La scigada

From Wikisource
Jump to navigation Jump to search
La scigada
by Giovanni Rezzonico

Gioann Rizzonich (1789-1875)‎

La scigada

Ghée, ghée, ghée, ona Scigada
la cantava nott e dì;
l'eva propi ona seccada
tutt quel mai che se po dì.

A pensalla, el parea fin
che el le fass per on despecc:
quand a on tratt l'è scià la brina,
scappa el cold, e torna el frecc.

Adess sì che la Scigada
la g'ha pu nè voss, nè figaa;
la sta lì tutta nisciada
in d'on boeucc che l'ha trovaa.

Ma la famm el le tormenta;
no gh'è on bruso de mangià:
lee la piang, la se lamenta,
ma per quest cossa se fà?

Quand a on tratt ghe ven in ment
d'avè vist ona formiga
che l'aveva tiraa a rent
quaj provist con gran fadiga.

El besogn no gha retegn:
la va subit a trovalla,
che la famm la passa el segn
e 'l la prega de jutalla.

- Famm sta grazia, che te pò, -
damm quaj coss - gho propri nient -
oltra a datt poeu el fatto tò,
te daroo anca el vint per cent. -

La formiga la respond:
- Mi sont no de quij che impresta,
perchè già soo che sto mond
quel che impresta perd la vesta:

ma dì on poo: sti mes indree
cossa favet tutt el dì?
T'avaret faa el to granee;
perchè adess me secchet mì? -

- Te diroo la veritaa:
mi cantava tutt l'estaa.
- Te cantavet? Brava cialla!
Me congratuli: adess balla. -