Daisy Miller: Un Studio

From Wikisource
Jump to navigation Jump to search

Parte I[edit]

In le parve citate de Vevey, in Suissa, il ha un hotel particularmente confortabile. Il ha, de facto, multe hoteles; nam le divertimento de turistas es le negocio del loco, que, como multe viagiatores rememora, es assidite super le orlo de un laco blau remarcabile - un laco que omne turista debe visitar. Le ripa del laco presenta un serie ininterrupte de establimentos de iste typo, de cata categoria, desde le "grand hotel" del nove moda, con un faciata alba de calce, cento balcones e un dozena de banderas flottante ex su tecto, usque le parve pension suisse minus recente, con su nomine inscribite per litteras germanisante sur un muro rosate o jalne, e un tenue pavilion de estate in le angulo del jardin. Un del hotels in Vevey, totevia, es famose, mesme classic, distinguente se ab multe de su vicinos parveni per un aere de luxo e maturitate. In iste region, in le mense de junio, viatores american es extrememente numeros; illo pote esser ditte, de facto, que Vevey assime in iste periodo alcun del characteristicas de un station balnear american. Il ha visos e sonos que evoca un vision, un echo, de Newport e Saratoga. Il ha un voletere de young girls "elegant", un frisson de falbalas de muslina, un roncha de musica de danza durante le horas del matino, un sono de voces acute sempre. Tu recipi un impression de iste cosas al excellent hotel "Trois Couronnes" e es transportate per fantasia al Ocean House o Congress Hall. Ma al "Trois Couronnes", illo debe esser adite, il ha altere characteristicas que es multo discordante con iste suggestiones: nette camereros german, qui pare como secretarios de legation; princessas russe sedente in le jardin; parve pueres polonese ambulante tenite per le mano con lor governantes; un vista del cresta solegiate del Dent du Midi e le pitoresc torres del Castello de Chillon.

Io ha difficilemente cognoscer si le analogias o le differentias era le plus importante in le mente de un juvene Americano, qui, duo o tres annos retro, se trovava in le jardin del "Trois Couronnes", observante, un poco insipidemente, alcun del objetos gracile que io ha mentionate. Ille se trovava in un belle matino de estate, e de qualcunque maniera que le juvene Americano considerava le cosas, illes debe haber parite a ille charmante. Ille veniva del Ginebra le die ante con un parve vaporino pro vider su tante, qui resideva in le hotel - illo tempore Ginebra esseva su loco de residence. Ma su tante habeva un mal de testa - su tante quasi semper suffreva de mal de testa - e ora illa se trovava enclos in su camera, odorante camphora, de maniera que ille poteva vagear libermente. Ille habeva circa vinti-septe annos; quando su amicos parolava de ille, illes diceva generalmente que ille studiava a Ginebra. Quando su inimicos parolava de ille, illes diceva... sed, post omne, ille non habeva inimicos; ille era un homine extrememente amabile, e universalmente placite. Lo que io debera dicer es simplemente que quando certe personas parolava de ille, illes affirmava que le ration pro su passar tanto tempore a Ginebra esseva que ille era extrememente devote a un dama qui viveva ibi - un dama estranie - un persona plus vetule que ille. Pauc Americanos - de facto, io crede que nulle - habeva jammais vidite iste dama, super que il habeva alcun historias singulare. Ma Winterbourne habeva un vetule affection pro le parve metropole del Calvinismo; il habeva studiate illic como puero, e postea il habeva frequentate illic le universitate - circumstantias que habeva causate ille a establir multe amicitates juvenil. Ille habeva conservate multe de iste amicitates, e illes esset un fonte de grande satisfaction pro ille.

Post pulsar a la porta de su tante e apprender que illa esseva indisposite, ille habeva facite un paseata per le citate, e postea ille habeva venite a su colazione. Nunc ille habeva finite su colazione; ma ille beveva un tassino de cafe, que habeva essite servite a ille sur un parve tabula in le jardino per un del servitores qui pareva un attaché. Finalmente, ille finiva su cafe e accendeva un cigarillo. Presto, un parve puero veniva a vader in le sentiero — un garçonetto de nove o dece annos. Le infante, qui esseva diminutive pro su etate, habeva un expression de visage vetule, un tez pallide e unes traitos parve e acute. Ille habeva vestite knickerbockers con calceos rubie, que monstrava su pauve gambe parve; ille portava anque un cravatta rubie brillante. Ille habeva un longe alpenstock in su mano, e le puncto acute del alpenstock ille lo infilava in omne cosa que ille approchava — le plates-bandes de flores, le bancos in le jardino, le caudas del vestitos del mulieres. Davanti a Winterbourne ille pausava, regardante ille con un par de oculos parve e penetrante.

"Tu me donara un peca de sucre?" ille demandava con un voce acute e duretton, un voce immature ma non juvenil in un certo modo.

Winterbourne lanciava un sguardo al parve tabula proxime a ille, ubi su servitio de cafe era posate, e vide que alcun peciettas de sucre remaneva. "Si, tu pote prender un," ille respondite, "ma io non crede que sucre es bon pro parve pueros."

Le puere se avancia e elegit con cura tres del desirate fragmentos, duo del quales ille infossava in le tasca de su culottes, depositante le tertie in un altere loco. Ille punctava su alpenstock, lance-maniera, in le banca de Winterbourne e tentava franger le peca de sucre con su dentes.

"Oh, flamma; es dur-r-o!" exclamava ille, pronunciante le adjectivo in un modo peculiar.

Winterbourne immediatemente percipite que illo pote haber le honore de clamar se un compatriota. "Attende que tu non damna tu dentes", ille dixit, paternalmente.

"Io non ha dentes que damna. Illos ha cadite totes. Io ha solmente septe dentes. Mi matre los contava iste nocte, e subito postea un de illos cadite. Illa diceva que me slapparea si plus dentes caderea. Io non pote evitar illo. Illo es le vetule Europa. Es le clima que face illos cadita. In America illos non caditeva. Es iste hoteles".

Winterbourne esseva multo amusate. "Si tu mangea tres sucretes, tu matre certemente te slaappara", ille diceva.

"Illa debe dar me alcun bonbon", replicava su interlocutor juvenile. "Io non pote obtener alcun bonbon hic - alcun bonbon american. Le bonbon american es le melior bonbon".

"E le pueros american le melior pueros?" demandava Winterbourne.

"Io non sape. Io es un puero american", diceva le infante.

"Io vide que tu es un del melior!" rideva Winterbourne.

"Es tu un homine american?" prosequeva iste infant vivace. E postea, ante le responso affirmative de Winterbourne: "Le homines american es le melior", ille affirmava.

Su compagno le regratiava pro le complimento, e le infante, qui nunc sedeva astride su alpenstock, se poneva a contemplar, durante que ille attaccava un secunde pezzo de sucre. Winterbourne se demandava si ille mesme habeva essite como isto in su infantia, proque ille habeva essite portate a Europa a circa iste etate.

"Ecce mi soror!" exclamava subito le infante. "Es un puella american."

Winterbourne scrutava le via e videva un belle joven senioretta approximar se. "Le puellas american es le melior puellas", diceva placidemente a su joven compagno.

"Mi soror non es le melior!" declarava le infante. "Illas siempre me critica."

"Imagino que isto es tu culpa, non le sua", diceva Winterbourne. Al intertempore, le senioretta habeva appropiato se. Illa portava un vestito de musselina blanc, con cento volantinos e ruches e nodos de rubanes de tonos pallide. Illa non portava un chapeau, ma equilibrate in su mano un grande parasol con un profunde bordura de broderia; e illa era stranemente, admirablemente belle. "Como illes es belle!", pensava Winterbourne, straitandose in su sede, quasi ille esset preste a surgere.

Le senioretta pausava ante su banca, presso le parapetto del jardino que offriva un vista sur le lago. Le infante jam se habeva convertite su alpenstock in un palo de salto, per le adjuta del qual ille saltava in le grava e la lanciava non pauco contra Winterbourne.

"Randolph", diceva le senioretta, "que tu face?"

"Io va al Alpes", respondite Randolph. "Isto es le cammino!" E ille effectuava un altere salto, disseminando le pietros presso le aures de Winterbourne.

"Isto es le modo in que illos descende", diceva Winterbourne.

"Ille es un american!", clamava Randolph, con su voce dure e insignificante.

Le jove dama non prestava attention a iste annuncio, ma fixava directemente su fratre. "Bene, io crede que melior es si tu es quiete", simplemente observava.

Pareva a Winterbourne que ille habeva essite presentate. Ille se levava e se dirigeva lentemente verso le jove puella, lanzante su cigarillo. "Iste parve puer e io ha facite cognoscentia", diceva con grande civilate. In Geneva, como ille ben sapeva, un jove homine non habeva libertate pro parlar con un puella celibataire excepte in certe conditiones raramente occurrente; ma hic, in Vevey, que conditiones pote esser melior que iste? Una belle puella american que veni e se placia ante te in un jardino. Ma iste belle puella american, post haber ausite le observacion de Winterbourne, simplemente fixava su regardo sur le laco e le montes a travese le parapetto. Ille se demandava si ille habeva excedite su limites, ma ille decideva que ille deberea proceder plus avant, non retroceder. Durante que ille cercava alique altrimenti a dicer, le jove puella tornava a dirigir se al puero.

"Io vole saper ubi tu ha obtenite ille baston", diceva.

"Io lo comprava", respondite Randolph.

"Tu non dice que tu va a portar ille a Italia?"

"Si, io va a portar ille a Italia", declarava le puero.

Le jove puella examinava le fronte de su vestito e depurava un nodo o duo de ribbon. Postea, illa reposava su oculos super le vista. "Bene, io crede que melior es si tu lo lassa alicubi", diceva post un momento.

"Tu va a Italia?", Winterbourne inquireva con grande respecto.

Le jove puella fixava su regardo de nove. "Sic, senior", illa respondite. E illa non diceva plus.

"Tu va a traversar le Simplon?", Winterbourne continuava, un poco embarassate.

"Io non sape, suppono que il es un monte. Randolph, que monte nos va a traversar?"

"Ubicando ubi?" demandava le puero.

"A Italia", Winterbourne explicava.

"Io non sape", diceva Randolph. "Io non vole ir a Italia. Io vole ir a America".

"Oh, Italia es un belle loco!" replicava le jove homine.

"Tu pote obtener bonbons illic?" Randolph clamava fortmente.

"Io spera que non", diceva su soror. "Io crede que tu ha obtinite sufficente bonbons, e etiam mater pensa lo mesmo".

"Io non ha habite alcuno desde multe septimanas—durante cento septimanas!" exclamava le puero, saltante ancora.

