Il prinzi ventiraivel

From Wikisource
Jump to navigation Jump to search
Il prinzi ventiraivel  (1888) 
by Oscar Wilde


Aut sur la citad steva sin ina pitga satiglia la statua dal prinzi ventiraivel. El era surtratg da chau fin pe cun fins fegls dad aur, aveva dus safirs glischants sco egls ed orasum il manetsch da sia spada glischava in grond rubin cotschen.

Tut il mund al admirava fitg. «El è uschè bel sco in cot dal clutger», ha manegià in cusseglier che vuleva survegnir il num d’esser in enconuschider d’art. «Mo betg uschè nizzaivel», ha el agiuntà. Pertge ch’el aveva tema che la glieud al pudess giuditgar sco nunpratic – e gliez n’era el tuttavia betg.

«Pertge na pos ti betg esser sco il prinzi ventiraivel?», ha ina mamma sensibla dumandà ses pitschen mattatsch che dumandava bragind suenter la glina. «Il prinzi ventiraivel na vegniss mai sin l’idea da cumplanscher insatge.»

«Jau sun led ch’i dat en quest mund tuttina anc insatgi ch’è cumplainamain cuntent», ha scutinà in trumpà per sasez cur ch’el ha guardà siadora sin la statua magnifica.

«El vesa ora dal tuttafatg sc’in anghel», han ditg ils orfens vegnind en lur vestgids cotschen stgarlat e cun lur scussalets schubers ed alvs or da la catedrala.

«Danunder vulais vus savair quai?», ha dumandà il magister da quint. «Vus n’avais gea mai vis in.»

«Bain, bain! En noss siemis», han respundì ils uffants. Ed il magister da quints ha mess il frunt en rubaglias ed ha fatg in’egliada fitg seriusa. El na pudeva numnadamain betg vertir ch’uffants siemiavan.


Ina notg èsi arrivà ch’ina pitschna randulina sgulava sur la citad. Igl era in giuvenot e ses cumpogns eran gia sa tratgs avant sis emnas en l’Egipta. El dentant aveva manchentà il sgol, pertge ch’el era inamurà en il pli bel channarel da tuts. El aveva emprendì d’enconuscher sia marusa gia baud la primavaira, cur ch’el sgulava per lung il flum suenter ina grossa tgiralla melna. El era stà talmain surprais da la fina parita dal channarel ch’el era sa fermà per discurrer cun la bella giuvna.

«Duai jau amar tai?», aveva dumandà il giuven-randulina che vegniva gugent als fatgs senza far lungas. Sinaquai aveva la bella fatg ina profunda reverenza davant el. Qua è il giuven utschè sgulà en rudè enturn ella ed ha tutgà bufatgamain l’aua cun sias alas che quella ha fatg undas d’in viv argient. Sin questa moda fascheva el bellinas ad ella, e quai ha cuntinuà uschia durant tut la stad.

«Quai è in’amur ridicula», han tschivlottà las autras randulinas. «Ella n’ha nagins daners e bler memia blers parents» – e pelvaira era il flum plain da channarels. Lura, cur che l’atun è arrivà, èn tut las randulinas sguladas davent.

Uss ch’ellas eran davent, ha il giuven utschè cumenzà a sa sentir sulet e da vegnir stuf da sia dama. «Ins na po insumma betg conversar cun ella», ha el ditg. «Ed a mai para schizunt ch’ella saja cocheta, pertge ch’ella flirtescha tut il temp cun il vent.» E propi: uschespert ch’il vent buffava, al salidava ella cun la pli graziusa reverenza. «Jau admet ch’ella è ingeniusa en dumondas chasanas», ha l’utschè cuntinuà, «ma jau sun gugent en viadi, pia duess er mia dunna avair plaschair da far quai.»

«Vuls ti vegnir cun mai?», l’ha el dumandà per finir. Ma ella ha be scurlattà il chau; ella era enragischada bler memia ferm en ses dachasa. «Ti has be giugà cun mai!», ha el cridà. «Jau ma met sin via vers las piramidas. Sta bain!» Ed el è sgulà davent.

L’entir di è el sgulà ed enten far stgir è el arrivà en la citad. «Nua duai jau far mes paus?», è el sa dumandà. «Speranza hani semtgà qua insatge.»

Alura ha el vis la statua sin l’auta pitga.

