El rossignoeu

From Wikisource
Jump to navigation Jump to search

El rossignoeu[edit]

In mezz a on bosch on rossignoeu ’l cantava,
el cantava d’amôr, e la tremava
tra foeui e ramm la vôs de l’usellìn
che ’l gh’aveva ona gola d’angiolìn.
Ah che trill... che dolcezza... che canzôn!
El bosch l’era desert, anca on moscôn
el se sarìa sentii in quella pâs;
quand tutt a on tratt el rossignoeu el tâs.
On passerott, che l’era lì al concert,
quacc quacc, senza fiadà, col bècch avèrt,
an’ lù maravigliaa, el s’è miss a dì:
«Minciôn che te see mai, se fuss mì ’n ti
trarìa giust via el fiaa per faggh piesè
ai piant ch’hinn sord... Con quella voôs de Rè
che te gh’ée tì, o rossignoeu, andrìa
in mezz al mond, e tucc i incantarìa.»
E el bravo rossignoeu el gh’ha rispost:
«Càr el mè passerott, quest l’è el mè post!
Mi canti nò per faggh piesè a la gent,
canti domà per mì, e sont content.
Cossa m’importa se me sent nissun?...
El soo che canti ben, che domà vun
ghe n’è de rossignoeu, ma in di salett
ghe lassi i pappagaj, lassi i piccett;
hinn quij che gh’hann besogn di battiman,
quij senza vôs, ma bôn de fa ’l giavan!»
E l’ha specciaa che ’l passerott l’andass
per tornà, con sò comod, a sfogass.