Le jove donna inspectava su volants e planava de novo su ribbones; e Winterbourne, presto, se aventurava a facer un observation sur le belle vista. Ille cessava de esser embarrassate, proque ille comenciava a perciper que illa mesme non se embarrassava minimemente. Il non habeva habite nulle alteration in su belle complexion; evidentermente, illa ni offensava ni lusingava. Si illa volgeva le vista a altere parte quando ille parlava a illa, e non pareva particularmente auscultar, isto esseva simplemente su habitu, su maniera. Ma, durante que ille parla un poco plus e monstrava alcun del objectos de interesse in le vista, de que illa pareva perfectemente ignorante, gradualmente illa permitteva que ille beneficiava plus de su regardo; e dunque ille vide que iste regardo esseva perfectemente directe e sin timore. Non obstante, illo non esseva que on poteva appellar un regardo immodeste, proque le oculos del jove donna esseva singularamente honeste e fresc. Illa habeva oculos multo belle; e, de facto, Winterbourne non habeva viste, depost multo tempore, alcuno facie plus bella que le varios traits de su paisana justo - su complexion, su naso, su aures, su dentes. Ille habeva un grande appetito pro le belleza feminine; ille esseva addicto a observar e analysar lo; e con respecto al facie de iste jove donna, ille faceva plure observationes. Illo non esseva nulle insipide, ma non exactemente expressive; e ben que illo esseva eminentemente delicate, Winterbourne accusava mentalmente illo—ben indulgente—de un manco de finitura. Il pensava que esseva multo possibile que le soror de Maestro Randolph esseva un coquette; ille esseva certo que illa habeva un spirito proprio; ma in su brillante, dolce, superficial visage il non habeva alcun mock, alcun ironia. Ben presto deveniva evidente que illa habeva un grande desiro de conversation. Illa diceva a ille que illas se dirigeva a Roma pro le hiberno—illa, su matre, e Randolph. Illa demandava si ille esseva un "ver Americana"; illa non l'haberea recognoscite como tal; ille pareva plus como un germane—isto era dicite post un poco de hesitation—maxime quando ille parlava. Winterbourne, rident, respondite que ille habeva incontrate germanos qui parlava como americanos, ma que ille non recordava haber incontrate un american qui parlava como un germano. Postea, ille demandava si illa non esseria plus confortabile in seder sur le banco que ille justo haber abandonate. Illa respondeva que illa preferiva star de pede e caminar; ma, post un momento, illa se sidi. Illa diceva a ille que illa veniva del stato de Nov York—"si tu sape ubi isto es." Winterbourne apprendeva plus de illa prendente le parvulo, scivolose fratre e faciente lo star a su latere pro algunes minutas.

"Dice me tu nomine, mi puero", ille diceva.

"Randolph C. Miller", diceva le puero acutemente. "E io te dicera su nomine", e ille apuntava con su alpenstock a su soror.

"Tu melio attende que on te invita!" diceva tranquillamente iste puella juvene.

"Io vole saper multo ben tu nomine", diceva Winterbourne.

"Su nomine es Daisy Miller!", exclamava le puero. "Ma isto non es su nomine real; isto non es le nomine in su cartas".

"Es una pena que tu non ha un de mi cartas!" diceva Miss Miller.

"Su nomine real es Annie P. Miller", continuava le puero.

"Interroga su nomine", diceva su soror, indicante Winterbourne.

Ma sur iste puncto Randolph pareva totalmente indifferent; ille continuava a fornir informationes super su proprie familia. "Le nomine de mi patre es Ezra B. Miller", annunciava. "Mi patre non es in Europa; mi patre es in un loco melior que Europa".

Winterbourne imaginava pro un momento que isto esseva le maniera in que on habeva apprendite al puero a insinuar que le Sr. Miller habeva essite removite al sphera del recompensa celestial. Ma Randolph addite immediatemente: "Mi patre es in Schenectady. Ille ha un grande affaire. Mi patre es ric, certemente!"

"Bene!", exclamava Miss Miller, abbassante su parasol e observante le bordura embroider. Winterbourne liberava presto le puero, qui disappareva, tirante su alpenstock per le cammino. "Ille non ama Europa", diceva le puella juvene. "Ille vole retornar".

"Tu vole dicer a Schenectady?"

Si; ille vole regressar directemente a casa. Il non ha alcun pueros hic. Il ha un puero hic, ma ille sempre va con un professore; illes non permitte que ille joca.

"E tu fratre non ha alcun professore?" inquirite Winterbourne.

"Matre ha pensate de obtener un, pro viagiante con nos. Il habeva un dama qui diceva a illa de un excellente professore; un dama american - forsan tu la cognosce - Mrs. Sanders. Io crede que illa veniva de Boston. Illa diceva a illa de iste professore, e nos pensava de obtener lo pro viagiante con nos. Sed Randolph diceva que ille non voleva un professore viagiante con nos. Ille diceva que ille non volerea lectiones quando ille esset in le vagonetas. E nos ES in le vagonetas circa medie del tempore. Il habeva un dama anglese que nos incontrava in le vagonetas - io crede que su nomine esseva Miss Featherstone; forsan tu la cognosce. Illa voleva saper proque io non dava lectiones a Randolph - dar le instruction, illa diceva. Io crede que ille poterea dar me plus instruction que io poterea dar a ille. Il es multo intelligente."

"Si," diceva Winterbourne; "ille pare multo intelligente."

"Matre va obtener un professore pro ille assatis tosto que nos arriva a Italia. Tu pote obtener bon professores in Italia?"

"Molto bon, io pensa," diceva Winterbourne.

"Altrimenti, illa va trovar un schola. Il debe apprender plus. Il ha solmente nove annos. Il va al collegio." E in iste maniera, Miss Miller continuava a conversar super le affaires de su familia e super altere topicos. Illa sedeva illic con su mannos extrememente belle, adornate con anellos multo brillante, plicate in su grembo, e con su oculos belle ora fixate sur illos de Winterbourne, ora vagante super le jardin, le personas qui passava, e le belle vista. Illa parlava con Winterbourne como si illa lo cognosceva de longe tempore. Ille trovava lo multo placente. Il habeva passate multe annos desde que ille audiva un puera parlar tanto. On poteva haber dicite de iste juvene dama incognite, qui veniva e sedeva al lado de ille sur un banco, que illa chuchotava. Illa era multo tranquille; illa sedeva in un attitude affabile e tranquille; ma su labios e oculos se moveva constantemente. Illa habeva un voce suave, magre, e agreeabile, e su tono era decidite sociabile. Illa dava a Winterbourne un historia de su movimentos e intentiones e de illos de su matre e fratre, in Europa, e enumerava, in particular, le diverse hoteles a quales illas habeva stuppate. "Iste dama anglese in le vagonetas", diceva illa - "Miss Featherstone - demandava me si nos non viveva omnes in hoteles in America. Io diceva illi que io nunquam habeva essite in tantos hoteles in mi vita como desde que io veniva in Europa. Io nunquam habeva viste tantos - il es solmente hoteles. Sed Miss Miller non faceva iste remarca con un tono querulante; illa pareva esser in bon humor con omne. Illa affirmava que le hoteles esseva multo bon, quando on se habeva accostumate al lor manieras, e que Europa esseva perfectemente dolce. Illa non esseva deludite - non un poco. Forsan illo esseva proque illa habeva audite tanto super illo ante. Illa habeva multe amicos intim que habeva visitate Europa multe vices. E postea, illa habeva multe vestimentos e cosas de Paris. Sempre que illa portava un vestimento de Paris, illa sentiva como si illa esseva in Europa.

"Esseva un specie de bonetto de desirar", diceva Winterbourne.

"Sì," diceva le Srta. Miller sin examinar iste analogia; "illud sempre me faceva desirar esser hic. Ma io non ha bisogno de facer lo pro vestimentos. Io es certe que illos manda tote le belle vestimentos in America; tu vide le plus horribile cosas hic. Le unico cosa que io non ama," continuava, "es le societate. Il nulle societate; o, si il ha, io non sape ubi illo se trova. Tu sape? Io suppose que il ha qualcunque societate ubi, ma io non ha visto ulle cosa de illo. Io es multo afficeate de societate, e io sempre ha habite multo de illo. Io non significa solmente in Schenectady, ma in New York. Io solite visitar New York cata hieme. In New York io habeva multo de societate. Le passate hieme io habeva dece-sept convites al mensa, e tres ex illis ab homines", addeva Daisy Miller. "Io ha plus amicos in New York que in Schenectady - plus amicos homines, e plus amicos damas tamben", resumeva illa in un momento. Illa faceva un pausa de nove pro un momento; illa contemplava Winterbourne con tote su bellezza in su vivace oculos e in su levi, un poco monotone surriso. "Io sempre ha habite", diceva illa, "multo de societate de homines."

Povere Winterbourne habeva amusate, perplexe e decidite incantate. Nunquam ille audiva un joven puella exprimer se de iste modo; nunquam, al minus, salvo in casus ubi dicer tal cosas pareva un typo de evidentia demonstrative de un certe laxitate de deportamento. E tamen, era ille accusar Miss Daisy Miller de inconducta actual o potencial, como on diceva in Geneva? Ille sentiva que ille habituava tanto tempore in Geneva que ille perdeva multe; ille deveniva disabituate al tono american. Nunquam, in veritate, postquam ille deveniva suficiente vetule por appretiar cosas, ille habeva trovat un joven puella american de un tipo tan pronunciate como iste. Certe, ille era multo incantate, ma que diabolicamente sociabile! Era ella simplemente un bella puella de New York State? Esseres illos tote como illa, le belle puellas qui habeva multo societate de gentilhomines? O era ella etiam un proyectante, un audacioso, un juvene persona sin scrupulos? Winterbourne habeva perdite su instincto in iste question, e su ration non poteva adjutar lo. Miss Daisy Miller pareva extrememente innocente. Alcun persones habeva dicite que, post toto, le puellas american era extreme innocente; e altri habeva dicite que, post toto, illes non lo esser. Ille inclinava a pensar que Miss Daisy Miller era un flirt—a belle flirt american. Nunquam, adhuc, ille habeva relationes con adolescentes de iste categoria. Ille cognosceva, hic in Europa, duo o tres mulieres—personas plus vetule que Miss Daisy Miller, e proviste, pro respectabilitate, con maritos—qui era grande coquettes—mulieres periculose, terribile, con quales le relationes poteva prender un volta seri. Ma iste juvene puella non era un coquette in iste senso; illa era multo non sophisticate; illa era solmente un belle flirt american. Winterbourne quasi sentiva gratitude de haber trovat le formula que applicava a Miss Daisy Miller. Ille inclinava su testa al espaldar del banco; ille notava pro se mesme que illa habeva le naso le plus incantator que ille jam vidite; ille se demandava quales era le conditiones regular e limitationes de un relation con un belle flirt american. Iste presto deveniva apparente que ille habeva comenciate a apprender.

"Ha tu visitate ille vetere castello?" demandava le juvene puella, indicante con su parasolo le parietes fulgentes del Chateau de Chillon in distante.