«Jau vi ir si là», ha el clamà. «La vista è bella ed aria frestga hai là detg avunda.» Cun quests pleds è el sa platgà gist tranter ils pes dal prinzi ventiraivel.

«Jau hai ina chombra dad aur», ha ditg l’utschè mez en siemi si per sasez, cur ch’el ha guardà enturn ed è sa preparà dad ir a letg. Ma gist cur ch’el vuleva chatschar il chau sut l’ala, è crudà in grond dagut aua sin el. «Remartgabel!», ha el ditg. «Betg in sulet nivel disturba il tschiel serain, las stailas glischan en tutta clerezza – e tuttina plovi. Il clima en l’Europa dal Nord è propi snuaivel. Il channarel era bain tut intgantà da la plievgia, ma quai n’era nagut auter che egoissem.»

En quel mument è crudà in segund dagut.

«A tge serva ina statua, sch’ella n’è gnanc buna da tegnair davent la plievgia?», ha el ditg. «Jau stoss ir a tschertgar in chapitsch d’in chamin solid», ha el cuntinuà e vuleva gist partir.

Ma anc avant ch’el vegnia d’avrir sias alas, è crudà in terz dagut. El ha guardà ensi ed ha vis... Oje, tge ha el stuì vesair?

Ils egls dal prinzi eran tut bletschs e larmas al culavan sur las vistas dad aur. Sia fatscha era uschè bella en il clerglina che la pitschna randulina ha gì cumpassiun cun el.

«Tgi es ti?», ha ella dumandà.

«Jau sun il prinzi ventiraivel.»

«Pertge bragias ti alura?», ha dumandà la randulina. «Jau sun vegnì tut bletsch da quai.»

«Cur che jau viveva ed aveva in cor d’uman», ha respundì la statua, «na saveva jau betg tge che larmas sajan. Jau viveva numnadamain en il chastè senza quitads, en il qual nagin mal na dastga entrar. Durant il di giugava jau cun mias camaratas en il curtin e la saira era saut en la sala gronda. Enturn enturn il curtin tanscheva in fitg aut mir; ma mai na sun jau ma dumandà tge che sa chattia da l’autra vart, pertge che tut en qua era uschè bel. Ils signurs da la curt ma numnavan il prinzi ventiraivel; e ventiraivel era jau pelvaira, sche ventira munta d’avair plaschair.

Uschia hai jau vivì, uschia sun jau mort. Ed uss che jau sun mort, ma hani auza en talas autezzas che jau poss vesair tut quai ch’è trid, tut quai ch’è trist en mia citad. E cumbain che jau hai in cor da plum – co na pudess jau betg bragir?»

«Tge, el n’è betg dad aur massiv?», ha pensà la randulina per sai. Ma ella era memia bain educada per dir dad aut insatge uschia.

«Lunsch davent da qua», ha cuntinuà la statua tut da bass, «lunsch davent en ina pitschna giassa stat ina povra chasetta. Ina da las fanestras è averta e tras quella poss jau vesair ina dunna che sesa davos maisa. Sia fatscha è magra ed endirida, gross e cotschens èn ses mauns e plain foras da la guglia, pertge ch’ella è cusunza. Ella surcusa flurs da la Passiun sin in vestgì da saida, il qual la pli bella da las damas d’onur da la regina vegn a purtar tar il proxim bal a la curt.

En in chantun da la stanza giascha in pitschen giuven malsaun en letg. El ha fevra ed avess uschè gugent oranschas. Sia mamma ha dentant nagut d’al dar auter che aua dal flum e perquai bragia el. Randulina, randulina, pitschna randulina, n’al vuls ti betg purtar il rubin dal moni da mia spada? Mes pes èn fermads vi dal postament ed jau na poss betg vegnir giu.»

«Ins spetga sin mai en l’Egipta», ha respundì la randulina. «Mes amis sgolan sur il Nil si e giu e discurran cun las flurs da lotus en plaina fluriziun. Bainprest vegnan ellas ad ir a durmir en la fossa dal grond retg. Il retg sez giascha giu là en ses vaschè da tuttas colurs. El è enzuglià en lenziel mellen ed embalsamà cun bunas odurs. Enturn sia tatona sa stortiglia ina chadaina da jade verd cler e ses mauns èn sco feglia setga.»

