dels problemes de seguretat i els debats sobre el dret d'ingerència, creació de nous blocs interestatals i la construcció d'espais econòmics i polítics a gran escala (com és el cas de la UE) on determinades competències fins ara considerades com el nucli central de cada estat tendeixen a escapar-se'n. Aquest fenomen porta a una reacció contra el procés homogeneïtzador, que fa reaparèixer reivindicacions del dret a la diversitat, a la diferència i a la cosobirania, amb el ressorgiment dels nacionalismes ètnics o culturals i expressions polítiques molt diverses. IC-V afronta aquesta realitat fugint de la resignació davant d'una globalització homogeneïtzada pel neoliberalisme i també del nacionalisme excloent. Cal oferir noves vies cap a la construcció d'espais de cooperació regional i internacional entre els pobles, en els quals es vagin obrint pas la sobirania compartida i el federalisme, tot això tenint com a horitzó la necessitat d'un govern mundial democràtic capaç d'aconseguir processos de regulació i de resolució dels greus problemes socials i ecològics als quals s'ha de fer front a escala planetària.

3.1.6. La ciutadania plena

En democràcia, les ciutadanes i els ciutadans són els subjectes de la vida política. Com a tals tenen igualtat de drets i de deures i participen des dels diversos canals existents entre l'Estat i la societat en la presa de decisions que guia la vida política i que, al seu torn, obliga al compliment de les normes emanades. Les llibertats no són possibles si no s'assegura una ciutadania plena. La ciutadania no és una mera condició formal, sinó que els seus continguts i el seu exercici només pot assegurar-se a partir que tots els ciutadans i les ciutadanes estiguin en situació equivalent. Cal transformar el sistema social perquè aquesta igualtat estigui garantida. També cal modificar els continguts mateixos en què avui es basa el concepte de ciutadania. La ciutadania plena ha de ser una ciutadania sense exclusions. El dret a participar en la vida política és negat avui a les persones nouvingudes procedents de la immigració estrangera. És injust i és també paradoxal, ja que el concepte de ciutadania està fortament basat en la contribució que les persones fan amb el seu treball a la societat i ningú no pot negar que els homes i les dones immigrats realitzen aquesta contribució. Més encara, la societat catalana es nodreix i constitueix a partir de la seva capacitat d'incorporar mà d'obra estrangera. És també una conseqüència de les desigualtats Nord-Sud i, per tant, d'unes condicions de desigualtat estructural que reverteixen en l'explotació dels qui avui poden ser considerats com els nous &laqno;pàries de la terra». A partir del reconeixement d'aquestes condicions estructurals, des d'IC-V proposem l'abolició de l'actual Llei d'Estrangeria, per tal que sigui més integradora i justa. Entenem també que una gran part dels conflictes de convivència s'arrelen en asimetries socials i no tant en diferències culturals. Per aquests motius, la nostra política en relació a la immigració parteix de la necessitat d'assegurar al màxim la integració socioeconòmica i de reduir al mínim les desigualtats. Una millora general de les condicions de vida de les persones (habitatge, treball, sanitat, ensenyament) és el recurs més segur per garantir la comunicació i l'intercanvi entre els grups humans. I, evidentment, no pot haver integració social si no es confirma una adequada integració legal i política, que ha de permetre una plena accessibilitat de tothom a les institucions polítiques que la societat accepta com a fons de mediació i d'arbitratge. A més de la igualtat de totes les persones en l'exercici dels drets polítics, la ciutadania plena es nodreix d'altres continguts que resumim a continuació: La ciutadania democràtica. Implica garantir que la democràcia arribi a totes les persones i a tots els àmbits de la vida, l'economia, la societat, la política. La ciutadania social. És el dret de poder accedir a un volum equivalent de benestar econòmic, serveis públics, seguretat. És també el dret de compartir l'herència social i de viure d'acord amb els nivells prevalents en la societat. La incorporació dels drets socials en la ciutadania crea el dret universal a un ingrés real i l'obligació d'establir polítiques d'inclusió social. La ciutadania d'homes i dones. El concepte actual de ciutadania es basa fortament en el valor atorgat al treball remunerat, cosa que limita els drets de moltes dones (les pensions de viduïtat en són un exemple). Cal integrar-hi les aportacions de les dones a la societat i reconèixer-ne el treball fet en l'àmbit domèstic. La ciutadania civil. Està conformada pels drets necessaris per assegurar les llibertats individuals, així com l'accés a la propietat, els contractes o la justícia. La ciutadania directa. Suposa propiciar el màxim acostament de les institucions als ciutadans i les ciutadanes per tal que la democràcia sigui participativa. La ciutadania solidària. Implica concebre la democràcia com la recerca del màxim consens i dels mecanismes d'inclusió. Amb el simple vot de les majories no es pot relegar les minories a l'exclusió. Cal acceptar la discrepància i la llibertat d'opinió i acció. La ciutadania ecològica. Implica entendre que les persones no sols formen part d'una societat, sinó també d'un entorn natural. Els drets cívics han d'estendre's a la responsabilitat respecte les generacions futures. Cal una autoregulació dels intercanvis societat-ecosistemes a partir de criteris racionals que tinguin en compte els factors limitats dels recursos. Cal impulsar l'educació en aquestes dimensions des dels infants fins a les persones adultes, ja que comporta un canvi de civilització.

3.1.7. Nous plantejaments de les necessitats i del consum

Vivim en una societat que ha multiplicat les necessitats i, amb elles, el consumisme. Això genera un sistema de llibertats negatives, perquè la satisfacció de les necessitats es defineix per l'absència d'obstacles i el consumisme, al seu torn, porta a un afebliment de l'autonomia personal, que es manifesta en el seu caràcter compulsiu i addictiu. Les llibertats positives suposen, en canvi, fer actes positius d'elecció, que impliquen l'aplicació d'una escala de valors i porten cap a la constitució d'una realitat humana positivament buscada. Des d'una perspectiva solidària d'esquerres cal ressituar el consum en el context de la justícia i la igualtat social i aturar aquesta espiral creixent que provoca el consumisme exacerbat d'una minoria en el món davant de l'empobriment d'una part considerable de la humanitat, que no arriba a cobrir les necessitats més elementals. De la mateixa manera que associem les llibertats a la justícia distributiva i a la consecució de la igualtat, també hem d'associar-les al compromís respecte a les generacions futures i al respecte a la naturalesa com a condició de viabilitat de la vida humana sobre la terra. Es tracta d'estendre el concepte d'igualtat no sols als nostres contemporanis, sinó també a les generacions que ens succeiran, per tal com elles tenen dret també a comptar amb recursos equivalents als que nosaltres disposem per poder viure. Avui tenim consciència dels límits ecològics i aquesta és una dada de partida inexcusable. Sabem que no podem fer créixer indefinidament la producció sense provocar la depredació de la natura i que la reducció dels recursos disponibles exacerba la competència social i, per tant, la lluita entre grups i classes socials. Els límits ecològics són també límits socials. Cap progrés tècnic pot resoldre el problema si no va acompanyat de la voluntat social que redefineixi les relacions generals entre espècie humana i natura, i entre generacions presents i futures. Si volem avançar de manera efectiva cap a unes societats de persones lliures i autònomes en una terra habitable, hem d'elaborar propostes dirigides a noves formes de viure, de produir i de consumir. Aquesta és la nostra opció i cal posar els mitjans per aconseguir-ho. La nostra escala de valors ens porta a prioritzar l'ús sostenible dels recursos per sobre del seu malbaratament, l'equitat i la justícia distributiva per sobre de l'afany d'acumulació i riquesa d'uns pocs que porta aparellada la misèria i la marginació de moltes persones. Caldrà anar adoptant hàbits de vida i pautes de consum que tinguin en compte els costos energètics, l'impacte contaminant, els efectes socials i humans de l'ús de determinats productes. Proposem, per tant, impulsar una reorganització de les necessitats humanes i del consum, en sentit global i civilitzador. El nostre lema és que cal arribar a una autoregulació conscient, individual i col·lectiva de les necessitats, seguint criteris ecològics i de possibilitat d'universalització de determinats consums. Es tracta de substituir la premissa de &laqno;quant més millor» que guia els hàbits consumistes per la de &laqno;és suficient», relacionada amb la sobrietat i la regulació autodeterminades; identificar el progrés no amb &laqno;tenir més», sinó amb &laqno;ser millors». Aquest replantejament de les necessitats no és només una acció individual ni una reforma només moral. Cal modificar la producció en un sentit ecològicament viable i per aconseguir-ho cal reorganitzar el sistema productiu a partir de la utilització d'energies renovables i l'impuls de formes de producció netes. Es tracta de minimitzar el consum energètic en què es basa el sistema productiu i de maximitzar el benestar que n'obtenim; fer més amb menys i posar en primer pla l'orientació de l'economia cap a la satisfacció de les necessitats humanes més que en la consecució dels guanys. Els criteris de la sostenibilitat han de presidir l'organització de totes les activitats humanes, els sistemes de transport, l'arquitectura i l'urbanisme, les ciutats i els pobles, l'equilibri territorial. La substitució dels actuals patrons de producció i consum, la modificació de les demandes i les pautes de vida, no és un repte que hagi de comportar una pèrdua de la qualitat de vida. És sobretot un desafiament que suposa un canvi cultural i de valors, per al qual calen noves formes d'aprenentatge i experiència individual i social. Una experiència de recerca de la felicitat, del benestar i la llibertat i de models de comportament humà solidaris amb el conjunt d'habitants del planeta i amb les generacions futures. Un nou plantejament de les necessitats i del consum és, doncs, un indefugible repte ètic i polític, individual i col·lectiu.

3.2. Una democràcia més dialogant i participativa

3.2.1. Aprofundir la democràcia

Una de les constatacions més clares de l'estat de salut de la nostra democràcia ve expressada en el &laqno;malestar democràtic» existent. Som conscients que els mecanismes de relació entre la ciutadania i els àmbits de representació pública no funcionen com ho haurien de fer. Això ha comportat un creixent allunyament de les ciutadanes i els ciutadans respecte la vida política i les seves estructures organitzades, i ha obert espais a l'hegemonia de les posicions liberals. Podem afirmar que la desmotivació ciutadana a participar políticament s'ha convertit en un instrument que deslegitima el mateix sistema. La tendència ciutadana a segregar-se de la vida política ha seguit un camí paral·lel al de l'oficialització del que alguns sociòlegs i politòlegs anomenen &laqno;democràcia oligàrquica» o &laqno;democràcia de les elits o castes». Les grans decisions es prenen fora dels circuits democràtics i els parlaments no són vistos com la voluntat legitimadora de la ciutadania. L'apatia política generalitzada present en les nostres societats es deu principalment a l'existència d'una &laqno;cultura de súbdits», no participativa i conscientment fomentada, i al clientelisme i al desenvolupament accelerat de la tecnocràcia. La política és percebuda i pot arribar a ser cada cop més el feu d'una elit que en fa una professió distanciada de la realitat, defensora d'interessos corporatius i subvertidora del concepte de &laqno;bé comú». La caiguda del mur de Berlín o dels règims de l'anomenat &laqno;socialisme real» va universalitzar un model de democràcia occidentalitzat, entès com un instrument legitimador cap a dins i cap a fora dels règims polítics. Hi subjau un concepte i un desenvolupament polític que pot conviure i està convivint amb expressions, també universals, de desigualtat social. La democràcia s'assenta en la llibertat, però també en la igualtat. I, en aquest sentit, cal ampliar el desenvolupament democràtic a altres esferes de la vida individual i col·lectiva. Les insuficiències democràtiques poden superar-se a partir de propostes de socialització de la política que acompanyin propostes de major igualtat i de lluita contra tot tipus d'exclusió. Ampliar la democràcia més enllà de la pràctica electoral és un eix referencial per opcions transformadores. Entenem la democràcia com a quelcom més que una forma política de govern basada en l'elecció de representants per sufragi universal; l'entenem com un projecte que ha de permetre la realització plena de les persones i que ha d'estar present en tots els àmbits de la vida social, política, econòmica, laboral i cultural. Serà necessari, des del diàleg, la transparècia i la participació, avançar cap a la construcció d'una nova cultura democràtica que permeti a la ciutadania recuperar parcel·les de sobirania i reconstruir vincles socials entre les persones, que les animi, des de la solidaritat i des del món dels valors, a treballar més enllà de la immediatesa en la defensa del col·lectiu.

3.2.2. Un projecte de democràcia radical

IC-V s'ha definit com una força transformadora que no renuncia a l'horitzó utòpic d'una societat de dones i homes lliures i iguals. Utopia necessària per arrelar projectes i conquestes de transformació social. L'espai de l'esquerra ecosocialista que estem definint és impensable sense un canvi radical en la concepció del poder i en el protagonisme democràtic de la ciutadania. Amb aquesta perspectiva, els nostres esforços van en la línia de crear les condicions que facin possible la participació decidida de la ciutadania, des de la convicció individual i col·lectiva que aquest és el camí progressista de la història. IC-V no té l'exclusivitat d'aquest projecte, però està obligada a treballar per fer la pedagogia necessària a fi que aquest projecte sigui participatiu, democràtic, assumit críticament i solidària per la majoria de les persones. I aquest projecte l'entenem com de democràcia radical, perquè torna a plantejar des de l'arrel la urgència de nous espais per la sobirania popular i el bé comú. La democràcia radical pretén acabar amb la segregació política de la ciutadania i dotar-la del protagonisme necessari per construir i crear un nou centre decisori que permeti que la conquesta del govern, a través del vot popular, no esgoti la participació de la societat. Aquest nou centre decisori ha d'ajudar a democratitzar l'acció política i integrar la ciutadania en un nou espai públic que potenciï els seus drets i deures en la línia de l'exigència, la crítica i la corresponsabilitat, i que aposti per la socialització de la política. Parlem de democratitzar radicalment la democràcia; és a dir, recuperar la responsabilitat ciutadana en la construcció de la polis, en la preocupació per la res publica i en la dignificació social i ètica del noble exercici de la política. Un projecte d'aquestes característiques (algunes persones l'anomenen &laqno;democràcia republicana») implica democratitzar les decisions i la informació sobre les qüestions públiques. Des d'aquesta perspectiva es pot generar una nova consciència ciutadana i un nou tipus de ciutadania: activa, participant i crítica. El nou centre decisori i el nou espai públic han de sorgir d'una nova concepció del poder democràtic que es construeix amb el vot, però, al mateix temps, amb la deliberació democràtica i amb el fet de compartir decisions. Necessitem instruments nous que sàpiguen conjugar la legitimitat democràtica i la representació amb la sobirania popular. Necessitem empapar-nos d'una nova cultura política que recuperi els valors propis de la ciutadania i d'una rica tradició democràtica articulada entorn de la idea de participació i de control comunitari de la vida social i política. D'aquesta manera estarem afrontant la governabilitat de l'estat. Entenem la governabilitat com l'acció coordinada, complementària i corresponsable, que, partint del propi àmbit, s'obre a una perspectiva global, de forma que el bé comú no quedi sols en mans de l'Estat, sinó que també sigui assumit des de les iniciatives socials i ciutadanes. Tradicionalment la democràcia política s'entenia com el dret a votar i elegir els representants que havien de conduir l'estat i les institucions. El projecte de democràcia radical va més enllà i planteja la necessària democratització de la societat civil, cosa que és imprescindible per garantir l'existència de l'Estat democràtic. La democratització de la societat civil requereix estructures associatives fortes que exemplaritzin el valor de la democràcia en el seu funcionament, en les seves propostes i en el seu compromís solidari amb la ciutadania. Necessitem associacions que sàpiguen transcendir l'interès particular i assumeixin responsablement els problemes comuns de la societat. Així, caldrà vetllar per la democratització associativa i participativa del teixit social si volem avançar cap a un estat participatiu. En la democratització de la vida social juguen un paper important els moviments socials. Avui són moltes les persones que estan canalitzant les seves inquietuds polítiques i socials en aquests moviments socials i organitzacions del voluntariat. Moltes persones han descobert l'horitzó utòpic de les seves vides en la pràctica social i els ha animat al compromís polític partidari. Com a canals de participació política i aprofundiment democràtic, molts moviments s'han convertit en veritables escoles de democràcia i han estat l'escenari de la primera presa de consciència política per a molta gent. Les relacions entre moviments socials i partits polítics no sempre han estat bones i han existit moltes pràctiques viciades i recels que cal superar. El respecte mutu ha de permetre avançar per rutes complementàries en la recerca d'objectius democràtics més profunds.