"Si, antea, plus que un vice," diceva Winterbourne. "Tu etiam lo ha vidite?"

"Non, nos non ha visitate illo. Io vole ir illo tremendemente. Naturalmente io intende visitar illo. Io non vole ir via de hic sin haber vidite ille vetere castello."

"Es un excursion multo belle," diceva Winterbourne, "e multo facile a facer. On pote ir per vehiculo, tu sape, o per le parvissime vapor."

"Tu pote ir in le wagones," diceva Miss Miller.

"Si, tu pote ir in le wagones," assentiva Winterbourne.

"Nostre corriere dice que on te porta directemente al castello," continuava le juvene puella. "Nos habeva intention de ir illo passate septimana, ma mi matre se tractava mal. Ella sufere horriblemente de dyspepsia. Ella diceva que non pote ir. Randolph non voleva ir anque; ille dice que ille non pensa multo de vetere castellos. Ma io crede que nos iremos illo passate septimana, si nos pote prender Randolph."

"Tu fratre non es interessate in monumentos antique?" interrogava Winterbourne, surridente.

"Ille dice que ille non se importa multo de vetere castellos. Ille ha solmente nove annos. Ille vole restar al hotel. Matre ha pavor de lo lasar sol, e le corriere non vole statir con ille; assi nos non ha visitate multe lugares. Ma illo sera troppo mal si nos non va illic." E Miss Miller indicava ancora una vice le muros del Chateau de Chillon.

"Me pare que on pote organisar un solucion," diceva Winterbourne. "Non pote tu trovar qualcuno qui poterea statir con Randolph durante le tarde?"

Miss Miller lo guardava un momento e postea, placidemente: "Io vole que TU statia con ille!" diceva.

Winterbourne hesitava un momento. "Io preferirea multo ir al castello con te."

"Con me?" demandava le juvene puella con le mesme placiditate.

Illa non se levava, ardentemente rubescente como un juvene puella a Geneva facerea; ma, nonobstante Winterbourne, consciente que ille habeva essite multo ardit, pensava que ille poteva haber offensate illa. "Con tu matre," ille respondeva multo respectuose.

Ma sembrava que tanto su audacia como su respecto non habeva impressionate Miss Daisy Miller. "Io crede que mi matre non va a ir, post omne," diceva ella. "Non le place cavalcar in le postmeridie. Ma vermente diceva lo que tu diceva ora, que tu volerea ir illic?"

"Con omne mi corde", Winterbourne affirmava.

"Alora nos pote planificar lo. Si mi matre sta con Randolph, io crede que Eugenio sta con illes."

"Eugenio?" le juvene homine interrogava.

"Eugenio es nostre curiero. Ille non ama restar con Randolph; ille es le homine le plus fastidiose que io jam viste. Ma ille es un excellente curiero. Io crede que ille restarea con Randolph si mi matre face lo mesme, e alora nos pote ir al chateau."

Winterbourne reflecteva un instant como es possibile - "nos" pote solmente significar Miss Daisy Miller e ille mesme. Ille sentiva como si ille haberea baciato le mano del juvencula e ha quasi rovinava le plan, ma a iste momento un altere persona, presumibilemente Eugenio, appariva. Un grande e belle homine, con splendidissime basettos, portante un pelliscotto de velluto e un briliante catena de horologio, se approximava al signorita Miller, observante acute su companion. "Oh, Eugenio!" diceva Miss Miller con un accentto amical.

Eugenio habeva observate Winterbourne de capite a pedes; ille inclinava gravemente ante le signorita. "Io ha le honor de informar mademoiselle que le prandio es super le tabula."

Miss Miller levava se lentemente. "Ascolta, Eugenio!" diceva illa. "Io va al chateau, de tote maniera."

"Al Chateau de Chillon, mademoiselle?" ille demandava al curiero. "Mademoiselle ha facite planos?" Ille addeva con un tono que sembrava impertinente a Winterbourne.

Le tono de Eugenio apparamente lanceva, mesme al apprehension de Miss Miller, un lumine ironical super le situation del puera filia. Illa se volgeva a Winterbourne, rubicundando un pauco - un pauco solmente. "Tu non va retractar te?" diceva illa.

"Io non essera felice usque nos ira!" ille protestava.

"E tu sta in iste hotel?" continuava illa. "E tu es realmente un american?"

Le curiero continuava a observar Winterbourne offendemente. Le juvene homine al minus pensava que su maniera de observar offendi Miss Miller; illo implicava que illa "faceva acquentantias". "Io ha le honor de presentar te un persona qui dicera omne super me", diceva ille, sorridente e referente se a su tante.

"Oh, ben, nos ire un die", diceva Miss Miller. E illa donava a ille un surriso e se dirigeva a un latere. Illa levava su parasol e reveniva al hostelleria accanto a Eugenio. Winterbourne stava observante illa mentre illa se moveva, tirante su mantellina de musselin super le gravia, e diceva a se mesme que illa habeva le allure de un princesa.

Tamen, ille se habeva compromittite a facer plus quam es practicabile, promittente presentar su tante, Mrs. Costello, a Miss Daisy Miller. Tan tosto que le anciana domina se habeva recuperate del suo dolentia de capite, ille visitava illa in su camera; e, post le debite inquirentias concernente su sanitate, ille le demandava si illa habeva observate in le hotel un familia american - un matre, un filia, e un puero.

"E un corriere?" diceva le seniora Costello. "Oh, si, les ha observate. Les ha viste, les ha audite e se ha mantenite foras de lor via." Le seniora Costello esseva un vidua con un fortuna, un persona de multe distinction, qui sovente indicava que, si elle non esseva tanto facilmente susceptibile a mal de capite, probabilemente elle haberea deposite un impression plus profunde super su epocha. Elle habeva un facie longe e pal, un naso alto e multe capillos blanc e vistose, que elle portava in grandissime cirros e rotulos super su testa. Elle habeva duo filios maritate in Nova York e un altere qui nunc se divertiva a Amburgo, e, ben que ille se trovava in viagio, rarmente se trovava in qualcunque citate in le momento seligite per su matre pro su proprio apparition ibi. Su nepote, qui habeva venite a Vevey expressamente pro viderla, era plus attentive que illi qui, como illa diceva, se trovava plus vicine a illa. Ille habeva apprehendite a Geneva le idea que on sempre debe esser attentive con su tia. Le seniora Costello non lo habeva viste pro multe annos, e illa se alegrava multo con ille, manifestante su approbation per initiar ille in multe del secretos de illo dominio social que, como illa lo faceva comprender, illa exercitava in le capital american. Illa admitteva que illa esseva multo exclusive, ma si ille cognosceva Nova York, ille videva que on debe esser tal. E su description del constitution minuciosemente hierarchic del societate de iste citate, que illa presentava a ille de multe differente formas, esseva quasi opprimentemente impressionante pro le imagination de Winterbourne.

Ille immediatemente percipeva, a partir del tono de illa, que le position social de Miss Daisy Miller esseva basse. "Io ha pavor que vos non le approba", diceva ille.

"Illi es multo vulgari", declarava le seniora Costello. "Illi es le sorto de americanos que on face su deber per non, non acceptante los."

"Ah, vos non les accepta?" diceva le joven homine.

"Io non pote, mi car Frederick. Io lo facerea si io poterea, ma io non pote."

"Le joven domina es multo belle", diceva Winterbourne post un momento.

"Naturalmente, illa es belle. Ma illa es multo vulgar."

"Io comprende lo que vos vole dicer, naturalmente", diceva Winterbourne post un altere pausa.

"Illa ha iste charmante aspecto que illi tote ha", resumeva su tia. "Io non pote comprender unde illi lo ha apprender, e illa se veste con perfection - non, vos non sape como ben illa se veste. Io non pote comprender unde illi obteni lor gusto."

"Sed, mi cara tia, illa non es, al fin e al cabo, un savage Comanche."

"Illa es un juvene domina", diceva le seniora Costello, "qui ha un familiaritate con le corriere de su mamma."

“Un intimatesse con le messagero?” demandava le juvene.

“Oh, le matre es tan mal! Illos tracta le messagero como un amico familiar — como un gentleman. Io non dubitarea si ille dine con illos. Multo probabilemente illes nunquam ha viste un homine con tante bon manieras, tante belle vestimentos, tan similar a un gentleman. Probabilemente ille corresponde al idea de un conte del juvena dama. Ille se siede con illos in le horto durante le vespera. Io crede que ille fuma.”

Winterbourne auscultava con interesse iste revelationes, illos adjutava a facer su opinion sur Miss Daisy. Evidentemente, illa esseva un poco selvage. “Ben,” diceva ille, “io non es un messagero, e totevia illa esseva multo affabile con me.”

“Ille es melior haber dicite a me desde le initio,” diceva Mrs. Costello con dignitate, “que tu habeva facite su cognoscentia.”

“Nos simplemente incontrava in le horto, e nos parlava un poco.”

“Tout bonnement! E que diceva tu?”

“Io diceva que me permitteria le libertate de introducer illa a mi admirable tante.”

“Io te debe multe gratias.”

“Era pro garantir mi respectabilitate,” diceva Winterbourne.

“E qui garantira le su?”

“Ah, tu es crudele!” diceva le juvene. “Illa es un juvene dama multo simpatic.”

“Tu non lo dice como si tu lo credeva,” observava Mrs. Costello.

“Illa es complete inculte,” Winterbourne continuava. “Ma illa es mirabilemente bell, e, in breve, illa es multo simplic. Pro probar que io lo crede, io va portar illa al Castello de Chillon.”

“Vos duo va a ite la ensemble? Io debe dicer que illo prova exactemente le contraria. Quant longe la cognoscebas quando iste interessante projecto se formava? Tu non habeva state in le casa plus que vintiquatro horas.”

“Io la cognosceva de medietate un hora!” diceva Winterbourne, ridendo.

“O mi Deo!” exclamava le S. Costello. “Qual terribile puella!”

Su nepote restava silente pro algun momento. “Vos realmente crede, dunque,” ille comenciava seriemente e con un desiro de information sincere - “vos realment crede que -” Ma ille pausava de nove.

“Que crede, senior?” diceva su tante.

“Que illa es le typo de puella qui expecta que un homine, plus tosto o plus tarde, portara illa via?”

“Io non ha le minus idea lo que tal puellas expecta que un homine facera. Ma io realment crede que vos melio non immiscer vos con puellas american puer, como vos les appella. Vos ha vivite troppo longemente foras del pais. Vos essera certemente facer un grande error. Vos es troppo innocente.”

“Mi care tante, io non es tan innocente,” diceva Winterbourne, ridendo e svolvendo su mustachios.

“Ergo, vos es culpabile etiam!”

Winterbourne continuava a svoler su mustachios meditativemente. “Tu non permittera al povre puella saper lo?” ille demandava finalmente.