«Randulina, randulina, pitschna randulina», ha ditg il prinzi, «na vuls ti betg restar in’entira notg tar mai ed esser mes mess. Il mattatsch suffrescha e la mamma sa fa terribels quitads.»

«Atgnamain na poss jau betg vertir mattatschs», ha respundì la randulina. «Sper il flum nua che jau hai passentà la stad passada eran dus mattatschs sfarfatgs, ils figls dal muliner. Quels bittavan trasor crappa suenter mai. Els na m’han sa chapescha mai tutgà, per quai sgulain nus randulinas bler memia bain ed en pli deriv jau d’ina famiglia ch’è enconuschenta per sia sveltezza. Ma igl è tuttina stà in segn da maltscheccadad.»

Ma il prinzi ventiraivel fascheva ina tschera talmain trista che la pitschna randulina ha sa laschà commover. «Igl è fitg fraid qua», ha ella ditg, «ma jau vi restar tar tai ina notg ed esser tes mess.»

«Grazia, pitschna randulina», ha ditg il prinzi.

Pia ha la randulina piclà il grond rubin da la spada dal prinzi ed è sgulada cun la pedra preziusa en bucca sur ils tetgs da la citad.

Ella è arrivada davantvi la tur da la catedrala, da la quala guardavan ils anghels da marmel alvs. Ella è passada speravi il chastè ed ha udì la canera dal bal. Ina bella matta è sortida sin il balcun cun ses aduratur. «Quant miraculusas èn las stailas», ha el ditg ad ella, «e quant miraculusa è la pussanza da l’amur!»

«Speranza vegn mes vestgì a fin a temp per il bal da la curt», ha ella respundì. «Jau hai dà l’incumbensa da surcuser ella cun flurs da la Passiun. Ma las cusunzas èn uschè marschas.»

La randulina è sgulada sur il flum ed ha vis a pender las laternas vi da las pitgas dals bastiments. Ella è sgulada sur il ghetto ed ha vis ils vegls Gidieus a martgadar e pasar daners sin stadairas d’arom. Finalmain è ella arrivada tar la povra chasetta ed ha guardà viaden.

Il mattatsch era enta letg e sa vulviva vi e nà da la fevra; la mamma era uschè stancla ch’ella era sa durmentada. La randulina è schluitada tras la fanestra ed ha mess il grond rubin sin maisa sper il diclar da la dunna che durmiva. Alura è ella sgulada cun fins sbats da las alas sur il letg vi, quai ch’ha chaschunà in lev vent sin il frunt dal mattatsch. «Quant frestg ch’i fa», ha quel ditg. «Jau crai che jau vegnia uss saun.» Ed el è crudà en in sien profund e rinforzant.

Silsuenter è la randulina returnada tar il prinzi ventiraivel ed al ha raquintà quai ch’ella aveva fatg. «Igl è remartgabel», ha ella ditg, «ma uss na schel jau betg pli, cumbain ch’igl è fraid.»

«Quai deriva da quai che ti has fatg ina bun’ovra», ha ditg il prinzi. Quai ha dà da pensar a la pitschna randulina ed ella è alura sa durmentada. Pensar la fascheva adina vegnir stancla.

Cun l’alva dal di è ella sgulada giu tar il flum per far in bogn. «Tge fenomen remartgabel», ha ditg il professer da l’ornitologia che passava gist sur la punt. «Ina randulina l’enviern!» Ed el ha scrit davart quai in lung artitgel per la gasetta locala. Tuts al citavan, el duvrava uschè blers pleds che nagin na chapiva.

«Questa saira viagesch jau en l’Egipta», ha ditg il pitschen utschè ed è stà tut intgantà da questa vista. El ha visità tut ils monuments ed impurtants edifizis da la citad ed è sesì ditg sin il spitg dal clutger-baselgia. E nua ch’el vegniva, dapertut tschivlottavan ils paslers in a l’auter: «Tge nobel ester!» Uschia è la randulina sa divertida fitg bain!


Cur che la glina è levada, è la randulina sgulada enavos tar il prinzi ventiraivel. «Duai jau drizzar or insatge per tai en l’Egipta?», ha ella clamà. «Jau part uss.»

«Randulina, randulina, pitschna randulina», ha ditg il prinzi, «na vuls ti betg restar anc ina suletta notg tar mai?»