3.2.3. Millorar la democràcia des de la participació i la innovació

Hem assenyalat la insatisfacció que ens produeix l'actual situació democràtica. Però és cert també que coneixem els seus mals i que en alguns casos ja podem posar-hi remei avui. Podem introduir millores en la mateixa representativitat i en la participació. Algunes actuacions últimes poden anar per aquesta via: la universalització de les primàries, noves experiències participatives, noves propostes normatives. Som conscients que no hem explotat encara totes les potencialitats que la democràcia representativa té. No hem creat mecanismes de control democràtic i de compliment programàtic. Sembla important avançar cap a mecanismes jurídics que vetllin pels drets i llibertats de les ciutadanes i els ciutadans davant possibles inclinacions a l'abús del poder. Algunes propostes de millora han sorgit des de les mateixes institucions a partir de processos instituïts (processos consensuats i reglamentats) o des de la iniciativa ciutadana a través de processos instituents. Sense ànim d'un llistat programàtic exhaustiu, proposem: - Apropar la política a la ciutadania, impulsant processos de descentralització que aproximin i facin visibles la política a les persones. - Millores en el sistema electoral que afectin tant a les circumscripcions, a la proporcionalitat, a l'ampliació de l'àmbit de decisió de l'elector o electora a través del vot (elecció directa, llistes obertes). Proposem que el dret de vot pugui exercir-se als 16 anys. - Potenciar i millorar aspectes de democràcia participativa i directa a través de processos d'iniciativa legislativa popular, els referèndums i les consultes populars, afavorint-ne l'ús i desenvolupant l'article 23 de la Constitució. - Dinamitzar les institucions per tal que recuperin la seva centralitat en la vida política. Reforçar l'obligació personal de rendir comptes. Crear mecanismes de seguiment i avaluació de resultats. - Afavorir mecanismes de concertació i cogestió que permetin incorporar més persones i sectors ciutadans representatius en la presa de decisions polítiques. - Garantir la igualtat genèrica en la presentació de candidatures i en la constitució dels organismes de govern de les institucions polítiques. Cal assegurar la paritat per cada sexe i assegurar els mecanismes perquè això sigui efectiu i no sols formal. Alguns processos instituïts poden millorar la democràcia i la participació: - Reglaments de participació ciutadana. - Audiències públiques. - Consultes populars. - Informes preceptius de participació en determinades actuacions. - Creació d'organismes sectorials i territorials de participació. - Suport i foment de l'associacionisme. - Desenvolupament de canals d'informació i aplicació de noves tecnologies. - Elaboració de plans estratègics i integrals. - Control i planificació econòmica: els pressupostos participatius. - Polítiques participatives mediambientals: les ecoauditories. - La cogestió de serveis. Alguns processos instituents des de la iniciativa social poden ser: - Iniciativa ciutadana. - Mecanismes consensuats de control democràtic. - Prestació de serveis des del Tercer Sector (organitzacions no lucratives). - Voluntariat social. - Plans comunitaris. - Plans autosustentables. - Fòrums cívics. - Xarxes ciutadanes. Entenem la democràcia també com un procés, un objectiu constant que es va construint i que com qualsevol realitat humana ha d'experimentar els canvis socials, culturals, econòmics que es produeixen en el dia a dia. Cal afrontar amb responsabilitat experiències d'innovació democràtica que permetin afavorir i incentivar els processos participatius. Alguns els coneixem i ja els hem començat a posar en pràctica (metodologies d'acció-investigació participativa, els nuclis d'intervenció participativa, els jurats ciutadans, les enquestes deliberatives, les conferències de consens, els grups de mediació...). Especial importància en el desenvolupament de pràctiques democràtiques tenen i tindran les sorgides de la revolució informàtica i telemàtica per la participació ciutadana i el sistema democràtic. La generalització d'aquestes tecnologies es comença a desenvolupar i estaran cada vegada més presents en la formació de l'opinió pública i en la presa de decisions. Cal que sapiguem convertir-les en instruments que facilitin la participació política i l'accés de la ciutadania a les instàncies administratives.

4. Els continguts polítics del nostre projecte

4.1. El treball en un món que canvia

Davant les perspectives d'atur, la precarització de les condicions de treball i la creixent dualització de la societat cal replantejar des de l'esquerra les propostes per governar l'economia i el necessari desenvolupament sostenible en benefici de les persones, de la col·lectivitat. En aquest sentit cal lluitar per les consideracions fonamentals de l'ecosocialisme, on les raons socials i de sostenibilitat ecològica marquen la lògica de l'economia, on tothom pugui tenir garantit el treball, s'avanci en la superació de les desigualtats socials, i es transcendeixi l'actual línia divisòria entre les activitats que fan els homes i les que fan les dones. Cal considerar en totes les seves potencialitats les innovacions tècniques i científiques que estan canviant les formes de treball, la revolució dels sistemes de comunicació i de tractament de la informació, l'increment de les demandes de serveis i béns de consum social, així com la necessitat d'una utilització més racional i sostenible dels recursos naturals. Cal treballar de forma crítica i donar alternatives factibles a partir d'aquestes noves realitats que condicionen l'economia i la societat. S'han de fer propostes per tal de moderar els mecanismes de mercat, portar la democràcia al govern de l'economia, establir noves formes de col·laboració entre el sector públic i el sector privat. Així les coses, com a objectiu immediat i prioritari, cal assegurar l'avenç cap a la plena ocupació, rebutjant la fal·làcia de l'atur estructural, i cap a una millora de la qualitat del treball. Cal reintegrar novament el treball en la lluita per ampliar les fronteres de la ciutadania social. Avui el creixement econòmic no garanteix el treball per a tothom i això obliga a replantejar el pacte social pel qual es distribueix l'ocupació, avançant cap a un repartiment més equitatiu. Els canvis que s'han experimentat en el món laboral i el declivi de les formes d'ocupació tradicionals han produït el desplaçament de moltes persones cap als marges de la ciutadania social, ja que ha estat precisament el treball el que ha contribuït a configurar-la. Cal invertir aquesta direcció de forma radical, perquè si no és així els drets de la ciutadania i les garanties socials que els acompanyen tindran cada cop menys pes. Aquest replantejament ha d'arribar també, i per la mateixa raó, a la tradicional divisió d'activitats entre dones i homes. Cal superar l'actual model laboral masculí, que jerarquitza el món laboral i el domèstic, manté la vinculació de la dona amb la família i, a partir d'això, estableix una desigualtat estructural entre dones i homes. Cal replantejar, doncs, el pacte implícit entre sexes, de manera que hi hagi una major capil·laritat en el trànsit recíproc d'homes i dones en totes les activitats socialment necessàries, eliminant les diferències jerarquitzades que s'hi estableixen. Això implica propiciar nous esquemes per a repartir i compartir aquestes activitats. També implica impulsar mesures legals de discriminació positiva per garantir el dret d'igualtat d'oprtunitats per a la dona Aspirem, al cap i a la fi, a aconseguir un nou model de desenvolupament econòmic, tant des del punt de vista de les formes d'organització i repartiment del treball i de la renda mundial, com des del punt de vista del model productiu. La superació dels continguts agressius del capitalisme ha d'anar acompanyada d'una nova forma de produir i de consumir: ha de posar per davant els criteris de sostenibilitat a partir d'una nova relació amb el medi ambient i amb els recursos, i ha d'establir una nova interacció entre el mercat, l'estat i les institucions de la societat civil en la provisió de béns i serveis. Es tracta de potenciar un tipus d'economia que condueixi a l'emancipació social, que permeti una altra interacció entre l'organització de la producció i les activitats de cura i atenció a les persones, entre el temps de treball i el temps dedicat al descans, a l'oci, a l'estudi i a d'altres activitats potenciadores d'un ple desenvolupament humà.

4.1.1. Cap a una economia ecològica i orientada al benestar

Avançar cap a una economia ecològica i orientada al benestar significa un pas important en la transformació de l'actual model econòmic i social, que avui és insostenible, tant perquè es basa en la destrucció i el malbaratament dels recursos que el porten cap a un camí sense sortida, com perquè provoca un atur creixent, que augmenta la fragmentació de la societat i incrementa les desigualtats socials i la insolidaritat. Cal aplicar els criteris de la sostenibilitat al funcionament de l'economia, la qual cosa implica replantejar alhora les conductes socials i el consumisme com a base social alternativa del sistema de producció i de la societat actuals. Cal modificar de forma radical l'actual model de consum, que es basa en la utilització sense límits dels recursos naturals. Cal fer un ús estalviador de les primeres matèries i de l'energia (especialment pel que fa a l'aigua i els recursos exhauribles), i substituir les energies contaminants i no renovables per energies netes i renovables. Sense aquest canvi, que és substancial, no hi haurà avenços cap a una economia ecològica. D'aquí la importància d'impulsar aquesta reorientació de l'economia en estreta col·laboració amb la investigació tecnològica i científica. Apostem per fomentar la recerca i la innovació tecnològica en favor de les noves tecnologies i les energies netes i renovables, el reciclatge, els nous materials no contaminants i les noves activitats socials i ambientalment útils. Apostem per impulsar una política industrial, energètica i de transports alternativa, que promogui les energies netes, la reconversió ecològica de la indústria i el reequilibri territorial. En aquest procés, l'acció de govern ha de jugar un paper fonamental, perquè li correspon revaloritzar la iniciativa empresarial amb l'objectiu que s'orienti cap a nous sectors i activitats i incrementar les inversions en infraestructures que ho facin possible. Tot això implica reorientar les prioritats d'ajuts i d'inversions cap a noves línies de producció ecològicament desitjables i generadores de llocs de treball, i introduir tecnologies netes en els sectors tradicionals. Cal estimular les iniciatives empresarials per tal de dinamitzar l'economia i per això apostem per impulsar el desenvolupament local que es fonamenti en les potencialitats específiques de cada lloc i propicïi els pactes locals per a la creació d'ocupació. Cal desenvolupar una política diferenciada per al món rural, que aconsegueixi el manteniment de la pagesia i de les zones rurals amb dignitat i il·lusió, amb tendència que les rendes generades reverteixin preferentment a la pròpia zona. Cal també reestructurar els equipaments turístics i de lleure i orientar-los cap a un altre model que es basi en la valoració del patrimoni natural i de l'historicocultural i que esdevinguin activitats complementàries de les realitats econòmiques del propi medi local. Apostem per l'estimulació del consum social, particularment en educació, esport, salut i serveis personals, com una forma d'aconseguir una major qualitat de vida, un millor desenvolupament humà i una major capacitat formativa. La reconversió ecològica de l'economia i les necessitats socials existents ofereixen noves possibilitats de treball que cal explorar. Els nous criteris en què s'ha de basar la igualtat d'oportunitats obliguen a posar en primer pla la instrucció i formació de qualitat, però també un context laboral i una cultura del treball que es mostri capaç d'integrar les activitats d'interès social, la sostenibilitat mediambiental, el desenvolupament local, l'atenció dels individus. Una economia posada al servei de les persones i no exclusivament de la consecució del benefici ha de considerar totes aquestes activitats com una aportació per al benestar, entès de forma universal i no exclusiva i projectat cap a les generacions futures.

