El fioeu e 'l specc

From Wikisource
Jump to navigation Jump to search
El fioeu e 'l specc
by Giovanni Rezzonico

Gioann Rizzonich (1789-1875)

El fioeu e 'l specc
Tutt el mond l'è comè on specc:

guardem nun, e semm guardaa;
tanti voeult ciappem despecc
che ne par de vess smorfiaa;
i olter poeu hin de mal umor,
sospettand che i smorfiem lor.

On autor moderno el scriv
che on fioeu, che certa gent
ciamaraven on fioeu viv,
ma che mì ciammi insolent,
l'ha trovaa in d'on gabinett
on bell specc a cavallett.

E va là in ponta de pè,
e 'l ved vun che ven de press;
lu el se ferma per vedè
e quell'olter fa l'istess;
lu el fa on pass, quel el le fà;
el sa no cossa pensà!

Le saluda ben polid,e quell'olter el respond;
el ghe fa on cerin de rid,
oltertant fa quell segond;
menna el coo, quell el le menna;
tra lu el dis: cos'è sta scenna?

El s'inquietta, el ne po pù,
el fa sgarb, el fa muson,
e l'incognit anca lù
fa i brutt facc, fa el repetton;
no gh'è gest che 'l poda fà,
che nol veda a contraffà.

Finalment sto brutto ciall
el s'infuria, el voeur fagh guerra:
dent on pugn in del cristall:
giò i ciapitt, tlin tlin per terra:
quel smorfios se l'è sghimbiada
e lu el gha la man tajada.

“Se a sentì ona favoletta
gh'è quajdun che fa baccan,
disii pur, che la ghe spetta,
l'è el fioeu che ha tajaa i man:
quand se cred de vess lor quell,
se fa el moucc, se ficca el vell”.