“Es vermente certo que illa va al Castello de Chillon con te?”

“Io pensa que illa intentiona facer lo.”

“Ergo, mi care Frederick,” diceva le S. Costello, “io debe recusar le honore de cognoscer illa. Io es un vetule mulier, ma io non es troppo vetule, gratias a Deo, pro esser choquite!”

“Ma, face omne iste cosas - le puellas american in general?” demandava Winterbourne.

Le S. Costello fixava un momento. “Io vole vider mi nepotas facer los!” affirmava ella severemente.

Isto pareva lancear un poco de luce sur le question, nam Winterbourne recordava haber audite que su belle cosinas in Nov York esseva “tremendous flirts”. Si, ergo, Miss Daisy Miller excedeva le marge liberal permitte a iste puellas, era probabile que on poteva expectar omne de illa. Winterbourne esseva impatiense pro revider illa de nove, e ille se vexava con se mesme, que per instincto, ille non poteva appreciar illa justo.

Aunque ille era impatiente de vider la, ille apena sapeva que ille debera dicer a illa a proposito del refusal de su tante a familiarisar con illa; ma ille discoperiva rapide que con Miss Daisy Miller non habeva grande necessitate de camminar sur le punctos del pedes. Ille trovava illa ille sera in le jardino, vagante in le calide splendore stellar como un sylpho indolente, e oscillante de a lado a un altere le plus grande ventilator que ille jamas habeva vidite. Ille era decem horas. Ille habeva cenato con su tante, habeva essite sedente con illa post le cena, e jam appena habeva ditto ad illa le adio pro le sequente die. Miss Daisy Miller pareva multo felice de vider lo; illa declarava que illo habeva essite le plus longe sera que illa jam habeva passate.

"Ha tu essite tote sol?", ille demandava.

"Io ha circulato con matre. Ma matre fatiga se quando circola", illa respondite.

"Illa se ha iradite?"

"Non; illa non vole iraditar", diceva le junie dona. "Illa non dormi - non tres horas. Illa dice que illa non sape como illa vive. Illa es terribilmente nervose. Io crede que illa dormi plus que illa crede. Illa es partite alquunde post Randolph; illa vole essayar de persuade le a iraditar. Ille non vole iraditar."

"Nos spera que illa lo persuade", observava Winterbourne.

“Ella lo parlará toto lo que pote; ma ille non ama que ella lo parla”, diceva Miss Daisy, aperinte su ventilator. “Illa va a essayar a facer que Eugenio lo parla con ille. Ma ille non ha pavor de Eugenio. Eugenio es un splendide correitore, ma illo non pote facer multe impression super Randolph! Io non crede que ille ira a dormir ante le undecima.” In facto, pareva que la vigilia de Randolph era triumphalmente prolongate, nam Winterbourne strolava un poco con le juvene sin trovar su matre. “Io cercava illa dama que tu vole introducer me”, continuava su compagna. “Illa es tu tante.” Postea, quando Winterbourne admiteva le facto e exprimava un certe curiositate sur como illa habeva apprendite illo, ella diceva que ella habeva audite toto super le Sra. Costello del camberera. Illa esseva multo tranquille e molto comme il faut; illa portava puffs blanc; illa non parlava con ulle persona, e illa nunquam dinev a la table d’hote. Cata duo dies illa suffreva de un mal de testa. “Io pensa que isto es un descripition belle, mal de testa e tote!”, diceva Miss Daisy, chattering con su voce subtil e gaie. “Io voli cognoscer illa multo. Io cognosce exactemente lo que es TU tante; io cognosce que io la amara. Illa essere multo exclusive. Io ama que un dama es exclusive; io mori pro esser exclusive io mesme. Bene, nos ES exclusive, io e mi matre. Nos non parla con omne le gente—o illes non parla con nos. Io suppone que es le mesme cosa. De omne manieras, io essera multo felice a cognoscer tu tante.”

Winterbourne se sentiva embarrassate. "Ill sería multo felice", diceva ille; "ma ego ha pavor que ille mal de testa va impedir."

Le juvene domina lo fixava a travese del obscuritate. "Ma io suppone que illa non ha un mal de testa cata die", diceva illa sympathicamente.

Winterbourne se tacea un momento. "Illa me dice que illa ha los", ille respondeva finalmente, non sapiente que dicer.

Miss Daisy Miller s'arrêtava e se poneva a guardar lo. Su bellezza era ancora visible in le obscuritate; aperiva e claudava su enorme ventarola. "Non vuole cognoscer me!", diceva subitemente. "Perque non lo dice? Non debe esser timide. Io non ha timor!" E faceva un parve risata.

Winterbourne imaginava que habeva un tremor in su voce; illo esseva commosse, scandalisate, mortificate per illo. "Mi care jeune damisella," illo protestava, "ella non cognosce alcuno. Illo es su miserabile sanitate."

La juvena puella caminava alcun passos, ridenti ancora. "Tu non debe timor", repeteva. "Proque vole illa cognoscer me?" Tunc pausava ancora; ella era prope del parapetto del giardino e avan ille se trovava le lacuna illuminate per le stellas. Il habeva un vago splendore super su superficie, e in distante se poteva videre formes montanose indistinctemente. Daisy Miller contemplava le misteriose perspective e ridenti de novo. "Graciose! Illa es exclusive!", diceva. Winterbourne se demandava si illa habeva seriemente offensate, e durante un momento quasi habeva le desiro que su senso de offensa essera tal que faceva bonitatem in ille pro tentar la rassicurar e reconfortar illa. Ille habeva un senso amabili que illa esseria facilemente accessibile a scopos de consolation. Ille sentiva tunc, pro un momento, complatemente parate pro sacrificar su tante, conversationalmente; admitter que illa esseva un femina orgogliose e rude, e declarar que on non debe preoccupar se de illa. Ma ante que ille habeva le tempore pro se committer a iste periculose mescla de galanteria e impitietate, le juvena, resumendo su passeata, dava un exclamation con un tono multo differente. "Ben, ecce Mater! Io suppone que illa non ha habite successo in far dormir Randolph." Le figura de un femina appariva a distante, multo indistincte in le obscuritate, e se approchiava con un movimento lent e incerte. Subitemente pareva pausar.

“Es tu certe que es tu matre? Potes tu distinguere la in iste dense obscuritate?”, demandava Winterbourne.

“Bene!”, exclamava Miss Daisy Miller con un risata. “Io crede que io cognosce mi proprie matre. E quando illa ha in su persona mi chal, anque! Illa porta sempre mi cosas.”

Le dama in question, cessante a progredir, oscillava vagamente al loco ubi illa habeva arrestate su passos.

“Io time que tu matre non te vede”, diceva Winterbourne. “O forsan”, ille addebat, pensante, con Miss Miller, que le scherzo esseva permittite, “forsan illa se senti culpabile super tu chal.”

“Oh, es un cosa horribilemente vetule!” replicava le junne, serene. “Io diceva a illa que poteva portar lo. Illa non veni hic proque illa te vide.”

“Ah, ben”, diceva Winterbourne, “melius es si io te lassa.”

“Oh, no; veni!”, urgeva Miss Daisy Miller.

“Io time que tu matre non approba que io ambula con te.”

Miss Miller lanceava un sguardo grave a lui. "Non es pro me; es pro te - o melio, es pro ILLA. Ben, io non sape qui es pro. Ma matre non gusta de ulle de mi amicos masculin. Ella es tre timide. Semper ella face tumulto si io presenta un amico masculin. Ma io presenta los - quasi sempre. Si io non presenta mi amicos masculin a Matre", addeva le joven filia in su tono suave e monotone, "io non sentiria me natural."

"Pro introducer me," diceva Winterbourne, "tu debe cognoscer mi nomine." E ille continuava a pronunciar lo.

"Oh, car, io non pote dicer tote isto!" diceva su companiero con un risata. Ma in iste momento, illes arrivava a Mrs. Miller, qui, como illes se approximava, se dirigeva al parapetto del giardin e appoiava super illo, observante intesemente le laco e voltante le dorso a illes. "Matre!" diceva le joven con un tono de decision. In iste puncto, le seniora se voltava. "Sr. Winterbourne," diceva Miss Daisy Miller, presentante le joven al homine multo apertemente e carinose. "Commun," ille esset, como Mrs. Costello lo habeva dicite; ancora, il era un mirabillo a Winterbourne que, con su communidad, ille habeva un gratia singularemente delicate.

Su matre esseva un persona parve, magre, de lumine, con un oculo errante, un naso multo exigue e un grande fronte decorate con un certe quantitate de capillos tenu, multo crispat. Simile a su filia, Mrs. Miller esseva vestite con extreme elegance; ella portava enormes diamantes in su aures. Tanto quanto Winterbourne poteva observar, ella non salutava ille — certemente, ella non lo guardava. Daisy esseva proxime a su matre, arrangiante su chal. “Que tu face hic, rovistante?” demandava le joven domina, ma non con un tono de accento tanto severe como su election de parolas pote implicar.

“Io non sape,” diceva su matre, tornante verso le lac.

“Io non pensava que tu voleva iste chal!” exclamava Daisy.

“Ben io lo vole!” respondava su matre con un parve riso.

“Faceva tu Randolph andar a dormir?” demandava le joven.

“No, io non poteva convincer illo,” diceva Mrs. Miller con molleces. “Ille vole parlar con le garzon. Ille ama parlar con iste garzon.”

“Io diceva a Mr. Winterbourne,” continuava le joven; e al aure del juvene, su tono poteva haber indicate que illa habeva pronunciate su nomine toto su vita.

“Oh, si!” diceva Winterbourne, “io ha le placer de cognoscer tu filio.”

Le mamma de Randolph se taceva; illa dirigeva su attention verso le lac. Ma finalmente illa parlava. “Nunquam io compreheendera como ille pote viver!”

“Alique, illo non es tan mal como illo esseva a Dover,” diceva Daisy Miller.

“E que occurreva a Dover?” demandava Winterbourne.

"Ille non voleva ir a dormir del toto. Ego suppone que ille sedeva tota le nocte in le sala public. Ille non se trovava in le lecto al medietate nocte, io sape isto."

"Il esseva le una e medie", affirmava le Sr. Miller con un accentu suave.

"Dormi il multo durante le die?" demandava Winterbourne.

"Io suppone que ille non dormi multo", replicava Daisy.

"Io vole que ille dormi plus", diceva su matre. "Il pare como si ille non poterea."

"Io trova ille esser extrememente fastidiose", continuava Daisy.

Pro alguno momentos, il habeva silentio. "Ben, Daisy Miller", diceva le seniora post un momento, "io non pensa que tu deberia parlar mal de tu fratre."

"Bene, ille ES fatigante, Matre", diceva Daisy, sin ulle asperitate in su tono.