«Ins spetga sin mai en l’Egipta», ha ditg la randulina. «Damaun sgolan mes amis siadora tar il segund cataract. Là giascha l’ippopotam tranter las schervettas e sin in grond tron da granit sesa il dieu Memnon. L’entira notg guarda el suenter las stailas e cur ch’il sulegl leva, lascha el resunar in sulet givel e tascha alura puspè. Da mezdi arrivan ils liuns da colur melna a la riva per baiver. Els han egls verds sco smaragds e lur urlim è pli imposant ch’il strasunar dal cataract.

«Randulina, randulina, pitschna randulina», ha ditg il prinzi, «lunsch davent da qua, a la fin da la citad, ves jau in um giuven en ina chombra sut il tetg. El s’enclina sur in pult ch’è curclà cun palpiris ed in fasch da violas setgas sa chatta sper el en in magiel d’aua. Ses chavels èn brins e tschurriclads, el ha gronds egls plain siemis e ses lefs èn cotschens sco mails granats. El sa sprova da terminar in toc per il directur da teater, ma el schela talmain ch’el n’è betg bun da scriver vinavant. Nagin fieu n’arda en ses chamin e la fom al ha spussà.»

«Jau vi restar anc ina suletta notg tar tai», ha ditg la randulina ch’aveva propi in bun cor. «Al duai jau medemamain purtar in rubin?»

«Ah na, jau n’hai nagin rubin pli», ha ditg il prinzi. «Mes egls èn tut quai che m’è restà. Els èn fatgs da safirs prezius ch’ins ha purtà avant milli onns or da l’India. Sdrappa davent in dad els ed al porta a l’um giuven. El vegn a purtar il crap prezius tar l’aurer e suenter avair cumprà vivonda e lain da far fieu vegn el a finir ses toc.»

«Char prinzi», ha ditg la randulina, «quai na poss jau betg far.» Ed ella ha cumenzà a bragir.

«Randulina, randulina, chara randulina», ha ditg il prinzi, «fa sco che jau t’hai ditg.»

Pia ha la randulina stratg or al prinzi in egl ed è sgulada davent vers la chombra dal student. Igl è stà fitg lev d’entrar, pertge ch’il tetg aveva ina fora. Là tras è ella sgulada sc’in chametg ed è arrivada en la chombra. L’um giuven aveva zuppà la fatscha tranter ils mauns, uschia ch’el n’ha betg udì a batter las alas. Cur ch’el ha guardà si, ha el vis il bel safir che giascheva sin las violas setgas.

«Ins cumenza a ma stimar», ha el clamà. «Quai qua deriva segiramain d’in grond admiratur. Uss poss jau terminar mes toc», ed el veseva ora fitg cuntent.


L’auter di è la randulina sgulada giu tar il port. Ella è sesida sin l’arber d’in tarment bastiment ed ha guardà tiers co ch’ils mariners tiravan grevas chistas vi da sugas or dal venter dal bastiment. «Trai, ahoi! ahoi!», clamavan els tar mintga chista ch’els auzavan. «Jau viagesch en l’Egipta!», ha clamà la randulina; ma nagin na fascheva stim dad ella e cur che la glina è levada, è ella sgulada enavos tar il prinzi ventiraivel.

«Jau sun vegnida per ta dir adia», ha ella clamà.

«Randulina, randulina, pitschna randulina», ha ditg il prinzi, «na vuls ti betg restar anc ina suletta notg tar mai?»

«Igl è enviern», ha respundì la randulina, «e la naiv vegn prest ad esser qua. En l’Egipta glischa il chaud sulegl sin las palmas verdas ed ils crocodils giaschan en la lozza e guardan enturn marsch. Mes cumpogns bajegian in gnieu en il tempel da Baalbek e las columbas da colur rosa guardan tiers ed ina fa a l’autra plaschentinas.

Char prinzi, jau stoss prender cumià. Ma jau na vegn mai ad emblidar tai e la primavaira vegninta ta port jau duas bellas pidras preziusas al lieu da quellas che ti has dà davent. Il rubin duai esser pli cotschen ch’ina rosa cotschna ed il safir blau sco la mar infinita.»

«Sin la plazza giusut», ha ditg il prinzi ventiraivel, «stat ina pitschna mattatscha e venda zulprins. Quels l’èn crudads en la chinetta ed èn tut ruinads.

