Èl sgner Pirein/S' po dar ed piz?

From Wikisource
Jump to navigation Jump to search
Èl sgner Pirein/  (1920) 
by Antonio Fiacchi
Èl sgner Pirein

S' PO DAR ED PIZ?[edit]

Sicura, èl mî barbir mi dice: — Lù ch'al zèirca casa, vadi in Predalà al N. 2 che mi hanno detto che cè un bel quartierino, al secònd pian, trèi stanzi, la cuseina, granar e canteina...

— E èl prezi? a faz me, che ero in un momento di buon umore...

— Ah, prezzo da convenirsi... arspònd Zanein ridendo della mia materia.

— Ci vado subito! E sòuvra pinsir, am liv sù ch'aveva anch mèzza barba con èl savòn, lo sappiamo.

— Ohè, sgner Pirein, cossa fal? Al posto! che a voi finir ed dscurdgarel!!

— Tu sei sempre un bel burlone! E cossì fece. Me a tols sù el mî bravi brasadel e a còurs a cà a togliere el mî donn perchè sono loro che ci debbono stare più di noi... e po la mî Lucrezia è piuttosto epitome per la cà, che se non ha il buco dei zolfi in quèl dal sit, e èl stanziein dalla roba sporca, con rispetto, in ql'alter cantòn, lî non ha requia.

Dònca a ciappenn sù me, lî e l'Ergia, che non dovrei dirlo che è mia figlia, ma ha messo su uno di quei catubini di felpa nera fatt con un mî vècc gennasi tajà, che per fortuna l'unto n'era gnanch arrivà al zùch, che sta d'un bene che tùtt j guarden drî e lî, povra ragazzèla, a vedersi cossì ammirata la sguazza e anche noi che l'abbiamo fatta, as vgnarè voja ed magnarla... ed bas, povra sfusgnètta!

Basta, arrivèin in Predalà al numero indicatomi e naturalmente io suvono alla porta, un campanein dur che qla mattazzola d'l'Ergia la dis:

— Bisogna darci l'olio!!

A crèdd d'èsser anch drî a redder; l'ha del scappà tùtti sòu.

Mo sòuna una volta, sòuna dòu, niente.

A degh me: Endson tira in sta cà?! e indignato come di dovere, am attach al campanein propri da sradicarlo...

Finalmèint i tiren, mo int un mod che al pareva che la marlètta foss dvintà matta. Arrivèin int la loza dove cè una corte e a seint da una fnèstra lassù una vòus ch' la dis:

— A voi mo vèdder chi è quî villan ch' tiren zò èl campanein...

L'Ergia ch' l'è la furbarî in persòuna, la fa sobit: Babbo, credo che dichino con noi!!....

A alz sù i ucc'e a vèdd un tstein che non capivo di chi fosse, che al dis:

— Mo bravo i cuntadein, chi j insègna ed sunar acsè da matt?

— Mo scusi, a fazz me, che a n'ho brisa pora: nessuno tirava!

— A sfid me, i daven una sunà sòul, che i van dai Perpignani, che an j è endson, e s'i veinen que bisògna daren dòu...

— Scusi, an al saveva brisa... Êl que ch'j è un quartir d'affittar?

— Ah, i veinen a vèdder la cà? Benone, l'è propri que... ch'i s'accomoden pur... che i traversen la còurt, quel scal lè indrett...

E questo lo diceva con un riso così sardonico, che capî subito che bruciava, e quant andaven sù, a dess con le mie donne:

— Oh! qui cè del brusco, com dseva quèl ch' magnava d'l'û aserba. Arrivati ad un uscio che al dseva: _C. Cartilagini_, facciamo sosta, perchè la Lucrezia a far le scale la vènd j anser, com dis qla bazzurlòuna dl'Ergia, mo appena lì, ecco che si spalanca l'uscio e as presèinta una dunneina, un prein sèch, un perino secco, con èl sô brav scaldein sòtta al grimbal dovve c'erano i suoi bravi bucanini, per non morire sfisiata, e con due occhi fuori di loro, la si salta ai medesimi digand:

— Ah, j ein mo lòur, ch'ein d'accord con èl padròn per fars mandar vî?! Crèddni che an al savamen, che j ein sta lòur che j han esibè deppiù... brùtti... — e qui diceva delle cosse che mi dispiacevano per vî 'd dla ragazzola — mo me a sòn bona ed ficcari zò dal scal con di calz int èl..., loro già da un prèss e poch i capessen dov la s'intindeva quell'osesa che non si lasciava gnanch èl tèimp d'avrir bòcca per giustificars.