4.1.2. Cap a la plena ocupació

El treball no és un favor, és un dret social. No és suficient que la societat asseguri uns subsidis perquè algunes persones sobrevisquin i altres en canvi mantinguin els seus guanys. Tothom té dret a ser útil i a sentir-se útil, tot participant en les diverses formes de treball socialment necessàries. És responsabilitat de la societat crear les condicions perquè això sigui possible. La taxa espanyola d'atur (19%) pràcticament dobla la de la Unió Europea (10%). I la taxa d'atur juvenil és del 34%, 14 punts per sobre de l'europea*. Actualment, a més, la precarietat laboral és molt accentuada, amb una creixent desprotecció social. Cal fer una política de xoc decidida contra l'atur i la precarietat, que contribueixi al mateix temps a reduir la fractura social que generen. Aquesta política té dos grans vessants: d'una banda, el desenvolupament econòmic sostenible i, de l'altra, el repartiment del treball, l'increment de la formació continuada de les treballadores i treballadors i la creació de noves ocupacions. Des d'IC-V plantegem arbitrar mesures per crear ocupació i millorar la qualitat del treball, fet que no depèn tan sols de la reforma del mercat laboral, sinó fonamentalment del rellançament de l'activitat econòmica, que per a nosaltres ha de consistir en el desenvolupament sostenible, la política industrial activa, el desenvolupament local, les inversions productives, la formació, la investigació, l'estímul a la innovació i la interlocució social. Allà on sigui oportú, l'acció de govern hauria de ser encara més directa, impulsant la creació d'un sector públic capdavanter en la investigació, creació i ús de tecnologies ecològiques i netes en sectors on tradicionalment havíen estat absents. El creixement econòmic per si mateix no crearà prou ocupació i els canvis en el sistema productiu ens situen en una perspectiva de treball escàs i de disminució de les activitats assalariades. En aquest sentit, és necessari repartir el treball, obrir nous espais ocupacionals, socialment i ecològicament útils, i reformar les polítiques d'ocupació tradicionals. Perquè tothom treballi cal avançar cap al repartiment del treball. La redistribució del treball s'ha d'obrir camí mitjançant la disminució dràstica de les hores extraordinàries, la reducció de la jornada laboral, el repartiment del treball domèstic entre els homes i les dones, les formes individuals d'escurçament i flexibilització de la jornada laboral i la incorporació de treballs a temps parcial protegits als quals es pugui optar voluntàriament, amb seguretat social i mecanismes que garanteixin la igualtat per a dones i homes. Són mesures que han de permetre millorar també la compatibilització entre professió, família, formació i lleure. La reducció de la jornada requereix opcions polítiques, legislatives i negociació col·lectiva per tal que la disminució de temps de treball es tradueixi en ocupació. Cal recordar que des de fa més d'un segle la reducció del temps de treball ha estat una constant, relacionada amb la modernització i la productivitat de les empreses. Es tracta d'accelerar aquest moviment en un moment en què l'atur té unes taxes molt altes, costa diners a la societat i desaprofita recursos productius. Cal subratllar el caràcter progressiu d'aquesta proposta, que no és sols una mesura instrumental per lluitar contra l'atur, sinó una finalitat en si mateixa que permet avançar cap a un nou model de societat en què es faci realitat la creixent exigència d'una reorganització més humana del temps de vida i de la relació entre treball i no treball. IC-V proposa la reducció de la jornada a 35 hores setmanals, cosa que ha d'anar a càrrec dels increments en productivitat, de la reordenació del temps de treball i de la flexibilitat, sense que això suposi reducció salarial. Es tracta de vincular aquesta reducció a la dinàmica de la producció i el creixement produït per les innovacions tecnològiques, de manera que aquest increment de la productivitat no s'equilibri només entre beneficis i salaris, com fins ara, sinó que es destini també a la creació de noves ocupacions. Tot plegat ha d'anar acompanyat de mesures legislatives per desenvolupar ajuts públics i la reducció de la fiscalitat sobre el treball. És imprescindible fer una política activa sobre el mercat de treball que creï noves ocasions de treball i el reconeixement d'ocupacions noves, com és el cas dels anomenats &laqno;jaciments d'ocupació», integrats per activitats i serveis socialment necessaris i que el mercat no ha detectat. Es tracta de productes no madurs des del punt de vista de la demanda i per als quals encara no existeix una oferta prou estable i definida. El sector públic ha d'incentivar la maduració d'aquest mercat per dos motius: la necessitat social i la creació de llocs de treball. Aquest és el cas d'ocupacions relacionades amb la cura de gent gran i d'infants, la tutela del medi ambient, les noves tecnologies de la informació, l'oci, la qualitat de vida i la formació. L'organització i els recursos que suposa la creació de noves ocupacions ha de provenir de la col·laboració entre el sector públic i el privat, amb la participació d'entitats i empreses cooperants i ha de gestionar-se des dels municipis, que és on hi ha experiències i coneixement més directe de les necessitats existents. L'acció de govern ha d'implicar el màxim possible la creació directa o indirecta de llocs de treball, sobretot allà on els índex d'atur i la manca de perspectives empresarials privades no permeten entreveure millores de la situació. En aquest cas, el propi Estat ha de tenir la reducció de l'atur com a primera prioritat i ha d'impulsar tal com calgui el sector públic empresarial, amb el compromís d'una gestió eficaç i transparent, eficiència, productivitat, qualitat i aplicació estricta dels principis exposats en els paràgrafs anteriors.

4.1.3. Igualtat d'oportunitats per a dones i homes

Totes les persones, dones i homes, han de tenir les mateixes oportunitats en el mercat de treball. En els darrers anys s'ha manifestat amb prou força la voluntat d'incorporació massiva de les dones al treball remunerat, voluntat que s'expressa en l'evolució de la població activa i que sacseja el model d'organització social. Això és especialment significatiu en les edats més joves i també en la permanència de les dones en l'ocupació, fins i tot en moments de crisi com els que hem viscut recentment. Tanmateix, el context laboral és molt poc permeable a aquests canvis i en la pràctica continuen existint importants desigualtats entre dones i homes. És necessari continuar impulsant polítiques d'igualtat d'oportunitats perquè malgrat el principi constitucional de no discriminació per raó de sexe, en la pràctica es produeix, com ho mostra el fet que les taxes d'atur femení doblen les del masculí i són més persistents (un 26,7% davant el 13,9%)*, que les dones cobren en general salaris inferiors als dels homes (un 74,3% en relació als salaris dels homes)*, que els resulta molt difícil accedir a algunes professions i que estan molt poc representades en llocs de gestió i decisió importants. Cal trencar aquesta mena de sostre de vidre que tot i afirmar la igualtat entre homes i dones impedeix arribar a una veritable igualtat d'oportunitats. Cal garantir l'accés en igualtat de condicions de les dones i dels homes al mercat de treball i continuar impulsant polítiques específiques per a dones que propiciïn la seva inserció laboral, partint de la seva realitat i tenint en compte la seva diversitat. Per tal que aquesta incorporació es pugui produir en bones condicions, es requereixen canvis estructurals que impliquin el conjunt de la població, homes i dones, i que comportin canvis culturals en relació a la consideració i valoració que es fa del treball productiu i reproductiu. Cal facilitar que totes les persones, homes i dones, puguin conciliar la tasca laboral amb la vida privada i altres activitats, cosa que implica incidir en les condicions, relacions i recursos que actuen a nivell personal, domèstic, familiar, laboral i social: serveis d'atenció infantil que cobreixin les necessitats d'atenció fora de l'horari escolar, serveis d'atenció a les persones grans, sistemes de permisos flexibles i retribuïts, contractes a temps parcial, una cultura i estructura empresarials que arbitrin polítiques de suport a les persones amb responsabilitats familiars, la distribució de les tasques d'atenció i les feines domèstiques entre dones i homes.

4.1.4. Governar la flexibilitat, garantir els drets socials

La flexibilitat no ha de ser forçosament sinònim de precarietat. És més, solament és possible lluitar contra la precarietat amb una flexibilitat negociada. La nostra aposta és retornar el sentit al treball, a totes les classes de treball. Defensar la plena ocupació necessita anar acompanyat de la defensa d'una bona ocupació, aturant el procés que condueix a l'increment de les condicions precàries. És essencial posar en primer pla la solidaritat que ha de mostrar qui té feina amb aquelles persones que no en tenen, com ara el jovent que busca ocupació, o amb els treballadors i treballadores que viuen condicions laborals precàries, atès que cada vegada és més gran el risc de ser marginats i marginades del món laboral i que s'accentuï la polarització de la societat. Som lluny del treball en cadena i de les formes de produir en sèrie del fordisme. Les noves tècniques productives propicien les empreses petites, amb més capacitat d'adaptació i innovació, flexibles. Els avantatges de l'especialització flexible és que la iniciativa, la creativitat i l'organització del treball estan en mans dels treballadors i treballadores, la qual cosa permet recuperar la dignificació del treball. Però aquesta forma d'organització es contrarresta amb la pèrdua d'estabilitat laboral, acompanyada de la incertitud i la inseguretat. I es contrarresta també en les grans empreses amb el fet que l'organització del treball continua essent potestat exclusiva de l'empresari. Des de l'esquerra cal acceptar el repte de la flexibilitat, però cal governar-la, bo i assegurant un sistema de garanties que sigui alternatiu a la precarització de les condicions laborals. Cal respondre així de manera decidida a les polítiques conservadores que pretenen comprimir els salaris i desmantellar els sistemes de protecció social. I, evidentment, cal democratitzar l'àmbit laboral i atorgar un major poder de decisió als i a les representants sindicals. En aquest nou context caracteritzat per la discontinuïtat i diversitat dels itineraris laborals, cal que totes les persones tinguin garantides la continuïtat de la protecció social i de l'accés a la formació continuada, així com la cobertura en situació d'atur. L'ampliació del nombre de dones i d'homes que entren i surten constantment del mercat de treball i que avui tenen com a amenaça la precarietat, imposa l'exigència de garantir els drets socials de les treballadores i treballadors. La formació permanent ha de permetre l'obtenció de nous coneixements i qualificacions que possibilitin l'adquisició de noves especialitzacions i permetin una mobilitat professional adequada als seus interessos. El sistema de garanties s'ha d'estendre a tota classe de persones treballadores, sigui quin sigui el seu sexe o el seu origen. S'han d'assumir les migracions com un fet estructural del sistema econòmic dominant i no lligar-les només a la necessitat de mà d'obra d'una determinada conjuntura econòmica. Cal facilitar la integració i el reconeixement de la immigració i lluitar contra els brots de racisme i xenofòbia. Cal no perdre de vista les causes primeres que originen la immigració i invocar la solidaritat, com a restitució si més no del que prèviament s'ha sostret. Hem de gestionar els canvis econòmics i tecnològics per mitjà de l'exercici del conflicte i la negociació en les empreses, incrementant les formes de participació en l'organització del treball i la democratització de les relacions laborals. En el procés de reconversió ecològica es garantiran els drets de les persones que es vegin afectades, amb mesures graduals i equilibrades que serveixin per crear ocupació alternativa i no es perdin llocs de treball. D'altra banda, el prestamisme i la subcontractació tenen com a conseqüència més gran la pressió econòmica que pateixen les petites empreses, cosa que sovint es tradueix en un relaxament de les mesures de seguretat i en una elevada sinistralitat laboral. Cal posar les mesures necessàries per assegurar la salut laboral i els drets essencials referits a la seguretat i a les condicions de treball. Cal governar, doncs, la flexibilitat i en això el sindicalisme té un paper molt important. Amb l'autonomia com a força política sobirana, des d'IC-V potenciarem el compromís i la col·laboració amb els sindicats de classe i confederals en la lluita comuna per la millora de les condicions de vida i treball.

4.1.5. La democratització de l'economia

Una economia ecològica i orientada al benestar com la que volem aconseguir suposa establir noves relacions entre el mercat, l'estat i la societat civil. El mercat aporta eficàcia, incentius i competència, però no soluciona el conjunt de problemes de la societat. El mercat resulta un regulador àgil de l'economia en determinats contextos, en els quals sembla el millor procediment per adaptar l'oferta i la demanda. Allà on predomina la demanda i la rendibilitat a curt termini, el mercat serà un bon assignador. En canvi, el mercat no assegura la provisió de béns de consum col·lectius com la salut, la cultura o l'educació, que constitueixen inversions rendibles a llarg termini i fracassa totalment en les activitats que repercutiran en les generacions futures, a causa de l'esgotament que provoca dels recursos limitats i no renovables o la destrucció irreversible dels ecosistemes. El repte que es presenta avui per a les esquerres és inventar un nou model que tingui en compte els efectes positius del mercat, però que aconsegueixi governar aquest mercat des de la gestió democràtica dels canvis. En aquest nou model, la societat civil n'ha de ser protagonista, a partir de la participació i la corresponsabilització en aquesta planificació. Aquest és el fonament de la democratització de l'economia. Cal entrar en un període d'aprofundiment en la democràcia econòmica. Cal trencar la divisió entre els models que es defensen en l'esfera política, on s'estimula i es valora la participació, i els existents en l'esfera econòmica, on es continuen definint criteris jeràrquics i desfasats de la realitat actual. Mitjançant la coparticipació social i la corresponsabilitat, es podrà avançar cap a una major igualtat i llibertat en l'esfera econòmica. La democratització de l'economia implicarà un important canvi en els continguts i l'orientació del poder econòmic i del paper de les forces socials en el control d'aquest poder. La proposta d'aquest període de transició requereix nous plantejaments de les forces polítiques d'esquerres que tinguin en compte les constriccions imposades per la preservació ambiental. La democràcia econòmica ha d'atacar les causes de l'exclusió d'importants sectors de la població de la vida econòmica, de l'atur crònic i de l'expoliació dels països empobrits pels més rics. Així mateix, la democràcia econòmica permetrà la creació d'un nou marc de relacions socials que contribueixi millor a la satisfacció de les necessitats del conjunt de la població, superant les relacions basades en la concentració de la riquesa i del poder a mans de grans propietaris, empreses o bancs i en la subordinació del treball al capital, i posarà els fonaments per a una nova estructuració de la societat que col·loqui les persones en el centre de l'economia. La democràcia econòmica comporta l'establiment d'una economia solidària, superadora dels desequilibris territorials i de les exclusions socials i potenciadora d'un desenvolupament comunitari que serveixi de marc per al lliure desenvolupament humà. Aquesta economia solidària en el marc de la Unió Europea haurà de servir per no explotar i/o dificultar el treball d'altres companys en països extracomunitaris. Una de les formes de democratitzar l'economia rau en el foment de l'economia social, és a dir, el conjunt d'empreses cooperatives i associacions sense finalitat de lucre. Les entitats d'economia social catalanes compten amb una gran tradició i són presents en els més diversos sectors econòmics, essent molts els treballadors i treballadores que havent perdut el seu lloc de feina cerquen una solució mitjançant l'economia social. Fan, a més, una contribució essencial en la lluita contra l'exclusió social, ajudant persones amb especials dificultats per integrar-se en el mercat de treball. Cal contribuir a dotar les empreses d'economia social dels recursos econòmics i la capacitat d'autonomia financera que els permetin, més enllà de la seva excepcionalitat, esdevenir una veritable alternativa al model dominant de gestió empresarial i de relacions laborals. Les cooperatives, en concret, són una escola de valors democràtics amb una càrrega potencial de gran importància per aquesta democràcia radical que proposem. La pràctica empresarial en règim cooperatiu pot vertebrar una racionalització de la producció, ús i consum de productes, així com l'articulació sectorial per àmbit d'actuació i la constitució de cooperatives de segon grau. Aquest és un sector d'economia social al qual cal prestar atenció i promoure'l. Una altra dimensió de la democratització econòmica es troba en un augment del paper dels sindicats al si de les empreses i del marc econòmic i social general. Les treballadores i treballadors, a través dels seus representants sindicals, han de poder intervenir en el control dels mitjans de producció, independentment de la forma jurídica de la seva propietat, i han d'ampliar també els drets d'informació. Aquest control democràtic és l'única forma d'aprofundir o incorporar la democràcia en la vida de les empreses i esdevé tant una finalitat com un mitjà per augmentar la participació, que hauria d'estendre's a la gestió general de l'empresa i, per tant, als processos creatius i decisoris de la producció. Aquesta corresponsabilització ha de tenir el seu complement lògic en la participació dels treballadors i les treballadores en els beneficis i, de forma més general, en les decisions respecte a l'ús dels excedents empresarials. Aquest és un dels aspectes més importants en aquests moments, per tal com els excedents derivats de l'increment de la productivitat han de contribuir a propiciar el repartiment del treball i la creació de noves ocupacions. D'altra banda, cal crear nous mecanismes institucionals que permetin la participació dels agents socials en la planificació democràtica des del sector públic. Els nous reptes tecnològics i ambientals exigeixen una política de promoció econòmica feta des del sector públic, a fi de no deixar-la en les úniques mans de les multinacionals i dels grans grups econòmics, fet que provoca un empobriment del teixit productiu. L'activitat d'organismes com els Consells Econòmics i Socials pot facilitar la coordinació de les decisions i esdevenir importants instruments de gestió democràtica de l'economia. En definitiva, no és el mercat qui ha de tenir la responsabilitat última del govern de l'economia, sinó l'estat, que avui cal entendre integrat en el marc de la Unió Europea i que incorpora el paper dels partits i la interlocució amb els sindicats. L'estat (amb aquests components que hem indicat) és qui ha de fixar les regles de concurrència, assegurar la màxima transparència en la gestió de les empreses, del procés financer i de les obligacions fiscals i ha de vetllar per la legalitat de totes les activitats. Estat i mercat poden cooperar, especialment pel que fa a la formació, recerca, reconversió de les indústries cap a energies netes, o la promoció de projectes de desenvolupament. El paper que atorguem a l'estat ha de ser la millor garantia perquè els canvis tecnològics i econòmics vagin acompanyats d'una millor qualitat de vida, la sostenibilitat ambiental i la cohesió social.