Ses bab vegn a dar fridas, sch’ella na porta nagins daners a chasa e perquai bragia ella. Ella ha ni chaltschiels ni chalzers e nagut sin il pitschen chau. Sdrappa davent mes segund egl ed al porta ad ella, alura na vegn il bab betg a dar fridas.»

«Jau stun pia anc in’ulteriura notg tar tai», ha ditg la randulina. «Ma jau na ta pos betg sdrappar or l’egl. Ti fissas lura cumplettamain tschorv.»

«Randulina, randulina, chara randulina», ha ditg il prinzi, «fa sco che jau t’hai ditg.»

Qua ha ella stratg ora al prinzi l’auter egl ed è sgulada cun quel giu sin plazza. Ella è schuschurada sper la mattatscha da zulprins ora ed ha laschà glischnar il giuvel en ses maun. «Tge bel tochet da vaider!», ha clamà la pitschna; e riend è ella chaminada vers chasa.


Alura è la randulina turnada enavos tar il prinzi. «Ti es uss tschorv», ha ella ditg, «perquai vi jau restar per adina tar tai.»

«Na, pitschna randulina», ha ditg il pover prinzi, «ti stos viagiar en l’Egipta».

«Jau vi adina star tar tai», ha ditg la randulina ed è sa durmentada als pes dal prinzi.

Il proxim di ha la randulina passentà da la damaun fin la saira sin il givè dal prinzi ed al ha raquintà da tuttas sorts chaussas remartgablas ch’ella aveva vis en terras estras. Ella al ha raquintà dals ibis cotschens che stattan en lungas retschas a las rivas dal Nil e pestgan cun lur becs caratschas d’aur; da la sfinx ch’è uschè veglia sco il mund e che viva en il desert e sa tut; dals commerziants che chaminan cun pes pesants sper lur chamels e tegnan en maun cordas da paternoss fatgas d’ambra; dal retg da las muntognas da la glina ch’è nair sco lain d’eben e ch’adura in grond cristal; da la gronda serp verda che dorma en ina palma e ch’ha ventg sacerdots enturn ella che la servan e che la pavlan cun pizieuta; e dals Pigmés che navigheschan sin fegls lads sur in grond lai e che sa chattan l’entir temp en guerra cun ils splerins.

«Chara pitschna randulina», ha ditg il prinzi, «ti ma raquintas chaussas mirvegliusas, ma anc bler pli mirveglius che tut las chaussas en il mund è la dolur umana. Nagina miracla è uschè profunda sco las plajas da la miseria. Sgola sur mia citad, pitschna randulina, e ma raquinta tge che ti vesas là.»

Pia è la pitschna randulina sgulada sur la gronda citad ed ha vis co ch’ils ritgs stevan bain en lur bellas chasas, entant ch’ils murdieus sesevan dadora davant las portas. Ella è sgulada tras giassas stgiras ed ha vis las fatschas pallidas d’uffants fomentads che guardavan trist sin las vias sombras.

Sut in artg d’ina punt giaschevan dus pitschens giuvens che sa serravan in cunter l’auter per sa stgaudar. «Nus avain fomaz!», han els ditg. «Vus na dastgais betg giaschair qua», ha cridà la guardia ed els èn chaminads viadora en la plievgia.

Qua è la randulina sgulada enavos ed ha raquintà al prinzi quai ch’ella aveva vis.

«Jau sun cuvert cun aur fin», ha ditg il prinzi, «quel duais ti prender davent, fegl per fegl, e dar a mes povers; ils vivents crain che aur als possia far cuntents.» La randulina ha piclà davent fegl per fegl da l’aur fin, enfin ch’il prinzi veseva ora tut smuttà e grisch. Fegl per fegl da l’aur fin ha ella purtà als povers e las vistas dals uffants èn sa chaliradas ed els han ris e giugà lur gieus sin las vias. «Uss avain nus paun!», han els clamà.


Alura è arrivada la naiv e suenter la naiv è vegnida la schelira. Las vias vesevan or sco sch’ellas fissan battidas or da spir argient, uschè cler glischavan ellas. Dals tetgs da las chasas pendevan lungas chandailas dad aur sco stilets da cristal, tut il mund purtava pellitschas ed ils pitschens mattatschs purtavan chapitschas da launa cotschnas e gievan cun patinas sin il glatsch.