"Solmente ha nov annos", diceva Mrs. Miller.

"Bene, ille non voleva visitar ille castello", diceva le puera. "Io vade illac con Mr. Winterbourne".

A iste annuncio, facite multo placidemente, le mamma de Daisy non offereva ulle responsa. Winterbourne presumeva que illa disapprobava profunde le excursione projectate, ma ille diceva a se mesme que illa esseva un persona simple e facilemente dirigeabile e que ulle protestationes deferential attenuarea su malcontento. "Si", ille comenciava, "votre filia ha benigne permittite me le honore de esser su guida."

Le oculos vacillante de Mrs. Miller se attachava, con un aere quasi implorante, a Daisy, qui, nonobstante, ambulava alcun passos ulterior, cantarolante con suavitate. "Io presume que vos ire in le train", diceva su mamma.

"Si, o in le nave", diceva Winterbourne.

"Bene, naturalmente, io non sape", replicava Mrs. Miller. "Io nunquam ha visitate iste castello".

"Es un pena que vos non deberea visitar", diceva Winterbourne, comenciant a sentir se plus tranquil con respecto a su opposition. E tamen, ille esseva totalmente preparate a trovar que, como un facto de curso, illa volerea acompaniar su filia.

"Nos ha pensate multe super isto", continuava illa, "ma sembla como si nos non poterea. Naturalmente, Daisy - illa vole visitar le zonas. Ma ha un dama hic, io non cognosce su nomine, qui diceva que nos non deberia vole visitar castellos hic; illa credeva que nos deberia vole esperar usque que nos arriva a Italia. Sembla como si il haberea multes illac", continuava Mrs. Miller con un aere de plus grande confidentia. "Naturalmente nos solmente vole vider le principal. Nos visitava multes in Angleterre", diceva ella post un momento.

"Ah si! In Angleterre il ha multe castellos belle", diceva Winterbourne. "Ma Chillon hic, vale multo la pena vider."

"Bene, si Daisy se senti preste," diceva Mrs. Miller con un tono impregnate de un senso de le magnitudine del enterprise. "Sembla como si il non ha alcun cosa que illa non voluntarea a face."

"Oh, io crede que illa lo gaudera!" declarava Winterbourne. E ille desirava sempre plus facer se certo que ille haberea le privilegio de un tete-a-tete con le puera, qui ancora ambulava ante illes, cantarolante suavemente. "Vos non es dispositive, madame", ille interrogava, "a accompaniar nos?"

La matre de Daisy lo regardava un momento oblique, e tunc camminava in avant in silentio. Postea, "Io crede que es melior si illa va sola," diceva simplemente. Winterbourne observava pro se mesme que isto era un typo de maternitate multo differente del vigilante matronas qui se congregava in le prime linea del interaction social in le obscur ancian citate al extremo altere del laco. Ma su meditationes esseva interrupte per le distincte pronunciation de su nomine per le filia non protegite de Mrs. Miller.

“Sr. Winterbourne!” mormorava Daisy.

"Domina!" diceva le juvene homine.

"Non tu vole prender me con un batello?"

"In iste momento?" ille demandava.

"Naturalmente!" diceva Daisy.

"Bene, Annie Miller!" exclamava su matre.

"Io te roga, madame, que tu la permitte partir", diceva Winterbourne ardemente; nam ille nunquam antea habeva experimentate le sensacion de guidar, sub le stellas del estate, un barchetta cargate con un juvene fresc e belle.

"Io non crede que illa lo vole", diceva su matre. "Io crede que illa prefere restar interior."

"Io es secur que Mr. Winterbourne vole portar me", declarava Daisy. "Ille es tan terribilmente devote!"

"Io te remorquera usque Chillon sub le stellas del nocte."

"Io non crede lo!" diceva Daisy.

"Bene!" exclamava ancora le seniora. "Tu non ha parlate con me pro medietate de un hora", continuava su filia.

"Io ha habite un conversation multo amabile con tu matre", diceva Winterbourne.

"Bene, io vole que tu portas me in un barchetta!" repeteva Daisy. Illes habeva tote cessate e illa se habeva girate verso Winterbourne. Su facie portava un surprender sorriso, su belle oculos scintillava, e illa oscillava su grande ventaglio. No, es impossibile esser plus belle que isto, pensava Winterbourne.

"Il ha un demitar dozena de barchettas amarrate a ille piazzetta", diceva, indicante certe scalas que descendeva del jardino verso le laco. "Si tu volerea honorar me acceptante mi bracio, nos pote seliger un de illos."

Daisy remaneva alique e se rideva. "Io gusta que un gentilhommas sia formal!" declarava illa.

"Io te assecura que es un oferta formal."

“Ego habeva decidite facer te dicer alique,” continuava Daisy.

"Vides, non es multo difficile," diceva Winterbourne. "Sed timeo que tu me prende in joco."

"Non credo, sinjor," observava le Sra. Miller con mollesa.

"Donce permitte me dar te un pagaiata," diceva al jove puella.

"Es troppo charmante, le maniera que tu dicer isto!" exclamava Daisy.

"Isto ancora essera plus charmante a facer lo."

"Si, essera charmante!" diceva Daisy. Ma ella faceva nulle movimento pro accompaniar lo; solmente se trovava illo, ridente.

"Crede que tu melius verifical le hora," interponite le matre.

"Il es le undecima hora, madame," diceva un voce, con un accento straniero, del obscuritate vicin; e Winterbourne, girante se, percipeva le persona floride qui se trovava al servicio del duo feminas. Illo pareva que jam habeva approchiate.

"Oh, Eugenio," diceva Daisy, "io va in un bateau!"

Eugenio faceva un inclination. "A undecima hora, mademoiselle?"

"Io va con le sinjor Winterbourne—justo ora."

"Dicte a illa que illa non pote," diceva le matre al courier.

"Mi pare que melius es si mademoiselle non va in un bateau," affirmava Eugenio.

Winterbourne ardeva que ista belle puella era tan familiari con su courier; sed ille diceva nihil.

"Mi servo ad vos," diceva Winterbourne.

"Proponi mademoiselle ir sola?" demandava Eugenio a le Sra. Miller.

"Oh, non; con iste sinjore!" respondite le matre de Daisy.

Le courier observava Winterbourne per un momento— ille credeva que ille habeva un sorriso— e postea, solemnemente, con un inclination, "Secundo le desiro de mademoiselle!" diceva.

"Oh, io sperava que tu faceva un scandalo!" diceva Daisy. "Io non voleva plus ir ora."

"Io mesme va face un scandalo si tu non va," diceva Winterbourne.

"Isto es tote lo que io vole—un pauco de scandalo!" E le jove puella recommenciava a rider.

"Le sinjor Randolph ha dormite!" annunciava frigidemente le courier.

"Oh, Daisy; ora nos pote ir!" diceva le Sra. Miller.

Daisy se avertiva de Winterbourne, fixante ille, ridante e ventilante se. "Bon nocte", diceva ella, "io spera que tu es decepite, o disgustate, o algo!"

Ille la observava, prendente le mano que illa offereva. "Io es perplexate", ille respondeva.

"Bene, io spera que illo non te impedira de dormir!", diceva illa con spirituositate; e, sub le escorta del privilegiate Eugenio, le duo dames se dirigeva verso le casa.

Winterbourne stava observante les, vermente perplexate. Ille remaneva presso le laco durante un quarto de hora, reflectente super le mysterio de le familiaritates e le capricios subite del joven filia. Ma le unico conclusion multo definite al qual ille perveniva esseva que ille gauderia terribilmente de "fugir" con illa a aliquo loco.

Duo dies postea ille partiva con illa al Castello de Chillon. Ille attendeva pro illa in le grande sala del hotel, ubi le courriers, le servitores, le touristas stranieros se congregava e fixava le vista. Non esseva le loco que ille debera haber seligite, ma illa lo habeva appointate. Illa descendeva saltante per le scalas, bottonante su longe guantos, stringente su parasol plicate contra su belle figura, vestite con le perfection de un costume de viagio sobriamente elegante. Winterbourne era un homine de imagination e, como nostre antecessores diceva, de sensibilitate; quando ille considerava su vestimento e, super le grande scala, su passo rapide, confidente, ille sentiva como si il haberea accedite a un affaire romantic. Ille sortiva con illa inter omnes le personas pigre qui se congregava ibi; illes fixava omnes ille con grande curiositate; illa comenciava a parlar tan tosto que illa se uniava con ille. Le preferentia de Winterbourne habeva essite que illes debeva esser portate a Chillon in un carruage; ma illa exprimeva un vive desiro de ire con le micre vapor; illa affirmava que illa habeva un passion pro vaporatores. Sempre il habeva tal belle brisa super le aqua e on videva tal multe personas. Le navigation non durava multo, ma le compagna de Winterbourne trovava tempore pro dicer multe cosas. Pro le junio homine mesme lor excursione esseva un escapada—un adventura—e, si on considerava su habitual senso de libertate, ille habeva expectationes de vider que illa regardava le excursion del mesme modo. Ma illo debe esser confesso que, in iste particular, ille esseva disappointate. Daisy Miller esseva extrememente animate, illa se trovava in un spirito charmante; ma appareva que illa non esseva de toto excitate; illa non se agitateva; illa non evitava ni su regardo ni illos de nulle altere; illa non arrossiva ni quando illa lo fixava ni quando illa sentiva que le gente la fixava. Le gente continuava a fixar illa multo, e Winterbourne prenneva multe satisfaction in le distinguite attitude de su belle compagna. Il habeva essite un poco timide que illa parlarea alte, que illa rirarea troppo e anque, forsan, que illa desirarea mover se bastante sur le barca. Ma ille completemente oblidava su timores; ille sedeva sorridente, con le oculos fixate sur su vulto, durante que, sin mover se ab su loco, illa exprimerea un grande quantitate de reflectiones original. Illo esseva le garrulitate le plus charmante que ille jam habeva audite. Ille habeva assentite al idea que illa esseva “commune”; ma esseva illa realmente tal, o simplemente ille habeva devenite usate al su communitate? Su conversation esseva principalmente de lo que metaphysicos denomina le inclination objective, ma de tempore in tempore prendeva un giro subjective.

“Que es ILLE, in le mundo, que vos facit si grave?” exigeva subito Daisy, fixante su oculos amabile super Winterbourne.

“Grave?” ille replicava. “Io habeva un idea que io sorridera de un auricula al altere.”

“Vos sembla como si vos me conducierea al funerale. Si illo es un sorriso, vostre aures es multo proxime.”

“Volete que io danca un 'hornpipe' super le ponte?”

“Per favor, e io portara vostre chapeau. Illo pagara le expensas de nostre viage.”

“Nunquam io ha essite plus satisfacte in mi vita,” mormorava Winterbourne.

Ella lo guardava un momento e postea rumpet in un pauco de riso. "Me place facer tu dicar ti ti cosas! Tu es un mescla stranie!"

