Infern, cant I

From Wikisource
Jump to navigation Jump to search
Infern, cant I  (1870) 
by Francesco Candiani

Francesch Candian (1815-1860)‎

Infern, cant I

A mitaa del viagg, che a poch a poch
femm tucc al mond de là, mi me sont pers
in d'on bosch inscì scur e spess de broch,
che de desvèrgem no trovavi el vers.
On bosch infin de maladetta sort,
che l'è poch pesg trovass in pont de mort.

Domà a pensagh me ven i dolor de venter,
ma infin dell'ascia l'è staa tutt per ben.
Come dïanzen sont borlaa lì denter,
mì proppi adess soo minga divel ben,
perchè quand me son pers gh'avevi i œucc
ingarbiaa de sogn comè on linœucc.

Hoo giraa tant ch'hoo vist a fass mattina
denanz vegnimm a coo quella vall;
lì pœu trœuvi al pè d'ona collina,
alzi i œucc e vedi el Sô sui spall;
dopo ona nocc de spasim e magon
me s'è slargaa tantant on poo i polmon.

Immaginev on pover marinar
che dopo andaa a fass fot el bastiment,
el te me bronca on trav in mezz al mar
e banfa e daj, s'el riva a salvament
l'è nanca a terra ch'el se volta indree
a guardà i ond che ghe sgariss adree;

e ben mi seri proppi in de sto cas,
perchè bell e col cœur anmò sottsora
sbirciavi el bosch, squas nanca persuas
d'avè schivaa quell pass de la malora,
e difatti nissun prima de mi
se l'è cavada coi sò gamb de lì.

Ma i gamb no me voreven pu portà
e me sgrondava giò el sudor del front,
tant ch'ho dovuu fermamm a ripossà
e pœu me invii belbell rampand sui mont:
quand me cor alla contra ona pantera
cont el pel tutt macciaa, svelta e ligera.

Ne gh'era mezzo de falla stà indree,
anzi el pariva la curass domà
el moment giust de vegnimm per i pee
per damm la gambirœula e voltamm là;
e già squas squas favi la cinada
de tœu su i gamb in spalla e voltà la strada.

L'era el pu bell mattin de Primavera
(quella cara stagion che la doveva
durà tutt l'ann, se 'l gran Papà no l'era
tanto bon de dà scolt ai morgninn d'Eva),
e l'ora ciara e quel bel temp seren
tant e tant me faseven sperà ben.

Ma sì giust!, salta voltra in de sto menter
on leon cont avert tant de boccascia,
com'el gh'avess da on pezz bell vœuj el venter,
e giuradina!, vedi ch'el tapascia
drizz invers mì col coo su alt e on pass
che fin l'aria pariva la tremmass;

quand ven de gionta ona lovessa magra,
che se sarav poduu cuntagh i oss,
e la pativa el maa de la pelagra,
el maa d'avegh tutt i petitt adoss
e tanti in grazia de sti so petitt
aveven dovuu viv a pan e pessitt.

Ma tornad al mè cas, sta lova infamma
m'ha faa andà in di calcagn tutt el coragg
con duu œucc che buttaven fœugh e fiamma,
e me sont sentuu tant a vegnì scagg,
ch'ho ditt subet: "Allegher, montagnetta,
almen che podess dághen ona fetta".

[...]