La Volp e 'l Scorbatt

From Wikisource
Jump to navigation Jump to search
La Volp e 'l Scorbatt
by Giovanni Rezzonico

Gioann Rizzonich (1789-1875)‎

La Volp e 'l Scorbatt

On scorbatt l'avea robaa
on bell tocch de formagella
e quacc quacc el s'è tiraa
su ona pianta per godella:
ma tutt quell che è minga sò
già el se sa, nol fa bon prò.

Ona volp che passand via
la doggina inscì sott-tecch
quel baggian che el fa legria
col formagg in mezz al becch;
ghe ven l'estro de tentà
se el le poda sgraffignà:

- Reverissi, Scior Scorbatt,
la ghe dis, come l'è bell!
No ghè vers, no ghè sbatt:
el par faa cont el pennell:
che bei penn! Paren asquas
on cristall, on tocch de ras.

Che sciampitt! Che bei oggitt!
Inscì scrocch, inscì lusent:
ghe fariss milla basitt
se mi fuss lì inscì derent,
i oltr'usej che ghè a sto mond
poden ben andass a scond. -

Intrattant che quella scrocca
d'ona volp el le savonna,
lu el trimpilla in sulla brocca,
el se sgonfia, el se pavonna,
e de vess el ghe duvis
on usell-de-paradis.

-Ma se l'è tanto vistos,
la repia quella gangonna,
ghe scometti, el gha anch la vos
tanto bella e tanto bonna
de trà là in d'on basgioeu
canalitt e lisignoeu.

E quell ciffol, che a lodall
el se sent a consolà,
inscì propri come on ciall
el s'infuria de cantà:
derv el becch; perd el boccon;
e la Volp batt el taccon.

“Quand sentii certi lizoni
che ve loden sul muson,
credigh minga, hin tucc volponi
che ve curen el boccon,
e poeu quand ve l'han scroccaa
riden anch sora mercaa”.