— Ma scusi, credda, ch' l'è sta èl barbir... il padrone non lo conosco.

— Ah, vèddel che al le dis anca lù ch' l'è sta èl barbir... quèl bèl sgner Gheitanein, ch' l'è tant che al s' fa la guèrra...

— Credda che è un equibio...

— Mo bèin e lòur s' crèddni forsi ed psèir vèdder la cà? Puvrett lòur, s'i stessen tant a magnar i murirenn bèin ed fam... brùtt ghignus ed fastidi... Auf, t'en seint! fars dar èl cummià per vgniri a stari lòur!!! Va mo là ch'el j ein bèli sagum... L'è pò lî la spasimati dèl padròn... va mo là ch' l'ha fatt un bèl bùcc... la par la vèccia di burattein... e lù al fa bèin a purtar la catobba, vècc bacùch!!!

— Ah, perzio! quèst è tropp! Fenna che la non si toccava nel onore, a j ho dett: ti compatischi, l'è una povera donna in bruciore, che ci dà fastidio il San Michele, e a j ho tasò, mo adèss che lei insulta la mia Lucrezia, e l'an rispètta neanche sta povra ingenova che deve essere aspettatrice delle contumelie, mi accingo a dirci l'animo mio...

— Mo ch'al dscòrra bèin in bulgnèis, sgner Tabarein, che an me fa megga pora... s' crèddel che an al sava che èl padròn al s' manda vî per metter que la sô... dona, ch' l'è maridà propri con ùn ch' va sèimper in gennasi... com l'è lù... e al fa bèin... anzi bisugnarè che al le purtass alt com è un campanell... Mo ch'is metten bèin in mèint che in sta cà que in i veinen gnanch s'i zighen... fenna che a j è viva la Giolia, che a sòn po me, lòur que in i batten barbein... garantè a limòn... anch che i vegnen con quî dèl numrein... a sòn bona ed fari ruzzlar tùtt zò dal scal!...

— Mo si persuadi che me an sòn brisa quello che crede; la mia Lucrezia non fu mai fedifraga...

— Auf! insòmma falla finè ed dscòrrer tuscan e va vî con el tòu... altrimenti at squezz èl catubòn con ste scaldèin...

Quando viddi che l'affare si fava serio, da vomo prudente, am l'avviò con le mie donne cariche di tante ingiurie e apostrofate, sèinza che cominciassero per vocale, che poverine el fàven pietà ai sass... e dire che quella donna seguitava là dentro in casa a urlare dei nomi sconci contro di me... che a sentirla, mi potevano prendere per un altro...

L'Ergia int'al vgnir zò la dseva: — Dio, babbo, che scavezzeria di gambe...

E la Lucrezia lagrimando: — Essere stata presa per una di quelle!!

Io incoraggiavo l'una e l'altra e per sostenerle le presi a braccetto ùna d'zà e una dlà, cosichè favo la pentola come si suol dirsi... e arriviamo int la còurt... ma non siamo appena a metà, che ci arriva adosso un squasso d'acqua... che non ci dicco la qualità... che rimanemmo andgà addiritura... e questo accompagnato da delle ingiurie... di quella donna che riddeva comme una matta, a vedersi in quello stato...

Non dico che si mettano nei nostri pagni perchè j eren moi spult... èl capplein d'l'Ergia al culava da tùtt i là... c'era fino della cenere tra quèl pastrocc'... anzi creddo che fosse lascivia...

Èl fatto sta che ci ho dato quarela... e a rivedersi dal signor Pretore...

Ah, povr'om me!

Tersuà a lòur sgnòuri.

Dall'_Ehi! ch'al scusa..._, 20 gennaio 1887.