4.2. El desenvolupament sostenible

Des que vam recuperar la democràcia moltes lluites als barris, a les ciutats i al conjunt del país s'han dedicat a millorar la qualitat de vida. Partíem d'uns nivells de qualitat molt baixos: aquesta va ser una feixuga herència que ens llegà la dictadura i que els ajuntaments democràtics van haver d'arranjar. Millorar la qualitat de vida volia dir tenir més de tot, més equipaments, més infraestructures, més espais verds, més autopistes per circular... Però amb el pas del temps, aquest discurs i aquestes pràctiques s'han anat confrontant amb els problemes que el mateix creixement planteja: els seus límits. Pot créixer indefinidament la qualitat de vida entesa com més equipaments i infraestructures sense tenir en compte la sostenibilitat? De ben segur que no. No hi ha qualitat de vida si les millores aconseguides no es poden sustentar per raons financeres o ecològiques o perquè les millores aconseguides porten nous problemes. No se'ns amaga que el sistema econòmic en què vivim, basat en el productivisme i en la consecució de beneficis, és el causant d'aquesta identificació entre progrés i increment material, aplicat a tots els àmbits de la vida. A IC-V hem passat de reivindicar la qualitat de vida a endinsar-nos en la lògica molt més complexa i globalitzadora de la sostenibilitat. Determinats aspectes de la concepció tradicional de progrés o de qualitat de vida apareixen cada dia més incompatibles amb l'ús sostenible del medi ambient. No millorem el país si espatllem el medi ambient que és el principal recurs de què disposem. Cal canviar el discurs del creixement pel del desenvolupament. Cada dia tenim més consciència dels límits del creixement. Sabem, per exemple, que els recursos són finits i que el nostre planeta difícilment pot acceptar un augment demogràfic molt gran. Per cert, sota aquesta visió planetària el lema &laqno;som sis milions» apareix com a força reduccionista. Ens acostaríem molt més a la realitat del nostre pensament polític si diguéssim &laqno;som sis mil milions». És important diferenciar entre creixement i desenvolupament. Com a mínim és important de fer-ho per aquelles persones que ens reclamem del pensament ecosocialista. Aquesta diferenciació és un dels seus trets distintius en relació amb altres línies de pensament. Fent un símil podríem comparar el nostre planeta amb una persona. Pot una persona créixer il·limitadament? Evidentment que no. De petita sí que creix, però desprès es desenvolupa, madura. Al nostre planeta, li succeeix igual. En els segles anteriors ha crescut, però continuar creixent de forma quantitativa, sense canvis, col·lapsarà el sistema. Per això cal parlar avui de desenvolupament en comptes de creixement. Naturalment el desenvolupament ha de ser sostenible. És a dir, que no posi en qüestió les possibilitats amb què les generacions venidores satisfacin les seves necessitats. Aquesta frase tan senzilla, que deriva de l'informe realitzat per la senyora Brundtland l'any 1997 per encàrrec de l'ONU, fa aparèixer amb tota la força un nou concepte de solidaritat: la solidaritat intergeneracional. Sabem que l'actual sistema productiu i de consum es troba en crisi i el volem canviar. El volem reorientar perquè hem de ser solidaris i solidàries amb les futures generacions. Aquest nou tipus de solidaritat, abans impensable perquè es donava per descomptat que el sistema podia crèixer il·limitadament, és un dels nervis del pensament ecosocialista. La definició és senzilla i el concepte revolucionari, perquè obliga a posar en qüestió les bases mateixes del nostre sistema de consum, de producció i de valors.

4.2.1. Actuar en clau de sostenibilitat

El sistema econòmic vigent mesura la riquesa en termes de Producte Interior Brut, el famós PIB. Sabem que el mateix concepte de PIB s'ha de sotmetre a revisió. Creixement del PIB vol dir creació de riquesa, però aquest creixement es produeix minant les pròpies bases del sistema. Quan diem això no fem catastrofisme; és el que pensa la comunitat científica mundial. D'aquí propostes com les que sorgiren de la Cimera de la Terra, a Rio de Janeiro, per realitzar les Agendes 21, o les darreres conclusions de la Cimera de Kyoto, l'any passat, en la Convenció sobre el Canvi Climàtic. Hem de fer canviar el sistema productiu i de consum cap a cicles tancats. Els poders econòmics i la major part d'elits polítiques dirigents no han acceptat els límits del creixement econòmic. El plantejament de les activitats públiques es continua fent d'acord amb els corrents dominants. Algú ha dit que planificar és contrariar les tendències i aquestes vénen determinades per les decisions que a nivell internacional prenen els grans grups de pressió en interès dels poderosos. Els trets més característics d'aquest sector és l'egoisme, la defensa a ultrança dels seus interessos sectorials, el mercat com a principal element regulador, sempre donant l'hegemonia als beneficis a curt termini. És ben significatiu que els programes electorals de la majoria de partits passin de puntetes o de forma interessada per les qüestions claus de la sostenibilitat. S'ha criticat molt la Unió Europea, i amb raó, perquè no havia assumit explícitament els compromisos de 1992 de la Conferència de Rio pel que fa al desenvolupament sostenible i per haver-se limitat a parlar només d'un "creixement sostenible" respectuós amb el medi ambient. Cal dir, però, que amb la ratificació definitiva del Tractat d'Amsterdam i a partir, sens dubte, de la pressió exercida pel Parlament Europeu, el desenvolupament sostenible quedarà consagrat com un dels objectius de la UE, juntament amb el principi de la integració del medi ambient a totes les polítiques comunitàries. Haurem de treballar, no obstant això, perquè aquest principi es tradueixi clarament en legislació. Així podrem evitar, entre altres coses, el que va succeir l'any 1995, quan uns quants països, entre ells Espanya, van vetar el projecte de Directiva Europea per crear un impost sobre les emissions de CO2, l'intent més seriós que fins ara s'ha produït a Europa per situar la UE en el camí correcte en una qüestió central com és l'energètica. Cal canviar de rumb i avançar cap a un desenvolupament basat en els criteris de la sostenibilitat. El concepte de sostenibilitat (o de desenvolupament sostenible) és senzill, però té moltes dificultats per poder-se aplicar a les nostre vides quotidianes. Si repassem les nostres activitats, ens adonarem que és molt difícil que es reposin tots els recursos naturals que consumim (el capital natural), però això no ha de portar al fatalisme. L'important és començar a canviar, pensar i actuar en clau de sostenibilitat. Els fruits tard o d'hora es recolliran. La sostenibilitat va més enllà de les actuacions respecte al medi ambient. I és que la praxi del desenvolupament sostenible ha de tenir en compte simultàniament els factors socials i ecològics, a més dels econòmics. La sostenibilitat està connectada amb la solidaritat intergeneracional i amb la solidaritat entre les persones que habiten el planeta. En aquest sentit, és molt significatiu, que economia i ecologia tinguin el mateix origen, &laqno;eco», una paraula del grec clàssic que significa &laqno;casa». No és possible un desenvolupament sostenible des del punt de vista econòmic o ecològic si la societat aprofundeix la seva divisió social i queden despenjats del progrés amplíssims sectors, tal com succeeix a escala mundial en l'actualitat.

4.2.2. Un model energètic i d'ús dels recursos alternatiu

En 250 anys haurem consumit tot el petroli que va trigar milions d'anys a formar-se. Mentrestant, no aprofitem l'energia que prové del sol malgrat que els experts mantenen que en 25 anys es podria reconvertir el sistema energètic cap a bases sostenibles. Les possibilitats d'utilitzar l'energia solar són immenses per bé que aquesta arriba a la superfície de la terra de forma difusa. Una dada al respecte: la humanitat té una despesa energètica diària equivalent només al 0,0006% de la radiació solar que rep la terra (és a dir, les nostres activitats necessiten només l'1/170 000 parts d'energia solar). Imaginem un moment que tots els esforços esmerçats en la investigació d'energies provinents del petroli o de l'energia nuclear s'haguessin aplicat al desenvolupament de tecnologies solars, que són sostenibles i netes. El panorama seria completament diferent. Aquest és un exemple que il·lustra quin és el model energètic alternatiu pel qual optem des dels plantejaments de l'ecosocialisme: la utilització d'energies netes i renovables. Catalunya és lluny d'aquest model, ja que fins ara s'ha optat per una gran dependència de l'electricitat d'origen nuclear i una dependència encara superior de combustibles fòssils, com el petroli, el gas i el carbó. Des d'IC-V proposem convertir Catalunya en una de les regions capdavanteres d'Europa en la reconversió cap a un model energètic sostenible, en el qual el pes de les energies renovables sigui decisiu. Per fer-ho Catalunya compta amb un bon desenvolupament tecnològic, al costat de condicions climàtiques adients que permeten aprofitar la radiació solar i el vent, sempre que aquest no malmeti el medi ambient i es controli l'impacte ambiental. La utilització de l'aigua, aquest recurs tan bàsic per al consum humà, mostra un altre dels exemples del model alternatiu que proposem. L'aigua ha estat sempre un recurs escàs a Catalunya i ha calgut portar-ne des de llocs cada vegada més allunyats fins a les ciutats. Des de fa molts anys, per exemple, l'àrea metropolitana de Barcelona importa part de l'aigua que consumeix des del Ter. I ara, en pocs anys, ens diuen que podem tornar a patir problemes d'aigua. Davant d'aquest problema hi ha dues solucions alternatives: la que busca la sostenibilitat i la que no ho fa. Aquesta segona és la que proposa l'actual govern de CiU: portar l'aigua, si cal, des del Roïna, a França, una solució molt cara, que suposa un fort consum energètic i que és clarament insostenible. La primera, la que venim defensant a IC-V, passa per impulsar una política de certa autosuficiència: continuar depenent en part de l'aigua del Ter, però impulsant alhora polítiques d'estalvi, de reutilització de les aigües depurades i de disminució de les pèrdues. Això lògicament és extensible a altres parts del territori de Catalunya, on cal anar avançant cap a sistemes d'autoregulació que limitin la demanda d'aigua.

4.2.3. Producció neta, residus mínims

La contribució d'IC perquè l'àrea metropolitana de Barcelona es doti d'un Programa Metropolità de Residus sostenible ha estat decisiva. Això ha estat reconegut per gent de fora i de dintre. Les mesures que figuren en aquest programa intenten tancar el cicle dels residus: minimitzar (dintre de les seves possibilitats), reciclar i reutilitzar, tant la matèria orgànica com la inorgànica. Si aquest programa assoleix finalment els seus objectius l'àrea barcelonina se situarà com la conurbació metropolitana d'Europa amb una política de residus domèstics més sostenible. Cal avançar perquè s'apliqui en tot el territori català el criteri del projecte de residu mínim. Apostem, d'altra banda, per la producció neta: qualsevol residu que el medi no pugui absorbir innòcuament, i que no es pugui reutilitzar o reciclar, ha de ser eliminat en origen, canviant els sistemes de producció, cosa que no hauria de tenir excepcions en el sector industrial i en el de transformació agrària. Cal donar el màxim impuls a la reconversió de les indústries perquè tendeixin a produir &laqno;residu zero» i a valorar les que ara en produeixen. Cal anar eliminant les plantes incineradores industrials i avançar en les alternatives de producció neta. En la transició cap a aquest nou sistema, cal evitar al màxim que la població es vegi afectada pels problemes derivats de la contaminació, i per això propugnem mesures legislatives que dotin els ajuntaments de poder i mitjans per controlar la contaminació atmosfèrica, auditiva i lumínica. Cal també ser extremadament rigorosos en el control dels riscos industrials i nuclears.

4.2.4. La gestió pública del territori: urbanisme i accessibilitat

Catalunya ha de reequilibrar la seva població, el 90% de la qual viu en el 10% del territori -a la franja costanera. Cal una autèntica aposta de reequilibri entre la zona de la costa i la de l'interior, mitjançant la potenciació dels sistemes urbans mitjans, a partir d'una estructura territorial en forma de xarxa. D'aquí la importància que atorguem a l'elaboració de l'Agenda 21 de Catalunya, com a part d'un Pla Estratègic, on s'impulsi un autèntic pla territorial, incorpori la realització d'un inventari exhaustiu dels recursos naturals i ambientals, i sigui un instrument per motivar el reequilibri demogràfic i de les activitats econòmiques en el territori català a partir dels criteris de la sostenibilitat. El planejament urbanístic i la construcció d'habitatges han d'incorporar també els criteris de sostenibilitat. La ciutat sostenible és la ciutat compacta, aquella que no té els espais segregats segons activitats, en què els ciutadans i les ciutadanes poden realitzar les seves activitats quotidianes amb un mínim de consum energètic. La ciutat sostenible és també la que promou la cohesió i l'estabilitat social mitjançant la barreja dels diferents sectors socials que hi conviuen. És la que té espais públics de qualitat, bons transports col·lectius, amplis espais per a les i els vianants. És la que redueix al màxim el consum d'energia i minimitza la producció de residus domèstics i industrials. La construcció d'edificis ecològicament intel·ligents han de permetre avançar cap a noves formes d'habitatge que suposin importants estalvis energètics. Un altre element important per a l'organització sostenible del territori fa referència al sistema de transport. El cotxe ha estat presentat com un element emancipador dels éssers humans. El cotxe és la llibertat, ens han dit sempre, i la major part de la població així ho creu. Però la comptabilitat ecològica (la que té en compte simultàniament els factors econòmics, ecològics i socials en el moment de calcular els ingressos i les despeses) ens informa que els costos globals de l'automòbil poden doblar la seva aportació al PIB. Això suposa un dèficit, que recau de forma difusa sobre la població en termes d'accidents, increment de l'efecte hivernacle, consum de matèries no renovables, contaminació, soroll, transformació de la ciutat en un immens garatge, etc. Cal canviar l'actual model basat en l'ús privat dels cotxes i en el transport de mercaderies per carretera. El canvi ha d'anar en la direcció d'impulsar el transport públic de viatgers en totes les seves modalitats i el transport ferroviari de mercaderies, afavorir la creació de condicions a les ciutats que permetin l'increment dels sistemes de transport alternatius (els desplaçaments a peu o en bicicleta) i la pacificació del trànsit, cosa que implica organitzar les ciutats en sentit molt més democràtic tot donant el protagonisme als i les vianants. Les lluites a les quals IC ha estat donant suport, com la construcció de la tercera pista de l'aeroport preservant alhora les àrees naturals, el sistema de TRENS-200 com a alternativa a l'AVE, l'oposició al quart cinturó o al Túnel d'Horta... han demostrat que és possible concebre una altra gestió del territori, més connectada amb les necessitats reals de la població, més sostenible. No cal promoure perquè sí les grans infraestructures; només s'han de construir les que siguin sostenibles. En aquesta matèria, IC sempre ha posat al costat del "NO" una alternativa viable.

