Ona valîs

From Wikisource
Jump to navigation Jump to search

Ona valîs[edit]

L’era lì de pocch dì in quell sorèe,
con la panscia scarpàda, arent al mùr. –
Cont on colp de badì – plaff – el rüèe
l’ha trada foeura da quell cantòn scùr,
l’ha sbattùda in del gèrlo e l’ha schisciàda
insemma al rüff cont ona badilàda. –
«M’aveven bandonàda in sto cantôn
pussee morta che viva – la diseva
intant che la portaven al foppôn –.
Quest chì l’è ’l funeral... – e la piangeva
sagrinand in la gèrla –. Ohimè, che fin,
Signor, me tocca fà..., che brutt destin!...
Dopo tutt i servizzi, el sgobattà
che hoo faa in la vitta, m’hann consciàda inscì!...
De vèggia, pöera mì, m’hann fà purgà
quell pocch che hoo podùu gòd ai mè bèj dì.
Perchè, dovii savè, sont stada bella,
giovina e bionda anmì. ona pivèlla.
Se m’avessov vedùu in la vedrinna
del negozzi in sul Cors... Frèsca ’me on fiôr...
Che péll ghavevi!... Dòra e moresinna...
lùstra ’mè on spècc, e cont on bôn odor
de roba sanna; s’era ona valîs
dègna per on vïagg in Paradîs.
Trattàda, podi dì, semper coi guant,
me faseven carezz e i bèj ceritt... –
In vedrinna sont stada finna tant
che hinn comparii in bottêga dùu spositt;
gh’è piasùu subit el mè fà de sciôr
e m’han portaa in viagg de spôs con lôr.
Che bèj vïagg che hoo faa..., e hinn tornaa pù! –
L’è stada anca per mì, ’mè per quj spôs,
la mia lùna de mêl; – in sui velù
de quj vagôn che pisoritt gustôs...;
oh, che piesè quell de podè andà a spass
in d’on scompartiment de prima class! –
Ma se pò minga vèss semper content;
la fà svelt a voltass, e è capitaa
che a quell sposin on dì gh’è saltaa in ment
de regalamm a vun di sò impiegaa:
on giovin ch’el viaggiava per la Ditta,
de chì de là, per guadagnass la vitta. –
Pù i cossitt de velù inscì bèj tèner,
’dèss andavi in «segonda» e el me impieniva,
quell viaggiadôr, di so campiôn: tutt gèner
de fondeghee, de moeud che me sentiva
a tarnegà de pèver e benzinna
e a impiastramm de canèlla e naftalinna.
L’è cominciaa de chì el me mesterasc:
innanz e indree, alberghi e ferrovia;
i facchitt me brancaven coi manasc,
me sbuttonaven là come se sia;
e poeu vedèva e tappezzamm la pell
coi etichètt de ogni sort de hôtel.
Senza vorell, fasevi a quij temp là –
per via di etichètt in sul firôn –
anca l’agente di pubblicità.
Ma, già, besogna in de sto mond birbôn
sopportà tutt; – di volt se cerca pâs
e se finiss dal foeugh a andà in la brâs.
E insci l’è staa per mì, chè tutt a on bott
quel viaggiadôr, apènna el s’è incorgiùu
che comenciava a andà a barilott,
mostrand – con pocch rispett – i fopp sul cùu,
l’ha pensaa ben de damm el foeuj de via; –
l’avevi servii assee e... bondì sciorìa! –
Minga de crêd, però, che a desfesciamm
sien staa quj etichett d’ogni colôr
che gh’avevi in sull goeubb e che a guardamm
parevi on arlecchin... – L’era on onôr,
anzi, ve disi, on vêr piasè per lù
a ogni obbiadìn che me piccàven sù. –
E tant l’è vera che hoo vedùu impastaa
in su sta mia pellascia disgraziàda
el nomm de certi «hôtel» e de cittaa
doe. regordi, che ghe sont mai stada... –
Ma lassèmmela lì...; – donca sto tizzi
el m’ha cedùu a la donna de servizzi.
Ouand la m’ha avùu in di man sta pöera donna
l’ha cercaa de sguramm a pù non poss,
la m’ha pecciottaa sù (in fond l’era bonna),
la m’ha streppaa quj etichett de doss...
de manèra che, grazia a sta premùra,
podevi fà ancamò bella figùra.
De bôn poeu adess gh’avevi che viaggiavi
domò dò volt all’ann; l’era on vantagg
minga de pocch, perchè me riposavi
de tutt’i strapazzâd di mè vïagg. –
Ma, ve l’hôo ditt: no t’èe tiraa el respir