In le castello, post que illes approchava, le elemento subjective preponderava deciditemente. Daisy saltillava per le camaras vaultate, fricassava su saias in le scalas spiralatas, flirtava al ritorno con un belle exclama e un tremore del bordo del oubliettes, e attendera con un aureola ben formate a toto que Winterbourne diceva de loco. Ma ille vidit que ille non se interessava multo pro le antiquitates feudales e que le tradiciones obscur de Chillon faceva solo un leve impression super illa. Illes habeva le bon fortuna de poter ambular sin altere compagnia que ille del custode; e Winterbourne arrangiava con iste functionario que illes non essera precipitate - que illes pausera e tardarea ubicunque illes voleva. Le custode interpretava le tracto con generositate - Winterbourne, pro su parte, habeva essite generose - e terminava con illes se retraher multo a se mesme. Le observationes del Srta. Miller non esseva notabile pro le consistentia logical; pro lo que voleva dicer, illa trovava un pretexto. Illa trovava multe pretexto in le embrasures ruvide de Chillon pro poner al Sr. Winterbourne subite questiones super se mesme - su familia, su historia previe, su gustos, su habitos, su intentiones - e pro fornir informationes super punctos correspondente de su proprie personalitate. De su gustos, habitos, e intentiones, Srta. Miller esseva preparate a fornir le descriptiones le plus definite, e de facto le plus favorabile.

"Bene, spero que tu sappia satis!" diceva ella a su companiero, postquam ille le habeva narrate le historia del infelice Bonivard. "Nunquam io videva un homine qui sapeva tanto!" Le historia de Bonivard habeva evidentemente, como on dice, entrato per un aure e sortite per l'altre. Ma Daisy continuava a dicer que ella voleva que Winterbourne viagiava con illes e che "girava" con illes; illes poterea apprender alcun cosa in tal caso. "Non vole tu venir a enseniar Randolph?" illa demandava. Winterbourne diceva que nulle cosa potea placer ille tanto, ma que desfortunatemente il habeva altere occupationes. "Altere occupationes? Io non lo crede!" diceva Miss Daisy. "Que significa illo? Tu non es in affaires." Le juvene admitteva que ille non habeva negocio, ma il habeva engagmentos que, anque intra un o duo dies, lo obligarea a retornar a Geneva. "Oh, abuffa!" diceva illa, "io non lo crede!" e illa comenciava a parlar de un altere cosa. Ma pauc momentos postea, quando ille monstrava a illa le belle designo de un antique camin, illa exclamava irrelevante, "Tu non significa que tu retornas a Geneva?"

“Es un facto melancholic que io debera retornar a Geneva deman”, diceva ille.

“Ben, Sr. Winterbourne,” diceva Daisy, “io pensa que vos es orride!”

“Oh, ne dicas tal cosas terribile!” diceva Winterbourne — “precisemente al ultime momento!”

"Le ultime!" exclamava le juna puella; "io lo appella le prime. Io ha medietate del animo de lasar te hic e retornar directemente al hotel sol". E durante le proxime decem minutas, non faceva que imprecar ille de omne le maledictiones. Pover Winterbourne era vermente confuse; ancora un puella non habeva le honore de agitar se tanto per le annuncio de su movimentos. Su compagna, post isto, cessava de prestar attention al curiositates de Chillon o le bellezas del laco; apertava foco sur le charmer misteriose in Geneve, del qual appareva haber immediate supponite que ille se dirigeva pressa a revider. Como poteva Miss Daisy Miller saper que il habeva un charmer in Geneve? Winterbourne, qui negava le existentia de tal persona, non poteva discoperir lo, e se divideva inter le stupor del rapiditate de su induction e le amusamento del franquesa de su persiflage. Ille videva in illa, in tote isto, un extraordinari mixture de innocentia e cruditate. "Non te concede un permisso plus longe que tres dies?" demandava Daisy ironicmente. "Non te da un licentia in estate? Non ha nulle qui es tan dur laborate que non pote haber permission a illacunar alique ubi in iste temporada. Io suppose que, si tu remane un altro die, illa vendra post te in le batell. Aspetta usque Venerdi, e io descendera al porto a vider su arrivo!" Winterbourne comenciava a pensar que ille habeva errate sentir se deludente sur le temperamento in le qual le puella se habeva incipit. Si ille habeva mancate le accentu personal, ille comenciava a facer su apparition. Il sonava multo distinctemente, finalmente, in su dicer que illa cessarea de "teasar" ille si ille promitteva solemnemente de disceder a Roma in le hiberno."

"Isto non es un promessa difficile a facer", diceva Winterbourne. "Mi tante ha prendite un appartamento in Roma pro le hiverno e jam ha me rogate venir vider la."

"Io non vole que tu veni pro tu tante", diceva Daisy; "io vole que tu veni pro me." E isto esseva le sol reference que le joven homine jam audira facer a su invidiose parente feminea. Ille affirmava que, al minus, ille certemente venirea. Post isto, Daisy cessava su burlamentos. Winterbourne prendeva un carro e illes retornava a Vevey in le crepusculo; le joven dona esseva multo tranquille.

In le vespere, Winterbourne mentionava a Mrs. Costello que ille habeva passate le postmeridie a Chillon con le Srta. Daisy Miller.

"Le Americanos - del currier?" demandava le dama.

"Ah, felicemente," diceva Winterbourne, "le currier remaneva a casa."

"Illa partiva con vos tote sol?"

"Tote sol."

Mrs. Costello nasceva un poco su su flaconetto de odor. "E isto", exclamava, "es le persona juvene que tu voleva que io cognosce!"

Parte II[edit]

Winterbourne, qui era revenite a Ginevra le die post su excursion a Chillon, partite a Roma verso le fin de januario. Su tante habeva essite establite illic durante varie septimanas, e ille habeva recipite un par de litteras ab illa. "Ille personas que te tanto amabas le estate passate a Vevey ha arrivate hic, courier e tote", illa scribeva. "Illes sembla haber fatte multe cognoscentias, ma le courier continua a esser le plus intime. Le juvene donna, nonobstante, es intimissime con un gruppo de italianos de tertie classe, con qui illa frequenta in un modo que causa multe chiacchierate. Porta me ille belle roman de Cherbuliez - Paule Mere - e non arriva post le 23".

In le cursu natural de eventos, Winterbourne, al arrivar a Roma, presto haberea discoperite le adresse de Mrs. Miller in le banca american e habererea visitate Miss Daisy pro presentar su complimentos. "Post lo que occurrite a Vevey, io crede que pote certemente visitar les," diceva ille a Mrs. Costello.

"Si, post lo que succede - a Vevey e ubique - tu desira mantener le cognoscentia, tu es multo benvenite. Naturalmente, un homine pote cognoscer omnes. Homines es benvenite al privilegio!"

“Per favor, que occurre—hic, pro exemplo?” demandava Winterbourne.

“Le puella va solo con su forestieros. Quanto a lo que occurre ulteriormente, tu debe cercar information a un altro loco. Ella ha trovate medietate dozina de caçatores de fortuna romanos regular, e les porta al domos de gente. Quando ella adveni a un festa, porta con se un caballero con multe manieras e un barba mirabile.”

“E ubi es le matre?”

“Io non ha le minima idea. Illos es gente multo terribile.”

Winterbourne meditava un momento. "Ellas es multo ignorante - solmente multo innocente. Confida in me, illas non es mal. "

"Illas es irremediabilemente vulgari", diceva Siora Costello. "Si esser irremediabilemente vulgari es esser 'mal', es un question pro le metafysicos. Al minus, illas es sufficientemente mal pro dispiacer; e pro iste vita curte, isto es suficiente."

Le nova que Daisy Miller esseva cincte per medietate per sex barbas magnific cessava le impetus de Winterbourne de vader drectemente vider-la. Ille non se habeva definitivemente flatate que ille faceva un impression ineffaceabile in su corde, ma ille esseva enojate al audir de un stato de affaires que era tan pauco in harmonia con un imagine que recentemente fugiava de su meditations; le imagine de un puera bella que regarda foras de un vetere fenestra romana e se demandava urgentemente quando Mr. Winterbourne arrivera. Si tamen ille deciderea attendere un poco ante de remindir a Miss Miller su pretensiones de considerate, ille vadeva assatis presto visitar duo o tres altere amicos. Un de iste amicos era un femina american qui habeva passate plure hiemes a Geneva, ubi illa habeva collocate su filios in schola. Illa esseva un mulier multo competente, e illa viveva in le Via Gregoriana. Winterbourne la trovava in un pauco salone de color cremesin in un tertie piano; le sala esseva plen de sole del sud. Non habeva passate dece minutas quando le servitor intrava annunciant "Madame Mila!" Iste annuncio esseva postea sequite per le intrata de Randolph Miller, qui se stoppava in medio del camera e stava fixante Winterbourne. Un momento post, su bella soror cruzava le soglia; e post un intervallo considerable, Mrs. Miller se avanzava lente.

“Ego te cognosco!” diceva Randolph.

“Ego certe que tu cognosce multe cosas,” exclamava Winterbourne, prenendolo per le mano. “Como procede tu education?”

Daisy scambiava salutationes multo cortesemente con su hospita, ma quando audiva le voce de Winterbourne, rapide girava le capite. “Ma, io declare!” diceva.

“Io diceva te que io venirea, sapeva,” respondite Winterbourne, con un sorriso.

“Ben, io non credeva,” diceva Miss Daisy.

“Io te multo gratia,” ridetava le juvene.

“Tu poteva haber venite a vider me,” diceva Daisy.

“Solmente arrivate hodie,” respondite le homine.

“Io non crede illo!” declarava le joven.

Winterbourne se voltava con un sorriso protestante verso su matre, ma iste domina evitava su sguardo e, sedente, fixava su attention sur su filio. "Nos ha un loco plus grande que iste", diceva Randolph. "Le muros es totes de oro".

Le Sra. Miller se torneva inconfortabile in su sedia. "Io diceva a te que si io te portava, tu dicerias alique!", murmurava illa.

"Io lo diceva a TE!", exclamava Randolph. "Io te dico, signor!" addeva jocosamente, dando un colpo in le genu de Winterbourne. "Anque illo es plus grande!"

Daisy habeva comenciate un conversation animate con su hospitessa; Winterbourne judicava conveniente adreçar unes parolas al matre de illa. "Io spera que tu ha stato ben depost que nos separava a Vevey", diceva ille.

Mrs. Miller se fixava agora certemente nele – no queixo dele. “Non multo ben, senior”, respondite ella.

“Ela ha dyspepsia”, diceva Randolph. “Ego ha illo anque. Pater ha illo. Io ha illo le plus!”