4.2.5. Noves orientacions per al proper futur

La sostenibilitat abraça tota mena de polítiques sectorials. Per aconseguir una base econòmica sostenible cal canviar moltes coses. Hem de ser conscients que els problemes ambientals tenen un inconvenient molt gran: que no es veuen. En conseqüència, el primer que cal fer (a part de fer molta pedagogia) és definir un sistema de mesura que ens permeti conèixer quin és l'estat ecològic de Catalunya i la seva convergència cap a la sostenibilitat. Proposem dissenyar una comptabilitat ecològica, fer ecoauditories, impulsar les Agendes 21, trobar indicadors de sostenibilitat per a totes les activitats. Calen també incentius que estimulin els processos i consums més respectuosos amb el medi ambient. S'han d'introduir a gran escala les ecotaxes amb tres objectius: encarir selectivament el consum d'un recurs no renovable, estimular l'ús de determinats tipus de recursos o estils de consum menys agressius amb el sistema natural i aconseguir fons per finançar la reconversió del sistema. Una línia de treball en la política impositiva podria passar per la substitució dels impostos indirectes tradicionals (IVA i impostos sobre carburants) per les ecotaxes i intentar, alhora, reduir les càrregues sobre el treball (cotitzacions) i anar-les substituint per ecotaxes. Una discussió a banda seria si els nous impostos ambientals haurien de significar una recaptació neta de recursos públics, tot i existir l'evidència que la pressió fiscal espanyola és una de les més baixes d'Europa. Una altra gran línia de treball en matèria impositiva vindria configurada per una nova política fiscal sobre l'energia. La reconversió d'aquest sector és clau per situar-lo en el camí de la sostenibilitat. L'actual sistema de subministrament energètic és responsable directe de l'increment d'emissions de CO2 i de la producció de residus nuclears que tindran, alguns d'ells, una vida mitjana de 10 000 anys (un període de temps similar al que va del Neolític fins als nostres dies·). Des dels poders públics s'hauria de promoure l'ús d'energies renovables i primar-les fiscalment. En síntesi: calen mesures per propiciar un canvi de rumb en l'actual sistema de producció i consum i orientar-lo cap a la lògica de la sostenibilitat.

4.3. El creixement del benestar i les garanties socials

L'estat del benestar és atacat en les seves arrels i des de diversos flancs. El discurs de la crisi s'ha instal·lat en les opcions conservadores. La crítica més permanent, constant i avui molt de moda està relacionada amb les despeses desmesurades que aquest model d'estat comporta. S'alerta sobre la dimensió de l'estat, se'n reclama la disminució i es destaquen els límits i perills de continuar mantenint determinades prestacions. A la crisi financera se n'afegeix una altra, la de legitimació, donat que la ciutadania reclama de l'estat eficiència i no sempre la seva pesada maquinària burocràtica pot donar compliment als propis objectius marcats. És clar que el discurs de la crisi no és nou i el més paradoxal és que les circumstàncies econòmiques d'avui són incomparablement més favorables que les existents fa uns anys. En cap altra etapa de la humanitat han existit tants descobriments científics i avenços tecnològics, tanta acumulació de riquesa, tanta població culta i formada. Aquest potencial sembla que ara no és suficient per sostenir el benestar aconseguit i s'insisteix que per tal que l'estat del benestar sobrevisqui s'ha de reformar-se restrictivament. És una enorme hipocresia afirmar per una banda que &laqno;l'economia va millor que mai» i propugnar en el mateix moment que cal retallar prestacions socials, com ha fet recentment el president Jordi Pujol. No s'amaga el rerefons ideològic neoliberal que hi ha darrera d'aquestes consideracions. Com tampoc no s'amaga que darrera el retall de la fiscalitat impulsat pel govern del PP i de CiU hi ha la intenció de disminuir serveis i prestacions. L'estat del benestar constitueix una important conquesta social, fruit d'anys de lluita de les forces de progrés i ha suposat evidents millores per a les treballadores i treballadors, protegint-los dels pitjors excessos del liberalisme a ultrança. Des d'IC-V apostem per una millora de l'estat del benestar i per això cal formular noves propostes, que tinguin en compte les noves situacions socials i econòmiques que han emergit en els darrers anys. És una prioritat per a nosaltres que, a partir de la plena ocupació, tothom sigui partícip en la creació de riquesa, i l'estat ha d'impulsar-ne la redistribució en forma de serveis i garanties socials per a tothom. Aquesta creació de riquesa no pot basar-se en el model de creixement econòmic il·limitat, sinó en una millor gestió i utilització dels recursos i en la introducció dels criteris d'eficàcia social en la definició de les prioritats. Tampoc no pot basar-se en el model laboral masculí, avui hegemònic, sinó en la redefinició dels papers socials atribuïts a cada sexe i en un replantejament de les formes de vida i de treball. En la transició cap a aquest sistema, és evident que cal un nou consens sobre l'estat del benestar, per mantenir-lo, desenvolupar-lo i aprofundir-lo, a fi que sigui un instrument de benestar social, eficàcia en la provisió de béns i serveis, i desenvolupament democràtic. Reforma de l'estat del benestar? Sí, però per a la seva ampliació i millora, no per a la seva amputació. Aquesta ampliació de l'estat del benestar és perfectament assumible, ja que en el cas d'Espanya no s'ha arribat ni molt menys al desenvolupament aconseguit en altres estats. No podem caure ni en el triomfalisme dels qui volen fer creure als i les votants que ja tenim un estat del benestar construït, definitiu i consolidat, ni acceptar els arguments que des del neoliberalisme pretenen restringir el que ja existeix. Tampoc no podem continuar acceptant que les dones segueixin assumint privadament i calladament responsabilitats que en altres països estan a càrrec d'organismes públics. Per aquest nou consens cal partir dels canvis que s'han produït en el mercat de treball, la presència de les dones en el context laboral, el creixement de l'atur i els seus costos socials, els canvis demogràfics, amb augments espectaculars de l'esperança de vida acompanyada d'una baixa fecunditat, els canvis en l'estructura familiar i l'extensió dels sectors de persones excloses. Les nostres propostes van en la línia de garantir la protecció social, una fiscalitat progressiva i justa, garantir la igualtat d'oportunitats efectiva, redefinir la relació entre sector públic i sector privat i integrar la perspectiva de les dones.

4.3.1. Garantir la protecció social

S'ha de desmentir amb tota rotunditat els arguments de la suposada crisi financera de l'estat del benestar sobre la qual es fonamenta la desregulació social dels sistemes de protecció social. No és cert que manquin recursos; el que hi ha és poca adaptabilitat dels mecanismes de finançament i una rigidesa dels serveis per adaptar-se a noves circumstàncies i necessitats. L'increment de la productivitat ha estat fins ara superior al creixement demogràfic i amb una bona política de prioritats també ho és respecte els costos del sistema de protecció. Des d'IC-V considerem irrenunciable el caràcter universal que ha de tenir la protecció social de totes les persones. Aquesta és la solució i no el problema de l'estat del benestar, ja que si el conjunt dels ciutadans i ciutadanes no senten que tenen garantida la seguretat és improbable que es produeixi la seva necessària implicació per assumir els canvis econòmics i la innovació tecnològica. Cal garantir també el principi d'equitat i això obliga a fer una racionalització necessària, amb la introducció de reformes de caràcter estructural, que adaptin les prestacions als canvis econòmics, socials i culturals produïts en la nostra societat. La separació de les contribucions universals de les contributives i la clarificació de les fonts de finançament de cada prestació en funció de la seva naturalesa és una de les mesures estructurals per desenvolupar. Defensem el caràcter solidari i redistribuidor del sistema per donar resposta a la marginació i fer front a les noves formes d'exclusió social. L'estat del benestar ha de ser un instrument de reducció de les desigualtats i, per tant, cal potenciar les polítiques que condueixen a la inclusió social. No volem reduir l'estat del benestar a funcions merament assistencialistes, convertint-lo en el refugi dels més pobres i marginats que reben caritat o beneficència. Cal ser solidaris, establint una discriminació positiva envers els qui tenen dificultats i, al mateix temps, articular polítiques actives que possibilitin la gent a tenir més autonimia i a participar plenament en la societat. Nosaltres apostem també per l'estat del benestar, per la seva capacitat i el seu potencial per crear llocs de treball, especialment en activitats de naturalesa social o ecològica que el mercat mai no organitzarà. També fa possible l'exploració de nous jaciments d'ocupació. És essencial fer una reestructuració de la despesa pública en sentit progressista. Les despeses en pensions, atur, sanitat, educació i serveis socials són la columna vertebral de l'estat del benestar i aquesta classe de despesa ha d'ajustar-se a les necessitats existents. Però, a més, l'estat també subvenciona empreses, fa transferències de capital, bonificacions tributàries, desregulacions o noves regulacions, etc. Aquestes transferències de diners públics a agents econòmics molt diversos constitueixen una part molt important de la despesa pública. Entenem que cal clarificar molt escrupolosament on comença i on acaba la intervenció pública, que és necessària, i el caràcter redistributiu o no d'aquestes transferències. Es corre el perill, en cas contrari, d'afavorir qui no ho necessita en detriment de la col·lectivitat. Apostem, a més, per una millora de la gestió pública on cal introduir decididament els criteris d'eficàcia i flexibilitat. El sector públic té la funció de vetllar per l'obtenció de determinats nivells socioeconòmics, i d'aquí l'aplicació de les polítiques distributives i redistributives de la renda i la riquesa, polítiques de protecció social, de creació d'ocupació, d'estabilització macroeconòmica, etc. Aquests objectius poden fracassar si en el sector públic prevalen els interessos particulars, les corrupteles o la ineficàcia en la seva gestió. Per això és imprescindible la modernització de les administracions públiques i el control democràticament exigent del seu funcionament i objectius, disminuint-ne la burocràcia.

4.3.2. Una fiscalitat progressiva i justa

La provisió de serveis de qualitat, les polítiques redistributives, les polítiques socials, el sistema de pensions, la sanitat, l'ensenyament públic, la política industrial activa, les inversions en infraestructures, les polítiques mediambientals, etc. requereixen un finançament adequat que bàsicament prové del sistema impositiu. La magnitud dels ingressos fiscals determina el nivell del sector públic d'una societat. L'estat del benestar ha de basar-se en un sistema fiscal universal que es proveeixi dels recursos necessaris per al finançament d'uns serveis públics de qualitat. Des d'IC-V apostem per una fiscalitat progressiva, justa i que proporcioni els recursos adequats. Espanya es troba encara avui molt per sota en despesa pública respecte al nostre entorn, els nivells de protecció social són inferiors als d'Europa i la pressió fiscal es troba per sota de la mitjana europea. Actualment aquesta pressió fiscal a Espanya (impostos més cotitzacions) és inferior en 7,2 punts percentuals a la mitjana de la Unió Europea i, per tant, no es pot considerar excessiva. L'impost sobre la renda (IRPF) és la principal font d'ingressos dels sistemes tributaris moderns. El seu caràcter universal (tothom hi està subjecte), progressiu (qui més té, més contribueix) i estable (garanteix un nivell d'ingressos relativament constant) n'ha fet el pilar fonamental dels sistemes impositius avançats que es basen en el principi que tothom ha de contribuir i que aquells que més tenen ho han de fer en major proporció. Universalitat i progressivitat, aquestes són dues de les característiques desitjables d'un sistema impositiu. Tanmateix, a Espanya, l'impost sobre la renda té deficiències importants, i les més destacables són dues cares de la mateixa moneda: a la pràctica ni tothom contribueix, ni aquells amb majors nivells de renda contribueixen el que els correspon. L'elevat frau fiscal (més de 4 bilions de pessetes en el conjunt del sistema tributari), el tracte privilegiat de les rendes empresarials (els empresaris solen declarar rendes inferiors a les dels treballadors i treballadores) han fet que l'IRPF s'hagi convertit en un impost sobre les nòmines. Efectivament, el 81% de les rendes subjectes a l'impost són rendes de treball. Així doncs, cal una reforma encaminada a lluitar decididament contra el frau fiscal i a reequilibrar el pes de la contribució de les distintes fonts de renda en l'impost, per tal d'augmentar els recursos econòmics i mantenir el caràcter progressiu i redistribuidor de l'impost. Proposem la introducció d'impostos sobre els moviments de capital i d'ecotaxes. Els primers són un instrument per assegurar la redistribució social dels guanys obtinguts amb activitats especulatives; les segones tracten d'incorporar en els pressupostos els costos ambientals i promoure la reconversió ecològica de l'economia.

4.3.3. La igualtat d'oportunitats efectives, la concepció global del benestar

Els canvis en el mercat de treball fan que les ocupacions assalariades disminueixin, així com l'estabilitat en l'ocupació, convertint-lo en un sistema molt més competitiu. Si això no va acompanyat de mecanismes d'inclusió configurats a partir de polítiques d'igualtat d'oportunitats efectives, cada vegada seran més les persones que cauran en la marginació. Els baixos salaris i els subsidis mínims no són efectius per a la reincorporació laboral, sinó que fan caure irreversiblement en la pobresa. I això no sols és greu per la fractura social que suposa, sinó que contribueix a agreujar el col·lapse de l'estat del benestar. Propugnem impulsar de forma decidida polítiques encaminades a la igualtat d'oportunitats basades en la qualificació de les persones. Es trata de garantir la igualtat d'accés al mercat, a partir d'unes condicions inicials que tothom pugui tenir. La inversió en formació i en cultura són essencials. La igualtat d'oportunitats efectiva és la millor garantia per al manteniment de l'estat del benestar. Cal desenvolupar nous mecanismes d'inclusió, que sobretot centrem en tres eixos bàsics: a) les polítiques d'ocupació; b) la formació permanent, que possibiliti la requalificació professional i el retorn al mercat de treball d'aquelles persones que es troben sense feina; c) l'economia social, que és bàsica per crear i mantenir iniciatives sociolaborals per a la població desfavorida i per donar alternatives a les situacions d'atur. Les mesures assistencials han de continuar essent garantides com a pal·liatiu, però la veritable política social d'un país i del seu govern està continguda en els pressupostos generals i en el paper que les polítiques redistributives hi tenen reservat. IC-V propugnem una concepció global del benestar social, adreçat al ple desenvolupament humà. Cal arribar al màxim consens polític per aprovar una nova llei que, per assegurar el principi d'igualtat, catalogui i reguli els drets i les prestacions referides als serveis socials exigibles per la ciutadania, les garanties que aquesta rebrà i les vies de finançament amb les quals s'assegurarà la viabilitat del sistema. Apostem per una política social integrada, adreçada a millorar la qualitat de vida de les ciutadanes i els ciutadans respectant els criteris de la sostenibilitat ambiental. La política esportiva, els serveis socials, la promoció de la salut i l'atenció sanitària, la política d'habitatge, la formació ocupacional, la cultura i la seguretat ciutadanes són components bàsics d'una política de benestar social. També ho és fer una política decidida per millorar i fer complir el codi d'accessibilitat per a persones amb mobilitat reduïda, així com promoure una total igualtat d'oportunitats per a les persones discapacitades. Entenem el benestar social com un instrument de lluita contra la desigualtat i la discriminació. Per això, la política d'igualtat d'oportunitats ha de ser efectiva per tothom, sense cap mena de discriminació, amb accions positives respecte els sectors més desfavorits. Per la mateixa raó, la xarxa de serveis ha d'adreçar-se al conjunt de la població, de forma universal i no sectorialitzada.

