In morte di Carlo Porta

From Wikisource
Jump to navigation Jump to search
In morte di Carlo Porta  (1840) 
by Tommaso Grossi

In morte di Carlo Porta


L’è ona brutta giornata scura scura,
El pioeuv a la roversa, el tira vent,
E gh’hoo adoss ona tal regneccadura
Che no ghe troeuvi el cunt de fa nient ;
Me senti on cert magon, e gh’hoo comè
Voeuja de piang, che soo nanch mì el perché.

Passeggi on poo per la stanza, e guardi foeura
I piant che donden giò per i campagn ;
Strengiuu del frecc me tiri in la streccioeura,
Cont ona man strusandem adree on scagn,
Me setti giò, troo i brasc sul lett, e voo
In tra on cossin e l’olter cont el coo.

Se sent ona campanna de lontan…
L’è a San Babila… Sonna on’angonia,
Pensi… El compiss giust i duu mês doman
Che hoo vist a Sant Gregori a mettel via;
Lè comè incoeu, de st’ora chì o pocch de pù,
Che sta campanna l’ha sonaa per lù.

Pover Porta ! (a vedè coss’hin i omen)
Ricch, sul fior de l’etaa, pien de talent,
Ben veduu al mond de tutt i galantomen,
Stimaa de tutta la pù brava gent ;
E in del mej de la scenna, bonna nott !
Se smorza i ciar e no gh’è pù nagott.

Me regordi de quand dopo vess staa
A fil de mort, el mïorava on poo,
Ch’el m’ha veduu lì al lett e ‘l m’ha ciamaa
Pussee visin, fasendem segn col coo
(Poverett ! el sperava de guarì,
E anch mì gh’aveva di speranz quell dì).

- Ciavo ! el m’ha ditt, set chì, car el mè Gross ?
Tel sêt che sont ataa a fil lì per andà ? -
E dopo avè fiadaa: - Gh’hoo di gran coss,
di gran notizi che te vuj cuntà. -
E intant slongand on brasc el seva miss
A cercà tastonand el crocifiss.
 
L’è mort quatter dì dopo, e hin staa quist chì
I so ultim paroll che mì hoo sentuu ;
Chi sa che cossa el me voleva dì ?
Oh che consolazion, se avess poduu
Vedè el coeur d’on amis de quella sort
Che l’eva tornaa indree del pont de mort !

Ah che vun ch’el sia staa con quell stremizi,
De vedess lì ridott a l’ultim pass,
L’ha da avegh de cuntà di gran notizi,
L’ha d’avè vist el mond a revoltass,
Mudà color, e diventà, nient manch,
Bianch el negher, on tratt, negher el bianch.



Cossa deventa on Porta ! andà a cercà !

Dopo on dessedament de quella sort,

Chi voeur savè cossa el podeva fà

Con quell coo, con quell coeur… Basta l’è mort,

L’è mort, pover Carlin, né ‘l torna pù

Quell tutt insemma ch’el gh’aveva lù.

 

On talent inscì foeura de misura,

Senza nanch l’ombra mai de dass el ton,

On’anima inscì candida, inscì pura,

Pienna de carità, de compassion ;

Nassuu, impastaa per fa servizi a tucc,

Che per i amis el sarav cors sui gucc.

 

L’è mort ? l’hoo propi de vedè mai pù ?…

Gh’è di moment ch’el me par minga vera ;

Passand de cà Taverna guardi su

Sul poggioeu de la stanza in dove l’era,

E in del trovà quij gelosij sarà

Me senti a streng el coeur, a mancà el fiaa.

 

No poss minga vedè on tabarr niscioeura

A voltà in vuna di dò port del Mont,

O che comenza appenna aspontà foeura

Di strad che gh’è lì intorna in trà i duu Pont,

Senza sentimm a corr giò per i oss

On sgrisor che me gela el sangu adoss.

 

L’è mort ? l’è propi mort ? Cossa voeur dì

Sta gran parola che fa tant spavent ?

- Ch’el gh’è pù. - Pù né chì, né via de chì ?

El gh’è pù el Porta, propi pù nient ?

Nient !… me gira el coo… capissi nò,

Donch come l’è che ghe vuj ben anca mò ?

 

Ah l’è ona gran consolazion la fed,

L’è pur anca on gran balsem del dolor !

Lee, el mè car Porta, la me dis da cred

Che te set anmò viv in del Signor,

E che el morì a sta vita no l’è staa

Che el dessedass d’on dì a l’eternitaa.

 

Sì, el credi, el mè Carlin, podarev nanch

Avegh el minim dubi se voress,

Sì, te set viv anmò, sont pù che franch,

E tì, fors, te me vedet anca adess,

E fors’anca te gh’ee consolazion

Che pensa a tì, che gh’abbia tant magon.

 

Caro tì, in sti duu mês hoo inscì piangiuu,

E hoo inscì da piang anmò del temp che ven,

Gh’hoo gust almanch che t’abbiet cognossuu

De che manera mì t’hoo voruu ben ;

Che son sicur, sicur ch’el t’ha da premm :

Basta, Carlo, on quaj dì se vedaremm.