che gh’è pront a spettatt on quaj brutt tir! –
Infatti quella serva on dì in campagna
– doe l’era andàda per trovà i so gent –
l’ha preferii toeu sù ona cavagna
e lassamm là in tra i fasoeu e el forment. –
«Ciàppela ti – l’ha ditt a la resgiôra –
quand te vee in treno te faree la sciôra...»
Ve disi che per mì l’è staa on bell noll! –
Quij virân m’hann trattaa pesg che ’n’asnin;
no ghe mancava che tiramm el coll...;
m’insaccaven de verz e de stracchin,
me strengeven i zent finna a strozzamm,
spuzzàvi de formagg e de salamm.
Doe l’era mai andada la pöesia
de quij mè dùu spositt!... Quand gh’evi denter
domà robett de pizz... profumeria... –
Oh, adess, che robba m’infesciava el venter...,
e in quij vagôn de «terza class» che odôr...;
sbrodolàvi de vin e de sudôr. –
Gh’è mancaa pocch che deventass istèrica. –
Ma sentii on pôo ancamò cossa me tôcca:
on viran del paês, che andava in Mèrica,
– per el piesè de tramm pussèe anmò lôcca –
el m’ha impienii de strasc e soccorrott
e el m’ha tolt sù in vïagg coi sò fagott. –
A la mia etaa on viagg de quella sort! –
Quand ben sont stada sù in sul bastiment
me sont auguraa cent volt la mort... –
Hoo minga saraa oeucc nanca on moment...
m’aveven casciaa giò in d’on boeucc in fônd
doe no sentiva ch’el bajà di ônd.
Và che te và, in fin, rivàda a tècc,
hoo tiraa ’l fiaa on ciccin quand me sont vista
in scima d’on vestee... – Quest l’è el mè lécc
– hoo pensaa in tra de mì – pöera crista,
chi pù nissun te vegnarà vesìn;
te sararèt i oeucc sù st’abbäjn.
Credeva proppi me toccassen pù,
quand on dì senti a rugattamm adrèe,
e l’era el mè virân: «Voj tì, ven sù,
che torni al mè päês... tòrnom indrée...» –
Dèmm pur; hoo dormii assee e sont ben stùffa
de sta chì ferma a lassamm crèss la mùffa. –
Ve giùri ch’el pensêr de tornà via,
vedè el mè ciêl, sentì anmò i mè campann,
el m’ha guarii de la malinconia
che hoo patii sù quell’assa per quattr’ann. –
Nanca el vïagg adess el me stremiva:
s’era ona morta che tornava viva.
Oh che gùst a scoltà i canzôn de guerra
che cantàven de nott, al ciâr de lùna,
quij emigraa, i canzôn de la soa terra... –
Mì me ninnàvi come in d’ona cùna;
me tornaven in ment i parolètt
che s’hinn ditt quij spositt in «vagôn-lett».
Eren canzôn d’amôr e de soldaa,
canzôn de filandêra... e l’era bell
sentii cantà de nott, con tutt el fiaa,
l’era on còro che andava fina ai stell; –
e l’è staa quest per mì l’ultim confort,
che adess no me spettàva che la mort. –
In che stât, in che stât s’era ridotta...
boffâva pesg che on màntes de magnân;
gh’avevi bùs de sôra e bus de sotta...
eren sgagnâd de ratt american...
Ma in quanto a ratt ladronni – no l’è noeuva –
no gh’è päês al mond doe no se ’n troeuva.
Gent che sgàgna ghe n’è in tutt i cantôn,
tant l’è vera che intant che me trovava
on moment de per mì dent in staziôn,
on làder – zaff – de colp el me brancàva
e quand l’è staa al sicùr, quell brutt loccasc,
el m’ha piantaa in la panscia on cortellasc. –
Bonna che i ghèj – el mè omm che l’è prudent –
i aveva scondùu in sên, e in la valîs
el làder l’è reussii a trovagh dent
domà pocch strasc: calzètt, mudand. tucc slîs. –
Ma ’se disi: valîs?... L’è pussèe giùsta
ciammam ghitàra tant me vedi frùsta.
Difatti quell ladrón in l’istess dì
el m’ha casciaa in sorèe e el m’ha daa ona sorta
d’ona pesciàda de famm resta lì...»
Ma a sto pont la parolla la gh’è morta
in sù la bôcca; – el gh’ha smorzaa el magôn
el rüèe che l’ha trada in d’on foppôn... –
’Na nìvola de pòlver l’è volàda
desoravìa al rüff, e l’ha quattada. –