4.3.4. La redefinició de la relació entre el sector públic i el sector privat

Els òrgans de decisió política de l'estat són els qui han de definir quins béns i serveis han d'estar garantits amb caràcter universal i assegurar-ne el finançament suficient. Garantir la provisió de béns i serveis públics és una funció de l'estat, per tal com el lliure mercat no és capaç d'organitzar-la per ell mateix de forma universal, ni en garanteix la seva qualitat. Ara bé, cal distingir entre els béns i serveis públics econòmics, i els serveis personals. Pel que fa als béns i serveis públics econòmics (infraestructures, subministrament d'aigua i energia, transports, comunicacions) la lliure concurrència pot comportar avantatges per als usuaris i usuàries. L'estat ha de regular que aquesta classe de béns i serveis es proveeixin a tot el territori en condicions d'igualtat, que es respectin les regles de la concurrència i se'n garanteixi l'accés a tots els ciutadans i ciutadanes. Precisament són aquests darrers els qui han de definir quins béns i serveis públics han de garantir-se a partir de criteris d'eficàcia i d'equitat a través de mecanismes de participació democràtica. Respecte als serveis personals, cal arribar a un pacte social sobre els serveis que han de ser directament proveïts per les Administracions Públiques (educació, sanitat, serveis socials, serveis de proximitat, seguretat ciutadana, serveis penitenciaris, entre d'altres) i aquells que poden ser proveïts pel sector privat d'acord amb criteris d'eficiència i amb mecanismes de control que en garanteixin la igualtat i la qualitat. La concurrència entre serveis de titularitat pública i serveis de titularitat privada ha de servir d'incentiu per a la modernització i desburocratització de l'Administració Pública, alhora que cal garantir que els avantatges competitius del sector privat provinguin d'una gestió amb un major rendiment organitzatiu i no d'un empobriment en les condicions de treball. Aquest pacte social també ha d'establir a qui s'ha de garantir els serveis i en quines condicions. Com a norma general, hem de tendir cap a un estat del benestar de caràcter universal, amb uns serveis públics de qualitat, evitant caure en un model assistencial. L'assumpció del cost d'aquests serveis per part de la societat suposa l'exercici d'una veritable solidaritat. La redefinició entre el sector públic i privat suposa també establir formes de col·laboració amb el Tercer Sector, és a dir amb la ciutadania i les organitzacions no lucratives, a partir de l'aplicació del principi de subsidiarietat. Cal deixar de concebre la ciutadania com un simple subjecte passiu i començar a concebre-la com una potencial productora de serveis, tot afavorint-ne l'autonomia personal i l'autoorganització col·lectiva. Les entitats no lucratives són expressió de solidaritat i compromís cívic. Cal fomentar-ne la independència política, econòmica i organitzativa respecte dels partits polítics i les Administracions Públiques i procedir al seu reconeixement legal, al suport fiscal de les entitats d'economia social i a l'establiment d'estàndards de qualitat. El Tercer Sector es caracteritza per l'intercanvi de serveis basant-se en la reciprocitat i està constituït per una multiplicitat de sectors i institucions de la societat civil (voluntariat, entitats cíviques, associacions, grups d'ajuda mútua, entitats d'economia social, etc). Representa un sistema diferenciat respecte al mercat i a l'estat, ja que es fonamenta en els principis de cooperació i pot oferir serveis més personalitzats. Cal reconèixer la importància que pot tenir aquest Tercer Sector en la provisió de serveis i cal establir formes de col·laboració, sense confondre la seva funció amb la de les empreses i els serveis públics.

4.3.5. Integrar la perspectiva de les dones

En la dècada dels vuitanta, el govern conservador de Gran Bretanya va ser molt explícit en el seu desig que fossin les famílies qui s'encarreguessin dels seus membres. Part de la seva política va consistir a fer una ciutadania més compromesa amb ella mateixa i menys procliu a reclamar ajut financer i pràctic a l'estat en situació d'atur, malaltia o vellesa. Recentment ha estat el govern de la Generalitat qui ha insistit en la idea que allò que pot salvar l'estat del benestar és la família. No és una casualitat que darrere el discurs de la crisi de l'estat del benestar, i com a part d'aquest, es facin constants apel·lacions a les responsabilitats familiars a proporcionar cura i assistència a les persones que ho necessiten, la qual cosa s'ha fet molt visible en el cas de la vellesa i també de la salut mental. La correlació és clara: es tracta de reforçar la família i &laqno;engreixar-la» amb més funcions, a fi de poder &laqno;aprimar» l'estat. No es pot acceptar que l'Administració traslladi les seves responsabilitats a les persones afectades, a les seves famílies o al voluntariat. Tampoc no es pot remetre a la família la cobertura de necessitats que correspon garantir al conjunt de la societat (com és el cas dels drets de la gent gran, o dels drets d'aliments). I, a més, no s'ha oblidar que la provisió de serveis en la família la realitzen bàsicament i principal les dones. Si els problemes de l'estat del benestar es pretenen solucionar transferint càrregues a la família o al mercat, serà en les dones en qui més repercutirà. Per això és important fomentar els serveis de proximitat, cosa que permet, a més, crear ocupació en benfici de la societat. Qualsevol proposta sobre el futur de l'estat del benestar ha d'integrar la perspectiva de les dones; més encara, la perspectiva del feminisme. És obvi que no és el mateix pensar en unes prestacions socials comptant que la dona desenvolupi els papers de mestressa de casa-mare-cuidadora, que adjudicar a l'estat tota la responsabilitat en la solució de totes les necessitats socials, perquè naturalment el cost no és el mateix. Qualsevol proposta ha de partir d'aquest reconeixement i sobretot de la comprensió de la posició de les dones en la societat del futur, perquè la indisponibilitat de temps de les dones és cada vegada més gran i la demanda de serveis, sobretot per part de la gent gran, s'incrementarà. Cal potenciar les polítiques que possibiliten l'autonomia personal i eviten la dependència respecte a altres persones. Si tenim en compte que, en el cas d'Espanya, l'estat del benestar està poc desenvolupat i el que avui existeix se sustenta en bona part en el treball invisible de les dones en la llar, el que cal plantejar és més implicació pública, de manera que els individus puguin harmonitzar millor la feina amb la vida privada, resoldre el dilema de portar criatures al món i haver de treballar, i combinar la feina i el temps lliure de forma gratificant. Cal revalorar les aportacions individuals que han fet les dones i oferir un model de vida millor per a tothom, a partir de la reorganització del temps en la ciutat i en el context laboral, la compatibilitat de les tasques laborals i les familiars, tot facilitant els contractes a temps parcial, així com la sortida temporal del context laboral sense que això impliqui una penalització professional, redistribuir els diferents treballs (productius i reproductius) entre homes i dones i propiciar una major implicació pública en els serveis relacionats amb el benestar.

4.4. La cultura en la societat de la informació

Des del nostre posicionament d'esquerra transformadora i oberta als valors humans tenim una profunda confiança en la cultura i en els seus múltiples agents com a eines d'avenç dels individus i el conjunt de la societat cap a la seva plenitud personal i comunitària. A Catalunya, a més, amb unes arrels identitàries obertes també a constants aportacions i incorporacions noves, la cultura pren un paper fonamental. Entenem que l'accés igualitari a la formació en tots el graus de l'ensenyament reglat i a tots els àmbits de la cultura és l'estímul bàsic per a la realització plena i fonamentada en els autèntics valors humans dins d'un esperit crític obert a la constant assimilació de nous coneixements i noves tècniques. En aquest moments la humanitat disposa d'un patrimoni enorme de saber, com a resultat dels nous coneixements tècnics i científics que, a més, es modifiquen a una enorme velocitat. L'impacte en l'aplicació de les noves tecnologies al sistema productiu, mitjans de comunicació, transport, mètodes militars, biotecnologia, medicina, etc. ha modificat en el darrer segle el sistema productiu i el sistema de vida, ha provocat noves reflexions sobre els continguts ètics en la utilització dels coneixements científics i ha posat de relleu el gran poder dels mitjans de comunicació en la configuració de nous valors. Aquests mateixos fenòmens han provocat un canvi d'escala en la concepció de quin és el context en què vivim, que s'ha traduït en el sorgiment d'una consciència mundial respecte als problemes ambientals, les desigualtats econòmiques o les vulneracions de la pau i la seguretat. L'esquerra ha de basar la seva acció política en aquesta nova forma de reflexió social que s'hauria de poder traduir en la consciència de la necessitat d'un canvi profund en aquest estat de coses. El control en la producció i difusió del saber i en l'accés mateix al saber configura formes de desigualtat substancial entre les persones, així com entre països i regions del món. Qui té o no les condicions i els mitjans per a la investigació científica i la producció de coneixement? Quines són les formes de control sobre l'ús que se'n fa? Quines empreses pretenen monopolitzar els recursos informàtics? Quin és el poder dels mitjans de comunicació? són avui qüestions fonamentals i gens anecdòtiques, atès que tenen una important incidència en el futur de les nostres societats i del conjunt de la humanitat. El procés d'expansió de la investigació i de la instrucció s'ha produït de forma profundament desigual entre els països del Nord i del Sud, fet que s'afegeix a la desigualtat estructural que existeix per motius econòmics i socials i contribueix a l'exclusió en la participació global. El mateix podem dir respecte les relacions entre els països europeus i fins i tot en el context de cada país. En els propers anys, les diferències més profundes es manifestaran entre aquelles persones que tindran accés al coneixement, la tecnologia i la informació i aquelles que se'n veuran excloses. D'aquí la importància que els principis de justícia, igualtat i solidaritat s'apliquin també al terreny de la investigació, l'educació, la informació i la producció de cultura.

4.4.1. Cap a nous criteris d'eficàcia: de l'eficàcia mercantil a l'eficàcia social

La societat a la qual aspirem, configurada d'acord amb els principis de l'ecosocialisme, no pot basar-se en la cultura de l'èxit ni en la valoració de la consecució de beneficis. Tampoc unes activitats no es poden considerar superiors a altres a partir simplement del seu valor en el mercat. Cal arribar a nous criteris d'eficàcia basats en el compliment dels objectius socials de la igualtat i del tractament correcte dels recursos. Aquest és el criteri bàsic en què es basa la idea de sostenibilitat, tant social com ecològica. No es tracta de produir més quantitats, sinó més racionalment i amb més qualitat a partir d'un estalvi dels recursos; no es tracta d'aconseguir que alguns acumulin més riquesa, sinó que tothom pugui gaudir d'unes condicions de vida dignes. Es tracta de criteris d'eficàcia social, que atorguen a la qualitat humana el màxim protagonisme. Cal comprendre el caràcter clau que ha passat a tenir la cultura i la informació, en relació amb els actuals canvis que s'han produït en la manera de treballar i de viure i conduir aquests canvis cap a una direcció de progrés. Aquests canvis es relacionen amb el que alguns autors han caracteritzat com l'emergència en el món capitalista d'una nova etapa sociotècnica que es pot anomenar com a &laqno;societat de la informació». Així com la societat industrial, com el seu mateix nom indica, es va configurar a partir dels canvis tecnològics en un sector de l'economia i la indústria, la societat de la informació es configura per canvis en el sector de la informació que afecten tots els àmbits de la vida i no sols al context laboral. Més que una simple mutació tecnològica (sovint confosa amb la informàtica) es tracta més globalment de canvis substantius en l'ús humà de la informació. En aquest sentit, considerem necessària una reflexió profunda sobre aquests canvis, per tal d'avançar en la prevenció dels possibles efectes negatius que pugui comportar, per exemple en l'aprofundiment de les desigualtats. Es pot mesurar l'abast d'aquesta transformació sociotècnica i cultural en un canvi de les activitats socioeconòmiques: l'eclosió de les activitats del sector serveis en els països enriquits, on més de 2/3 parts de les activitats humanes no estan centrades en la transformació de la matèria (agricultura i indústria), sinó en el tractament de la informació i l'atenció a les persones. Les activitats que més han crescut en els últims 30 anys (i això és d'aquesta manera també a Catalunya) són les relacionades amb la sanitat, l'educació, la comunicació i els serveis a les empreses, és a dir, les professions caracteritzades a la vegada per un elevat nivell d'instrucció inicial, per tractar-se d'activitats relacionals (amb els usuaris i usuàries) i pel tractament no estereotipat de la informació. La informació s'ha convertit en un factor de producció i això suposa una inversió dels plantejaments productivistes de les empreses tradicionals. Efectivament, en qualsevol de les activitats que hem esmentat, l'eficiència no consisteix a maximitzar el volum d'informacions obtingudes, sinó, per contra, a minimitzar-les, per fer-les assequibles i comprensibles. No és el volum d'informacions el que compta, sinó el seu sentit, la capacitat de seleccionar allò que convé de l'enorme flux d'informació. A partir dels criteris del mercantilisme no es pot mesurar la &laqno;riquesa» que produeix un invent, una lliçó escolar, la cura de persones, una pel·lícula de qualitat, la manca de contaminants, el reciclatge o un remei per a una malaltia. Cal construir nous criteris d'&laqno;eficàcia social», que tinguin en compte la sostenibilitat ambiental, el desenvolupament del potencial humà i la satisfacció de les necessitats socials; és a dir, tot allò que queda justament fora del que s'anomena com a &laqno;economia productiva» i les polítiques conservadores utilitzen com a mesura de la riquesa d'un país. No es tracta de la petició d'un principi utòpic, sinó de propostes que avui són reivindicades per diversos grups socials i organitzacions sindicals. És a partir d'aquesta perspectiva i del tipus de societat que volem aconseguir que atorguem una importància cabdal al desenvolupament del potencial humà i, per tant, a la cultura. En l'època de la competència global i del treball que canvia, cal assegurar la possibilitat de connectar la cultura i la informació amb la creació de noves oportunitats de treball amb relació a la qualitat ambiental més elevada i a la millora de les prestacions socials. La societat de la informació és una formidable ocasió que no ha de desaprofitar-se sinó que cal governar en profit del desenvolupament humà. Apostem perquè totes les persones puguin tenir accés a l'educació, a la cultura i a la informació, aplicant en aquests camps els principis de la democràcia. Volem potenciar les condicions perquè tots els ciutadans i les ciutadanes puguin ser realment lliures, dret que s'ha de poder exercir basant-se en el coneixement i les capacitats crítica i creativa. Propugnem que les administracions públiques han de proporcionar les infraestructures materials i dotar de subvencions les múltiples iniciatives socials en tot els àmbits de promoció cultural: donar els mitjans i promoure els consells i òrgans de decisió col·lectiva autònoma de cada nivell territorial i àmbit cultural. Amb la profunda convicció que tot allò que comporta un progrés en humanisme s'arrenglerarà en la nostra línia d'esquerra potenciadora de les personalitats individuals i de la convivència. Apostem per fomentar el coneixement i l'ús de les noves tecnologies de la informació i les comunicacions al servei de la millora de la qualitat de vida i dels serveis, així com per la seva incorporació en els programes educatius. L'Administració ha de liderar aquest procés, garantir que la infraestructura i els serveis bàsics estiguin a l'abast de tothom i realitzar actuacions decidides en el camp de l'educació, biblioteques, sanitat, relacions ciutadania-administració. La potenciació de les noves tecnologies de la informació i les comunicacions ha de ser un instrument per al desenvolupament equilibrat i harmònic sense exclusió social del nostre país.