Iste annuncio, in loco de embarrassar Mrs. Miller, pareva levar un peso de su anima. “Io sufere del jecore”, diceva ella. “Io pensa que es iste clima; illo es minus salubre que Schenectady, specialmente in le hiberno. Io non sape si tu sape que nos reside in Schenectady. Io diceva a Daisy que io non trovava nemo como Dr. Davis, e io non credeva trovarlo. Oh, in Schenectady ille es le prime. Illos pensa multe de ille. Ille ha tanto a facer, e non obstante il non negava un solicitud al mi. Ille diceva que ille nunquam videva alique simile a mi dyspepsia, ma ille esseva decedite curar illa. Io es certe que il non refusarea a essayar alique. Ille stava justemente per essayar un cosa nove quando nos partiva. Mr. Miller voleva que Daisy vide Europa pro se mesme. Ma io scribeva a Mr. Miller que il pare que io non poteva viver sin Dr. Davis. In Schenectady ille sta al summitate; e il ha multe maladia illic. Illo afflige mi dormir.”

Winterbourne habeva multe gossips pathologic con le patiente de Dr. Davis, durante que Daisy parolava incessantemente con su proprie companione. Le joven demandava a Mrs. Miller como illa trovava Roma. “Bene, io debe dicer que io es decepite”, respondite illa. “Nos habeva audite tanto super isto; io suppose que nos habeva audite troppo. Ma nos non poteva evitar illo. Nos habeva essite guidate a expectar alique differente.”

“Ah, espera un poco, e tu amara multo illo”, diceva Winterbourne.

“Io lo odio plus e plus cata die!” exclamava Randolph.

“Tu es como le infantile Hannibal”, diceva Winterbourne.

"Non, io non lo son!" Randolph declarava azzardatamente.

"Tu non es multo simile a un infantulo", diceva su matre. "Ma nos ha vidite locos", ella continuava, "que io metterea multo longe ante Roma". E in replica al interrogatorio de Winterbourne, "Il ha Zuric", ella concluderea, "Io pensa que Zuric es belle; e on non habeva audite tanto de illo".

"Le melior loco que nos ha vidite es le Citate de Richmond!" diceva Randolph.

"Ille significa le nave", explicava su matre. "Nos travessava in ille nave. Randolph habeva un bon tempore in le Citate de Richmond".

"Ille es le melior loco que io ha vidite", repeteva le infante. "Solmente ille esseva girate al mal cammino".

"Bene, nos debe girar al bon cammino alicun vice", diceva Mrs. Miller con un parve risata. Winterbourne exprimeva le sperantia que al minus su filia trovava alicun gratification in Roma, e illa declarava que Daisy esseva totalmente attrahite. "Illo es a causa del societate - le societate es splendid. Illa va in omne locos; illa ha facite un grande numero de amicos. Naturalmente illa va plus in circuito que io. Io debe dicer que illes ha essite multo sociabile; illes acceptava illa. E tunc illa cognosce multo gentilhombres. Oh, illa pensa que il non ha nihil melior que Roma. Naturalmente, il es multo plus amical pro un juvene dama si illa cognosce multe gentilhombres".

In iste momento, Daisy tornava su attention de nove a Winterbourne. "Io diceva a Mrs. Walker como tu eras malvagie!" annunciava le juvene.

"E qual es le evidentia que tu ha offerite?" interrogava Winterbourne, alique molestiate per le manco de appreciation de Miss Miller pro le zelo de un admirator qui durante su viage a Roma non se arrestava ne a Bologna ne a Florence, simplemente a causa de un certe impatia sentimental. Il recordava que un compatriota cinic habeva un vice dicite que le mulieres american - le belle, e isto dava un grandeza al axiom - esseva le plus exigente del mundo e le minus dotate de un senso de gratitude.

"Bene, tu esseva terribilmente malvage a Vevey", diceva Daisy. "Tu non faceva niente. Tu non voleva remaner ibi quando io te invita".

"Mi cara juvene", exclamava Winterbourne, con eloquentia, "ha io venite usque Roma pro incontrar tu reproches?"

"Juste audite lo que ille dice!" diceva Daisy a su hospita, dando un torsion a un fiocca del vestito de ista dama. "Habeva tu unquam audite un tal cosa si bizar?"

"Si bizar, mi cara?" murmurava Mrs. Walker con le tono de un partisan de Winterbourne.

"Bene, io non sape", diceva Daisy, tocando le nœud del rubanas de Mrs. Walker. "Mrs. Walker, io vole dicer alique a te".

"Madre-r," interjectava Randolph, con le sues extremitates abrupte, "io te dico que debes ir. Eugenio va a excitar -- qualcosa!"

"Non ha pavor de Eugenio", diceva Daisy con un movimento brusco del capite. "Ecoute, Signora Walker", continuava, "tu sape que io va a tu festa".

"Io es felice de audir lo."

"Io habe un belle vestito!"

"Io es multo certe de isto."

"Ma io vol petir un favor – permission pro portar un amico."

"Io essera felice de vider qualsecunque de tu amicos", diceva Mrs. Walker, voltante se con un sorriso verso Mrs. Miller.

"Oh, illes non es mi amicos", respondite la mamma de Daisy, sorridente timide in su proprie modo. "Io nunquam parlate con illes."

"Illo es un amico intimate de mi – Mr. Giovanelli", diceva Daisy sin tremulation in su claro e brillante vulto.

Mrs. Walker remaneva silente un momento; illa lanceava un rapide regardo a Winterbourne. "Io essera contente de vider Mr. Giovanelli", diceva illa entonces.

"Il es un italiano", Daisy continuava con la serenitate le plus charmente. "Il es un grande amico de mi; illo es le homine le plus belle del mundo - excepto Sr. Winterbourne! Il cognosce multe italians, ma il vole cognoscer alcun americanos. Il pensa multo de americanos. Illo es tremendemente intelligente. Illo es absolutemente incantator!"

Il esseva decedite que iste brilliante personage essera portate al festa de Mrs. Walker, e postea Mrs. Miller se preparava a prender su congedo. "Io suppone que nos retornara al hotel", diceva illa.

"Tu pote retornar al hotel, Matre, ma io va a facer un promenada", diceva Daisy.

"Illa va a promenar con Sr. Giovanelli", proclaimava Randolph.

"Io va al Pincio", diceva Daisy, sorridente.

"Sola, mia cara - a iste hora?" demandava Mrs. Walker. Le tarde se avicinava - ille era le hora del tumulto de carros e de pedestres contemplative. "Io non crede que illo es secur, mia cara", diceva Mrs. Walker.

"Ne io", subjunget Mrs. Miller. "Tu va prender le febre, certemente. Recorda lo que Dr. Davis te diceva!"

"Dona un medicamento ante que tu parte", diceva Randolph.

Le compania se levava; Daisy, ancora exhibente su dentes belle, se incurvava e baciava su hospitessa. "Mrs. Walker, tu es troppo perfecte", diceva illa. "Io non va sola; io va a incontrar un amico."

"Tu amico non te protegera del febre", observava Mrs. Miller.

"Es illo Sr. Giovanelli?" demandava le hospitessa.

Winterbourne observava le juvene filia; a iste question su attention accelerava. Illa stava illic, sorridente e lisante le cordones de su bonete; illa lanciava un oculata a Winterbourne. Poi, durante que illa lanciava un oculata e sorridente, illa respondava, sin un umbra de hesitation, "Sr. Giovanelli - le belle Giovanelli."

"Mi cara juvene amica", diceva Mrs. Walker, prendente su mano supplicantemente, "non va a promenar al Pincio a iste hora pro incontrar un bel italiano."

"Bien, il parla anglese", diceva Mrs. Miller.

"Gratia mi!" exclamava Daisy, "Io non va a facer ulle cosa improprie. Il ha un maniera facile de resolver lo." Illa continuava a lanciar un oculata a Winterbourne. "Le Pincio es solmente cent passos distante; e si Sr. Winterbourne esseva le cortese que il pretende, il offrerea a promenar con me!"

La politesse de Winterbourne se deprompte, e le juvene filia permitte gratiosemente que ille la accompagna. Illes descende le scala ante su matre, e al porta Winterbourne videnti que le carro de Mrs. Miller se trova, con le couriero ornamental cuje cognoscentia ille habeva facite a Vevey sedente intra. “Adieu, Eugenio!” exclamava Daisy; “io va a facer un promenada.” In facto, le distansia inter le Via Gregoriana e le belle giardin al extremo del Colina Pinciana es rapidemente transmittite. Ma, como le die esseva splendide, e le affluenti de vehiculos, ambulantes e promenantes multitudinose, le juvene Americanos trovava lor progresso multo retardate. Isto era multo placente pro Winterbourne, malgrado su conscientia del su position singular. Le turbas romane, lente in movemento e contemplante le multo belle e extranee filia juvene qui transiteva per lor bracio, prestava multo attention. Ille se demandava que cosa habeva Daisy in su mente quando se proposava a exponer se, sin attendimento, al lor attention. Su proprie mission, secundo su sensu, apparemente esseva de transmitter la in le manos de Sr. Giovanelli; sed Winterbourne, al mesme tempore inquietate e satisfacte, resolveva que ille non faceva tal cosa.

“Proque non es venite a vider me?” demandava Daisy. “Tu non pote scappar de illo.”

“Mi honore es diriger te que ego solmente ha discedite del traino.”

“Tu debe haber restite in le traino multo tempore post que illo cessava!” exclamava le juvene puella con su riso. “Io suppone que tu dormiva. Tu habeva tempore pro visitar Mrs. Walker.”

Winterbourne comenciava a explicar, “Io cognosceva Mrs. Walker-”

Io sape ubi tu la cognosceva. Tu la cognosceva a Geneve. Ella me diceva. Bon, tu me cognosceva a Vevey. Isto es tanto bon. Assi tu doveva veni. Ella non faceva ulle altere question que iste; ella comenciava a garrular super su proprie affaires. "Nos habeva splendide cameres al hotel; Eugenio dice que illos es le melior cameres in Roma. Nos vole remaner tote le hiverno, si nos non mori de febre; e io suppone que nos remanera mesme in illo caso. Es multo plus amabile que io credeva; io credeva que illo essera terribilmente tranquille; io esseva certe que illo essera affreosemente tediose. Io esseva certe que nos debera vadiar tote le tempore con uno de illos horribile viros vetule qui explica del picturas e tal. Ma nos habeva solmente un septimana de illo, e ora io me diverte. Io cognosce multo personas, e illos es omnes tan affabile. Le societate es extrememente selecte. Il ha omne sortes de personas - anglese, german, e italians. Io crede que io ama le anglese melio. Io ama lor stilo de conversation. Ma il ha alcun americanos adorable. Io nunquam videva ullo hospitabile como illo. Il ha qualcosa tote le dies. Il non ha multe danza; ma io debe dicere que io nunquam credeva que danza esseva omne. Io sempre amava le conversation. Io suppone que io ha satis a Mrs. Walker, su cameres es tan pauco." Quando illes passava le porta del jardines del Pincio, Miss Miller comenciava a meraveliar ubi on trovarea le Sr. Giovanelli. "Nos melio va directemente a ille loco al fronte", diceva ella, "ubi on pote vider le panorama."