La povra pitschna randulina schelava e schelava adina pli fitg, ma ella na vuleva betg bandunar il prinzi, per gliez al aveva ella memia gugent. Ella piclava mieulas avant l’isch dal pasterner cur che quel guardava davent ed empruvava da sa stgaudar cun sgulatschar cun las alas.

Ma la finala ha ella realisà ch’ella vegnia a murir. Ella ha gist rablà ora avunda forza per sgular anc ina giada sin il givè dal prinzi. «Sta bain, char prinzi!», ha ella ditg bufatg, «dastg jau bitschar tes maun?»

«Jau hai plaschair che ti sgolas finalmain en l’Egipta, pitschna randulina», ha ditg il prinzi, «ti es gia stada davent bler memia ditg; ma ti ma stos bitschar sin ils levs, pertge che jau ta charez.»

«Jau na viagesch betg en l’Egipta», ha ditg la randulina, «jau viagesch tar la chasa da la mort. La mort è il frar dal sien, u betg?»

Ed ella ha bitschà il prinzi ventiraivel sin ils levs ed è crudada morta davant ses pes.

En quel mument è resunà in curius sfratgim da l’intern da la statua, sco sch’insatge fiss rut. E propi, il cor da plum era rut permez. Igl era gea er ina fradaglia narra quella notg.


Baud la proxima damaun è il burgamester ì cun ils cussegliers sur la plazza. Cur ch’els èn passads davant la pitga, ha el guardà siadora sin la statua. «Per l’amur da Dieu! Quant pover ch’il prinzi ventiraivel ves’ora!», ha el ditg. «Gea, quant pover!», han ditg ils cussegliers ch’eran adina da la medema opiniun sco il burgamester. Ed els èn muntads per examinar il donn da datiers.

«Il rubin è crudà da sia spada, ils egls èn davent ed el n’è insumma betg pli dad aur», ha ditg il burgamester. «El na vesa pelvaira strusch or meglier ch’in murdieu.»

«Strusch meglier ch’in murdieu», han ditg ils cussegliers.

«E qua giascha propi in utschè mort davant ses pes!», ha cuntinuà il burgamester. «Nus stuain vairamain relaschar in’ordinaziun ch’i saja scumandà als utschels da murir qua.» Ed il scrivant da la citad ha nudà quest avis.

Pia han ins prendì giu da la pitga la statua dal prinzi ventiraivel. «Damai ch’el n’è betg pli bel, n’è el betg pli nizzaivel», ha ditg il professer d’art da l’universitad.

Sinaquai han els bittà la statua en in furn da luentar ed il burgamester ha fatg ina sesida cun il cussegl da la citad per decider tge che duaja capitar cun il metal.

«Nus stuain sa chapescha avair ina nova statua», ha el ditg, «e quai duai esser mi’atgna statua.»

«Mi’atgna», ha ditg mintgin dals cussegliers ed els èn sa scagnads mordio. Cur che jau hai udì la davosa giada dad els, faschevani anc adina dispita.

«Quai è uss curius!», ha ditg il manader da la fundaria. «Quest cor rut na vul betg luar en il furn. Nus al stuain bittar davent.» Uschia al hani bittà sin in mantun da ruments, gist là nua che er la randulina morta giascheva.


«Ma porta las duas chaussas las pli custaivlas da questa citad», ha ditg Dieu ad in da ses anghels; e l’anghel al ha purtà il cor da plum e l’utschè mort.

«Ti has tschernì endretg», ha Dieu ditg, «pertge ch’en mes curtin dal paradis duai l’utschè chantar d’in cuntin ed en mia citad dad aur duai il prinzi ventiraivel ma glorifitgar.»


Indicaziuns bibliograficas[edit]

Oscar Wilde. The Happy Prince. Cuntegnì en: The Happy Prince and Other Tales. Londra 1888.


Licenza[edit]


Public domain
This work is in the public domain in countries where the copyright term is the author's life plus 70 years or less. See Copyright.


Translaziun:[edit]

PD-icon.svg I, the copyright holder of this work, hereby release it into the public domain. This applies worldwide.

In case this is not legally possible:
I grant anyone the right to use this work for any purpose, without any conditions, unless such conditions are required by law.