4.4.2. La investigació i l'educació com a inversions de futur

L'educació ha d'esdevenir un instrument per assolir el desenvolupament integral de les potencialitats de totes les persones en el decurs de la seva vida i un element important en els processos de desenvolupament econòmic, social i d'equilibri territorial. L'educació és, a més, un instrument irrenunciable per a l'esquerra de democratització i transformació social a través dels valors de la llibertat, la coeducació, el no sexisme, la creativitat, l'esperit crític, el respecte a la diferència, al medi ambient i altres valors democràtics. Tot això ha d'inspirar una autèntica política educativa de progrés. En aquest fnal de segle tothom reconeix la importància creixent de l'educació i la formació, que ja no es limiten però a l'etapa de la infantesa i la joventut, sinó que afecten al llarg de tota la vida, i no es poden delegar tampoc en exclusiva al sistema escolar, sinó que necessita la corresponsabilització de la resta de la societat. Cal tenir present el potencial de canvi que té l'educació en aquest sentit més ampli. La feblesa amb què Catalunya ha respost a les darreres crisis econòmiques, amb els elevats costos personals, territorials i econòmics que se n'han derivat, ens fan ser conscients que hem de posar les bases per tal que la nostra estructura social sigui capaç en el futur de respondre amb major flexibilitat i anticipació a les crisis. Cal potenciar la recerca a partir de polítiques públiques i una utilització integral i coordinada dels recursos que s'hi destinin. Cal contrarrestar la visió instrumentalista i mercantilista que sovint es fa de la recerca, tot integrant-la en objectius a mig i llarg termini, cosa que implica estimular la investigació bàsica. És un element substancial en la qualitat de la producció i serveis i per la lluita contra l'exclusió social. Des d'IC-V fem també una aposta decidida en favor de l'educació, que ha de ser de qualitat, pública, laica i científica, que garanteixi el caràcter universal del dret a l'educació de forma totalment gratuïta, assegurant-ne l'accés igualitari a totes les persones i establint les compensacions necessàries per evitar que les diferències econòmiques, socials o culturals esdevinguin un obstacle insalvable. Insistim en el caràcter públic dels serveis educatius i que s'hi destini el màxim de recursos, i només als públics, per garantir el principi de la igualtat d'oportunitats i la qualitat dels ensenyaments. La creació de centres educatius privats és un dret constitucional, però el seu finançament amb fons públics ha de complir les condicions establertes a la Llei Orgànica de Dret a l'Educació. L'esquerra té pendent a Catalunya la rectificació de l'aplicació que el govern de CiU ha fet d'aquesta llei orgànica, que n'ha falsejat l'esperit i la lletra: els fons públics han d'assegurar la gratuïtat i l'oferta pública de les places escolars concertades i s'haurien de primar les iniciatives dels col·lectius de pares i mares i de mestres sense afany de lucre. L'educació és un dret que s'ha d'exercir al llarg de tota la vida i, per tant, el govern de la Generalitat (competent en matèria educativa) ha de garantir una oferta de qualitat suficient en tots els nivells i etapes educatives i en les seves diverses modalitats: des de l'educació infantil, primària, secundària, professional i universitària, fins als règims especials de la formació permanent, l'educació musical, la dansa, els ensenyaments d'idiomes i els ocupacionals, la formació cultural i la bàsica, així com les modalitats presencials i a distància i l'ensenyament per a adults. Cal entendre la importància creixent de l'educació amb relació als canvis experimentats en el context laboral. En la societat de demà esdevé imprescindible una educació permanent, àmplia i flexible, pensant que gairebé ningú no tindrà feina per tota la vida i que caldrà tenir capacitat d'innovació i reconvertir-se. Sorgiran noves ocupacions relacionades amb la salut, l'ecologia, l'educació o els serveis de proximitat, que seran molt més importants del que ho són avui. Cal preparar la joventut cap a aquestes noves professions que el mercat encara no ha detectat ni impulsat però que seran necessàries. És imprescindible revisar a fons les finalitats, els mètodes i els continguts del sistema educatiu perquè pugui respondre als reptes de la nova organització social. És fonamental també incentivar la innovació i l'experimentació educatives en l'àmbit de les noves tecnologies per possibilitar noves formes d'ensenyament i aprenentatge. Cal trencar el cercle viciós entre pobresa econòmica i pobresa en el saber. L'evolució i innovació en el sistema educatiu constitueix un instrument bàsic per combatre la marginació i l'exclusió social. El dret a l'educació inicial i el dret a l'educació permanent i per a adults són elements centrals, que s'han de mantenir i potenciar en les eventuals reformes de l'estat del benestar, així com el nucli bàsic de la política social.

4.4.3. La cultura al servei de tot el poble

Conseqüents amb el dret universal d'accés a la cultura i amb el seu paper emancipador, entenem que la política cultural ha de tenir com a principi general posar la cultura al servei de tot el poble. Considerem la cultura com un factor clau en la potenciació de la democràcia i els valors de la persona i, doncs, cal fer possible que totes les persones, sense excepcions, puguin accedir-hi sense restriccions i sense dirigismes, no com a consumidores passives, sinó com a receptores i com a actors, en la direcció del model de societat progressista, solidari i ecològic que propugnem. Per això volem desenvolupar una cultura alternativa a la del consum i la mercantilització de totes les coses, fonamentada en el respecte al medi natural i en l'increment de la participació de la ciutadania en el debat social. La cultura és també un element de reequilibri i de cohesió social contra el racisme, la xenofòbia, el sexisme i tota mena de marginació i que fa ser als individus més solidaris. El principi que ha de guiar la política cultural és el respecte escrupolós al dret a la llibertat de creació i de difusió cultural i artística, que són drets que s'han de garantir. Per això mateix, rebutgem qualsevol forma de subordinació al poder, d'instrumentalització o d'utilització per a la propaganda partidista. Una política cultural ha de començar amb la destinació del diner públic a la creació, al manteniment i a l'activació de les infraestructures i dels equipaments culturals arreu del país, prioritzant les comarques i els barris més deprimits, amb la descentralització i el reequilibri com a eixos de les actuacions, amb un respecte minuciós a l'autonomia de la cultura i amb el suport als ajuntaments i al moviment associatiu com a garantia de proximitat i de participació de les ciutadanes i els ciutadans. Cal fomentar les infraestructures, les indústries i les activitats culturals en totes les seves manifestacions com una contribució també a l'increment de l'activitat econòmica i de l'ocupació. La preservació i el respecte del patrimoni cultural, històric i artístic acumulat en el curs de la història, amb mesures tendents a la seva recuperació i divulgació, són elements essencials que permeten mostrar els resultats de la creativitat humana i fer una reflexió sobre el passat. Apostem per una Catalunya pluriètnica, intercultural i tolerant, fet que implica el reconeixement de la diversitat de formes d'expressió de les cultures populars d'origen molt variat que avui hi conviuen. La multiculturalitat no és res més que el reconeixement d'aquesta diversitat i, alhora, el rebuig a qualsevol forma d'actituds xenòfobes o racistes. IC-V es compromet amb els valors del mestissatge cultural i amb els valors de la solidaritat que, endins i enfora, han de permetre la igualtat d'oportunitats a tots els individus, amb independència del seu origen, el color de la seva pell, les creences o l'ideari polític. El nostre compromís amb la realitat nacional de Catalunya fa que defensem la potenciació dels elements de la seva identitat cultural i lingüística, tot reconeixent les successives aportacions que han contribuït a configurar-la i la pluralitat existent. Que la llengua catalana es consolidi en la nostra societat no depèn només de la voluntat dels parlants, sinó també de factors polítics i econòmics, que són els que incideixen en el fet que la llengua estigui present en els mitjans de comunicació, a les publicacions, a l'escola i en la transmissió de coneixements. Cal aconseguir que la llengua catalana, entesa com a patrimono comú i com a eina d'integració a la societat, sigui present en tots els àmbits i no es vegi sotmesa a les agressions que pretenen minoritzar-la i fragmentar-la. Per això, cal fomentar el ple coneixement i ús social del català com a llengua pròpia de Catalunya, compatible amb el respecte als usos lingüístics de les altres llengües que hi conviuen. Especial atenció cal tenir respecte l'aranès com a llengua que cal protegir. Cal defensar, d'altra banda, sense pors ni recances, la unitat de la llengua catalana.

4.4.4. El dret a la informació

El sector de les telecomunicacions és cabdal per al futur de la nostra societat. És imprescindible arribar a un punt d'equilibri entre llibertat, competència i iniciativa privada, d'una banda, i servei públic, drets d'accés, igualtat de tractament, confidencialitat i seguretat, per l'altra. En aquest context, el sector públic ha de cobrir espais que el mercat no ocuparà i ha d'assegurar el compliment dels interessos de tota la ciutadania. Ens fa falta un model propi per consolidar i enfortir un espai comunicatiu català, que no respongui a l'única lògica del mercat i la potenciació dels interessos privats. El sector de la comunicació és importantíssim i cal assegurar al màxim que els drets de comunicar i de rebre informació estiguin presidits pels principis bàsics de la democràcia i del pluralisme. La utilització partidista d'alguns mitjans i les conseqüències derivades del procés de concentració de mitjans de comunicació i de la proliferació dels grups multimèdia que acaparen el mercat de les telecomunicacions, generen importants dèficits en la qualitat i característiques dels mitjans audiovisuals públics i privats. Apostem per la democratització i defensa del pluralisme informatiu, que ha de presidir l'actuació dels mitjans de comunicació, sigui quina sigui la seva titularitat jurídica. Cal evitar especialment que els mitjans de comunicació públics vulnerin la neutralitat informativa i esdevinguin en la pràctica corretges de transmissió dels partits polítics. S'ha d'introduir la democràcia en els mitjans de comunicació, tot garantint que els i les professionals que hi treballen puguin realitzar la seva activitat en llibertat i a partir de criteris estrictament professionals. Els òrgans de gestió haurien d'integrar no sols representants de les diferents opcions polítiques presents en el govern, sinó també persones vinculades als diversos sectors professionals de la informació i a la representació sindical. Proposem la consolidació del Consell de l'Audiovisual, i que respongui a criteris de composició basats en el coneixement professional i de quotes de partit o d'influència política. La seva existència ha de ser complementària amb el funcionament d'òrgans privats de control, com és el Consell d'Informació a Catalunya. Apostem per la potenciació de la comunicació local, a partir de les emissores i televisions municipals, premsa escrita i expressions artístiques. Conseqüentment, cal donar suport també als mitjans de comunicació en català i tractar d'ampliar-los, com a element fonamental per assolir la plena normalització lingüística.

4.5. Pau, cooperació i solidaritat

4.5.1. El nou (des)ordre mundial, un món de pau?

Amb l'acabament de la confrontació Est-Oest, el món s'ha enfrontat a un nou context polític i geoestratègic que, de moment, ja ha portat a la dissolució del Pacte de Varsòvia i a la transformació de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN). Tanmateix, tot i que l'eliminació de les hostilitats ideològiques ha provocat una certa reducció de la despesa militar, la veritat és que continuen existint grans arsenals d'armes, suficients per a destruir reiteradament tota mena de vida sobre el planeta. Hi ha a més nous tipus de conflictes: conflictes locals amb component ètnic o religiós, generalment provocats per grups de poder minoritaris que pretenen imposar per la força criteris d'homogeneïtat i exclusió en contra de la diversitat i la multiculturalitat; conflictes de caire social i militar per culpa de la degradació econòmica i ambiental en zones veïnes; moviments migratoris massius cap a les zones desenvolupades del món; i conflictes comercials i econòmics entre els estats Units, la Unió Europea, la Confederació d'estats Independents (CEI) i el Japó. Finalment, els conflictes bèl·lics contemporanis es caracteritzen perquè, cada cop més, l'objectiu principal de les armes és la població civil, i no el personal militar. Mentre a principis de segle, el 90% de les baixes per guerres eren militars, aquest percentatge correspon en l'actualitat a la població civil. En definitiva, constatem una persistència de la violència tant directa com estructural que impedeix gaudir d'un tombant de segle en pau.

4.5.2. Les polítiques de pau i cooperació avui

En un món cada vegada més desigual calen polítiques de pau i cooperació decidides que inverteixin aquesta tendència. Però aquestes polítiques no passen per un bon moment. Avui són diversos els fòrums en què es reconeix, si bé només sobre el paper, la necessitat d'un canvi de les polítiques de cooperació. L'Organització de les Nacions Unides (ONU), o el Comitè d'Ajuda al Desenvolupament -dins del marc de l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE)-, reconeix que l'objectiu principal del desenvolupament no pot ser el creixement econòmic, sinó la millora de la qualitat de vida i la convivència. Malgrat això són molts els estats que aprofiten els minsos ajuts als països del Sud com un element de dinamització dels sectors comercials i industrials en crisi. A més, l'accés als recursos de la cooperació està sovint condicionat al seguiment de les directrius del Fons Monetari Internacional. IC defensa la necessitat d'una política exterior de la Unió Europea de pau, seguretat i solidaritat, per a la qual proposem la plena integració de la Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC) en l'àmbit de les polítiques comunitàries. Conseqüentment, demanem que el finançament de la PESC s'inclogui en els pressupostos de la Unió i que la UE estigui representada com a tal en el Consell de Seguretat de l'ONU. Ni el govern de Catalunya ni el govern de l'estat espanyol són exemples a seguir en matèria de política de solidaritat, cooperació o pau. Des del 1977 els ajuts al desenvolupament que ha donat l'estat s'han caracteritzat en la seva àmplia majoria per la defensa dels interessos propis i en pocs casos han contribuït al desenvolupament dels països destinataris d'aquests ajuts. Pel que fa al volum de la despesa, les partides han estat sempre ridícules. A partir de les mobilitzacions de l'any 1994 tots els partits es van comprometre a augmentar els ajuts al desenvolupament i a arribar a la xifra del 0,7. Es va passar aleshores del 0,26 al 0,28, però l'any 1996 se'n va disminuir l'aportació al 0,22, i així s'ha mantingut fins al dia d'avui. Molt lligat a això, i en termes de seguretat, durant els darrers anys s'ha començat, de manera formal, a parlar del concepte de seguretat humana i de seguretat compartida, però l'acció política i d'inversions ha continuat basant-se en el pilar, gairebé exclusiu, de la seguretat militar. Bons exemples en són l'extraordinària inversió en plans d'Investigació i Desenvolupament (I+D) militar, la compra de material exclusivament ofensiu o el desenvolupament d'una indústria armamentística poc transparent.

4.5.3. Respostes des de la societat

La ciutadania s'ha manifestat obertament a favor d'una societat més solidària, que es desenvolupi en pau. El moviment del 0,7, l'augment de la participació a les organitzacions no governamentals (ONG), una major sensibilitat cap allò que passa al Sud il·lustren un sentiment clarament progressista i d'esquerres, que es rebel·la des de formes diferents contra l'ordre establert. En les mobilitzacions per al 0,7 o en la participació a les ONG no es buscava tan sols l'augment de partides concretes cap al països empobrits o l'ajut concret cap a alguna comunitat, es buscava i es feia una crítica ferotge cap a les relacions entre Nord i Sud, cap al sistema capitalista, cercant nous paràmetres des dels quals canviar el món. Per la seva banda, han estat milers de joves qui des d'una opció per la pau, com pugui ser l'objecció o la insubmissió, han posat contra les cordes el model de defensa existent fins ara, i han accelerat el procés de professionalització de l'exèrcit. Aquest concepte negatiu de l'exèrcit evidencia no tan sols la necessitat de trencar amb el model mixt sinó també la necessitat de canviar-lo, anant cap a un model estrictament defensiu i reduït, i modificant els paràmetres de defensa i de seguretat. No sols es tracta d'evitar la lleva, sinó també d'aconseguir que el conjunt de la societat cregui en el model a impulsar per així també poder disposar dels efectius necessaris. A més, cal que tinguem presents els problemes derivats de la tendència actual a una cada cop més gran privatització de la seguretat, que, sens dubte, es manifestarà amb intensitat els propers anys. Des d'àmbits internacionals, progressivament hi ha mostres de rebuig a l'statu quo, tant des de les conferències organitzades per l'ONU com des dels fòrums paral·lels organitzats per les ONG. La Conferència de Rio sobre el mediambient, les Conferències sobre Població i Desenvolupament del Caire, la de Viena sobre els Drets Humans, la de Beijing sobre la dona, o la de Desenvolupament Social de Copenhague en són bones mostres. La declaració alternativa de les ONG de la Cimera de Desenvolupament Social de març del 95 ens deia: &laqno;Nosaltres, representants de la societat civil, fem una crida als governs i als dirigents polítics a reconèixer que el sistema actual ha obert l'abisme més perillós de la humanitat entre una minoria excessivament rica i sobreconsumidora i una majoria d'éssers humans que s'empobreix al Sud i cada cop més també al Nord. Cap nació dividida de forma tan dramàtica no va disposar d'estabilitat per gaire temps. Cap frontera, cap força no serà capaç de contenir la desesperació i el ressentiment.»

4.5.4.Volem canviar el món

La nostra ambició principal és lluitar contra la pobresa, la injustícia i la manca d'equitat, al cap i a la fi, l'objectiu n'és la igualtat de drets i deures. Partint d'aquesta premissa, quins són els principis que ens han de portar a les conquestes de drets polítics, socials, i dels anomenats &laqno;drets de tercera generació»? La nostra proposta es basa en un desenvolupament ecològic i socialment sostenible, que garanteixi la seguretat humana, que redueixi dràsticament l'explotació i la violència que pateixen les persones i el medi en què vivim i hauran de viure les properes generacions. IC-V és la força d'aquells i aquelles que ens rebel·lem contra l'ordre establert, que veiem en el capitalisme la font de les desigualtats i dels desequilibris mediambientals, que creiem que cal canviar l'ordre de les coses. Entenem el progrés com allò que vol evitar l'exclusió i la marginació, lluitant contra la dualització del planeta. Les formes per desenvolupar els nostres principis són diverses. És força evident que per fer front a aquesta situació d'iniquitat en un món interdependent i internacionalitzat disposem de mecanismes polítics clarament insuficients. Des d'una opció d'esquerra verda i que vol canviar el món, el treball a realitzar, les reflexions, les propostes i l'intercanvi han de tenir una dimensió cada cop més continental, i sobretot més universal. Això suposa enfortir els nostres lligams polítics i relacionals amb gent d'esquerres d'arreu del món. Seguretat humana, una opció per la igualtat, la justícia i la pau. La seguretat, avui, té molt a veure amb la progressiva interdependència dels problemes globals -per exemple, el creixement demogràfic incontrolat- o el malbaratament de recursos naturals -posem per cas, l'aigua. Aquests fenòmens comporten una tensió cada vegada més important, dificulten la possibilitat d'un desenvolupament sostenible i deriven en tota una sèrie d'altres conseqüències negatives tals com l'extrema pobresa, la marginalització i la criminalització. Aspectes, tots aquests, que minen l'estabilitat a nivell local, regional i global. La noció de seguretat s'apropa a una concepció anomenada &laqno;humana». El concepte modern de seguretat implica, per tant, benestar econòmic, social, humà, sanitari i educatiu; preservació de la identitat cultural i dels drets nacionals; desenvolupament sostenible; i respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals. En un món ple d'incerteses, cal que apostem decididament des de les polítiques de pau, solidaritat i cooperació per un canvi cultural del que entén la nostra societat com a seguretat, identificant-la amb el desenvolupament humà. Partim de la base que les condicions que creen inseguretat són l'atur i les privacions de tot tipus (educatives, sanitàries, desequilibris ecològics, mancances de recursos naturals, etc.). És la falta d'oportunitats la que provoca desigualtat i injustícia social i crea així condicions per a l'esclat de la violència. Així, doncs, l'objectiu ha de ser que la gent no hagi d'enfrontar-se a circumstàncies adverses, cal evitar les situacions que porten a l'esclat de la violència tant en el si d'una comunitat com entre comunitats humanes. Canviem les relacions entre Nord i Sud. Aquest és el nostre objectiu i per això reivindiquem el que altres consideren inassumible. I és que tan sols si s'intenta l'impossible es poden trobar els límits del possible. Per això volem: - Un veritable ordre multipolar, sense el predomini militar, polític i econòmic d'una o diverses potències. - La superació de les desigualtats Nord-Sud, des del foment d'un veritable desenvolupament sostenible i de canvis radicals en organismes com el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial o l'Organització Mundial del Comerç, que modifiquin les relacions entre Nord i Sud i creïn una cultura de l'emancipació universal. - Defensa dels drets dels pobles a decidir el seu destí i a preservar la seva identitat cultural. Reivindiquem l'autodeterminació i la pluriculturalitat. - Promoció de la integració i la cooperació regional com a forma de superar el dèficit democràtic que suposa la superació de l'estat-Nació. - Defensem l'empoderament de les dones entès com el reconeixement i autoreconeixement com a subjecte polític. Davant l'evidència de la feminització de la pobresa, aquest empoderament passa per l'accés a l'educació, als mitjans econòmics i als drets polítics. Volem canviar l'actual sistema internacional en un ordre socialment just, ecològicament sostenible, en un desenvolupament en pau. Per això ens cal un major grau de governabilitat de la comunitat internacional. Més enllà de les polítiques actives de cooperació, i de la formulació dels conceptes de la seguretat humana cal fer passos endavant dotant-nos d'instruments polítics i democràtics que ens permetin canviar una realitat que avui no ens agrada. La nostra opció és: Per un govern mundial, unes Nacions Unides democràtiques. Necessitem una institució forta i democràtica, que sigui un autèntic govern del món, i que garanteixi drets tan bàsics com la llibertat i la igualtat. Els primers passos suposen: - Compliment estricte de la carta fundacional de l'ONU. - Ampliació del Consell de Seguretat des d'un punt de vista polític i geogràfic. Eliminació del dret de vet. - Dotació de poders de decisió vinculant l'Assemblea General i augment de les seves competències en terrenys com el comerç i les relacions entre països. - Desenvolupament de l'autonomia de l'ONU per al compliment de missions de pau, interposició i intervenció humanitària. - Dotació de recursos suficients per al compliment dels fins actuals de l'ONU, amb capacitat per anar creixent i jugar un paper més actiu en l'eradicació de les desigualtats. - Dotació de poders per assegurar el compliment de les resolucions de l'ONU per part de tots els estats afectats per igual, que permeti posar fi al principi de doble moral pel qual algunes resolucions deixen de complir-se sense cap conseqüència. - Creació d'un Tribunal Internacional de Justícia. La Unió Europea, l'instrument per superar la crisi de l'estat-Nació en el context de la globalització. És aquest el marc des del qual ens podem disposar a fer una acció més decidida a favor de la igualtat i l'equitat. Una UE sobirana, democràtica i federal és l'àmbit des del qual podem contribuir millor a un reequilibri de les relacions Nord-Sud. Tan sols des d'un àmbit continental es poden canviar les regles del joc, i la UE té la capacitat per fer-ho. Per això hem d'exigir una UE democràtica, que disposi d'una Política Exterior de Seguretat Comuna (PESC) pròpia i que ho faci en un marc de relacions diferents a l'existent fins ara.

4.5.5. Iniciativa, per la igualtat

Volem un canvi en les polítiques de cooperació. Per aconseguir un marc de relacions estable, més segur, més just, cal desenvolupar una política de cooperació molt més activa, transparent, feta d'acord amb ONG i altres entitats, i que estigui encaminada exclusivament al desenvolupament social i econòmic de diferents zones del món, amb l'objectiu d'aconseguir un millor marc de seguretat. És, per tant, el moment que des d'IC-V contribuïm a passar del discurs a les mesures concretes, i que estenem una cultura de la pau, la solidaritat i la cooperació. Volem el 0,7 i més, i no el 0,22 ni el 0,37 (mitjana de la UE). I el volem transparent, encaminat a canviar les relacions existents, en defensa dels drets humans, socials, culturals, econòmics, mediambientals i les llibertats, anant molt més enllà de falses polítiques de cooperació que encobreixen meres polítiques d'ajut a l'exportació. Volem una política encaminada a canviar les relacions internacionals i a posar de manifest les causes que generen marginació i pobresa. Així, més enllà de les ajudes puntuals a comunitats específiques, apostem per denunciar les causes de la pobresa i fer actuacions de caire estructural. Hem de palesar davant les nostres societats occidentals que, o bé fem que aquest món avanci globalment o provocarem un cataclisme en els propers vint o trenta anys. La nostra tasca passa per lluitar contra les causes de la injustícia social, a més de la feina que puguem fer per pal·liar-ne les conseqüències. Per això, és important que les institucions destinin fons a la pròpia sensibilització sobre la necessitat de canviar les relacions entre Nord i Sud.

4.5.6. Iniciativa, una opció de pau

Creiem en un món sense exèrcits i que la pau no passa per ells, ni de bon tros. Apostem, en canvi, per la seguretat humana en un context internacional i des de la regió que treballem, l'euromediterrània. Volem un model de seguretat compartida. Una política de seguretat no es pot fer avui en dia des d'una perspectiva solitària o autàrquica i, per tant, les nostres accions s'han de fer en sintonia amb el nostre veïnat, sense cap tipus d'exclusió. Per altra part, la necessitat de tenir un exèrcit amb gran capacitat de foc per a dissuadir l'enemic és obvi que no pertany a una concepció ni moderna ni efectiva en termes de seguretat. Així, doncs, és una prioritat invertir en seguretat humana, fer una opció per la cooperació i la solidaritat amb accions positives i accions per evitar determinades situacions. Una opció per la pau suposa avui introduir el debat sobre el servei dels exèrcits o plantejar què contribueix més a la nostra seguretat, si la inversió d'un bilió de pessetes en l'avió EFA-2000 o el bilió de pessetes destinats a plans d'ocupació i ajut al desenvolupament. La nostra opció és clara. Des d'IC-V propugnem que per arribar a un món sense exèrcits cal que desenvolupem com a primer pas un exèrcit reduït, estrictament defensiu i professional, en l'horitzó de la seva desaparició. Estem a favor de la desmilitarització de la societat, podem estendre els valors de la pau, la solidaritat, la cooperació en el si de la societat. Apostem per: a) L'educació per la pau. Vol dir una educació adreçada al conjunt de l'opinió pública, com també una acció positiva a les escoles, especialment als centres d'ensenyament primari i bàsic, així com als centres d'ensenyament mitjà. b) El desarmament de la societat. Es tradueix en el fet d' evitar la presència d'armes en la societat, en el marc de les relacions humanes. Això vol dir una acció decidida, amb campanyes de sensibilització, acompanyades de mesures legals que en garanteixin la consecució. c) Transparència i control davant l'actual comerç d'armes. És necessària una acció decidida per reorientar i reconvertir la indústria armamentística en una indústria de pau. Mentre no es produeix aquest canvi, hem d'accedir a tota la informació necessària sobre a quins països s'exporta armament i quina n'és la producció. Volem un nou marc internacional de seguretat. Aspirem a la superació de l'OTAN com a estructura que respon a un altre moment de la història, per tal com es tracta d'una organització militar nascuda en la lògica de la guerra freda i que no genera la confiança necessària a tots els països de la nostra zona, des de Rabat fins a Hèlsinki, des de Lisboa fins a Moscú. Creiem que el millor marc per al desenvolupament de les polítiques de seguretat és l'OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa) i, per tant, cal dotar aquest organisme de competències efectives per al desenvolupament de la seguretat preventiva i per evitar conflictes. Plantegem la plena assumpció per part de la Unió Europea d'una veritable política exterior de seguretat comuna. Incorporar plenament la Unió Europea Occidental (UEO) en l'estructura de la UE, és a dir, que s'integri en el "pilar comunitari" i formi part així de les polítiques comunitàries, de forma que la seva existència i les seves actuacions respondrien únicament i exclusivament a la política de defensa comuna, amb independència de l'OTAN. La UE coordinaria les diferents forces armades per a la realització de missions de paficicació (les anomenades &laqno;missions petersberg»"), ajuda humanitària o manteniment de la pau, per mandat del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Es tracta justament de reduir el volum global de la depesa militar ajustant-lo a les veritables necessitats de l'Europa actual. El mecanisme seria una coordinació militar de caràcter europeu, amb un repartiment de càrregues i responsabilitats adients, i unes forces militars de caràcter estrictament defensiu i preparades per participar en missions de manteniment de la pau i catàstrofes humanitàries en cooperació amb unitats de protecció civil. Estem per la plena desnuclearització i la reducció progressiva d'armament convencional. Cal superar definitivament el paradigma nuclear i armamentístic encara vigent tot i que amb noves formes, en una perspectiva de desmilitarització de les relacions internacionals. Així com cal superar també la concepció dels exèrcits lligats a la idea de sobirania nacional i de territorialitat.