“Certemente io non te adjuvabo a trovar ille,” Winterbourne declarava.

“Dunque io lo trovaro sin te,” clamava Miss Daisy.

“Certemente tu non me abandonara!” clamava Winterbourne.

Illa scoppiava in su riso parve. “Es tu timide que tu te perdera—o esser frappate? Sed ahi es Giovanelli, appoggiante contra il arbor. Ille fixa le donnas in le carrages: jam viste un tal cool?”

Winterbourne percipieva, a ullo distantia, un micre homine in pica con un canna puerilemente nassite, un chapeau elegantemente posite, un vitre in le oculo, e un bouquet in su buttonhole. Winterbourne lo observava un momento, e dunque diceva, “Tu intende a parlar a iste homine?”

“Intende a parlar con ille? Pote tu pensar que io vole communicar con signos?”

“Percipe, per favor,” diceva Winterbourne, “que io intende remaner con te.”

Daisy stoppava e lo observava, sin ullo signo de conscientia turbate in su facie, solo con la presentia de su charmentes oculos e su felices fossettes. “Bene, illa es frappeante!” pensava le juvene homine.

“Non me place le maniera que tu dice isto,” diceva Daisy. “Es troppo imperiose.”

“Excusa me si io lo dice mal. Le puncto principal es dar te un idea de mi signification.”

Le juvene fillette lo observava plus gravemente, ma con oculos que esset plus bel que nulle. “Io nunquam permitteva a un galan de dictar a me o de interferer con ullo que io face.”

“Io pensa que tu faceva un error,” diceva Winterbourne. “Tu debe auscultar ad vices un galan—le correcte.”

Daisy comenciava a rir de nove. “Io non face ullo que auscultar a galantes!” exclamava illa. “Dica a me, si Mr. Giovanelli es le correcte?”

Le cavallero con le bouquet in su corsage nunc habeva percipite nostre duo amicos e se approximava al puera con rapiditate obsequiose. Ille salutava Winterbourne como etiam le companione de iste ultime; il habeva un sorriso splendide, un oculo intelligente; Winterbourne lo reputava non un mal aspectabile. Ma il diceva tamen a Daisy, "Non, ille non es le recte persona."

Daisy manifestemente habeva un talento natural pro facer introductiones; elle mentionava le nomine de cata compagno al altere. Illa ambulava sol con un de illos a cata latere; Le senior Giovanelli, qui parlava anglese multo ingeniosemente - Winterbourne postea apprendeva que ille habeva practicate le idioma con multe herederas american - le diceva multe politeces. Ille esseva extrememente cortese, e le joven american, qui non diceva alique, reflecteva sur illo profunditate de sagacitate italian que permitte al gente de apparer plus gratiose in proportion que illes es plus acute deludente. Giovanelli, naturalmente, habeva sperate un cosa plus intime; ille non habeva contractate pro un grupo de tres personas. Ma ille conservava su tranquillitate con un maniera que suggereva intentiones de longe portata. Winterbourne se flatterava que ille habeva prendite le mesura de ille. "Ille non es un gentilomo", diceva le joven american; "ille es solmente un ingeniose imitation de un. Ille es un maestro de musica, o un scribente, o un artiste de tertie categoria. Maledice su bellezza!" Le senior Giovanelli certemente habeva un viso multo belle; ma Winterbourne sentiva un indignation superior a causa del facto que su amabili compatriota non cognosceva le differentia inter un gentilomo spuri e un real. Giovanelli parlava e faceva jocos multo placente. Il esseva certo que, si ille esseva un imitation, le imitation esseva brillante. "Nonobstante," diceva se mesme Winterbourne, "un belle puera debe cognoscer!" E postea ille retornava al question de saper si isto, de facto, esseva un belle puera. Un belle puera, mesmo si on considera su coquetteria american, saperia crear un rendez-vous con un estraniero de vita basse? Le rendez-vous in iste caso, de facto, habeva essite in plen die e in le plus multe concorrite angle de Roma, ma esseva ille impossibile considerar le election de iste circumstantias como un prova de extreme cinismo? Estranie, ben que pare apparentemente, Winterbourne se vexava que le puera, durante le incontrar se con su amator, non pareva esser plus impatiente del su proprie compania, e ille se vexava pro su inclination. Isto esserea impossibile considerar ille como un puera perfectemente ben-conductite; ille mancava un certe delicatezza indispensabile. Isto simplificarea multo le situation si on poterea tractar illa como le objecto de un de ille sentimentos que le romancistas appella "passiones illegal." Que illa pareva vole disfacer se de ille adjutarea a Winterbourne a pensar plus leviemente de illa, e pensar plus leviemente de illa renderea ille multo minus perplexante. Ma Daisy, in iste occasione, continuava a presentar se como un combination inscrutabile de audacia e innocentia.

Illa caminava da un quarto de hora, accompagnate per sues duo cavalieres, e responsionava in un tono de allegrezza infantil, secundo appareva a Winterbourne, al bel discorso de Mr. Giovanelli, quando un carriage, que habeva separat se del traino rotante, se arrestava juxta le via. Al mesme momento, Winterbourne notava que su amica, Mrs. Walker - le dama cuje domo ille habeva lassate recentemente - sedeva in le vehiculo e lo faceva signes. Ille, abandonante Miss Miller, se habeva preste a obedir le invitation. Mrs. Walker habeva le viso rubicund e un aspetto de excitation. "Il es vermente troppo terribile", diceva. "Ille puera non debe facer iste tipo de cosas. Non debe caminar con vobis duo homines. Cinquanta personas ha notate su comportamento."

Winterbourne levava le supercilia. "Io crede que es un pena facer troppo rumore al proposito."

"Es un pena permitter al puella ruinarse!"

"Le es multo innocente," diceva Winterbourne.

"Illa es multo folle!" exclamava le Sra. Walker. "Nunquam ha tu vidite qualcosa si imbecile como su matre? Post que omnes vos ha me lasciate un momento retro, io non poteva seder quiete pensante in isto. Illo pareva troppo miserabile, non essayar salvar illa. Io ordinava le carriage e metteva mi boneta, e veniva hic al plus tosto possibile. Gratias al Cielo, io ha trovate te!"

"Que proponi tu facer con nos?" demandava Winterbourne, ridente.

"Demandar illa que entra, guiar illa per hic per medietate de hora, de talle maniera que le mundo pote vider que illa non es totalmente folle, e postea portar illa securmente a casa."

"Io non crede que illo sia un idea multo felice", diceva Winterbourne, "ma tu pote probar."

Le Sra. Walker essayava. Le juvene se metteva in perseguimento de Miss Miller, qui simplicemente nutava e surrideva a su interlocutor in le carriage e habeva continuato su cammino con su companion. Daisy, post haber apprendite que le Sra. Walker voleva parlar con illa, retornava a su passos con un perfetto bon gratia e con le senior Giovanelli al su latere. Illa declarava que illa esset deliciate haber un occasione de presentar iste senior al Sra. Walker. Illa immediatemente consegueva le introduction e declarava que nunquam in su vita illa habeva vidite qualcosa si belle como le tapetto del carriage del Sra. Walker.

"Io es felice que tu lo admira", diceva iste dama, surridente amabilemente. "Vole tu entrar e permitte me poner lo super te?"

"Oh, non, gratias", diceva Daisy. "Io lo admirara multo plus durante que io vide te guiar con illo."

"Per favor, entra e guia con me!" diceva le Sra. Walker.

"Isto essera incantator, ma illo es tan incantator justo como io es!" e Daisy lanciava un sguardo brillante a le homines a lor lateres.

"Isto pote esser incantator, carissime infante, ma illo non es le costume hic", urgeva le Sra. Walker, inclinandose in su victoria con le manos devotemente juncte.

"Bene, illo debera esser, dunque!" diceva Daisy. "Si io non ambulava, io expirarea."

"Tu debera ambular con tu matre, carissime", clamava le dama de Geneva, perdente patientia.

"Ambular con mi matre carissime!" exclamava le juvene. Winterbourne vide que illa detegneva le interference. "Mi matre nunquam ambulava dece passos in su vita. E alsi, tu sape", diceva con un riso, "io ha plus que cinque annos."

"Tu ha un eta satis mature pro esser plus rationabile. Tu ha un eta satis mature, carissime Miss Miller, pro esser discutite."

Daisy observava le Sra. Walker, surridente intensemente. "Discutite? Que vole tu dicer?"

"Entra in mi carriage e io te dicera."

Daisy revertere su rapida sguardo de uno del signores al latere de illa al altere. Le senior Giovanelli faceva inclinationes verso e retro, fricando su guantes e ridendo multo agreeabilmente; Winterbourne pensava que illo esseva un scena multo disagradabile. "Io non crede que io vole saper lo que tu significa", diceva Daisy presente. "Io non crede que illo placerea a me."

Winterbourne desirava que le domina Walker attaccarea su tapete del carrozza e partiva, ma iste dama non gaudiva esser defiata, como illa diceva postea a ille. "Tu prefere esser considerate un puera temerari?" demandava illa.

"Gratia!" exclamava Daisy. Illa reappeteva le vista a senior Giovanelli, depost tornava se verso Winterbourne. Il habeva un pauco de rubor rosate in su face; illa era tremendemente belle. "Cree senior Winterbourne", demandava illa lentemente, con un surriso, remettente su testa e scrutante ille de capite a pede, "que, pro salvar mi reputation, io debe entrar in le carrozza?"

Winterbourne se ruborisava; pro un momento ille hesitateva multo. Il pareva si stranee audir illa parlar in iste maniera de su "reputation". Ma ille mesme, de facto, debeva parlar secundo le galanteria. Le plus belle galanteria, hic, esseva simplemente dicer le veritate; e le veritate, pro Winterbourne, como le pauc indicativos que io ha potite dar lo face cognoscite al lectore, esseva que Daisy Miller debeva sequer le consilio de domina Walker. Ille contemplava su exquisite bellezza, e postea diceva, multo amabilemente: "Io crede que tu debe entrar in le carrozza."

Daisy dava un riso violent. "Io nunquam audiva un cosa talmente formal! Si isto es inappropriate, domina Walker", continuava illa, "tunc io es totalmente inappropriate, e tu debe abandonar me. Adio, io spera que tu ha un bel viage!" e, con senior Giovanelli, qui faceva un saluto triumphalmente obsequiose, illa se apartava.

Domina Walker se sedeva regardante post illa, e il habeva lacrimas in le oculos de domina Walker. "Entra hic, senior", diceva illa a Winterbourne, indicate le loco al latere de illa. Le juvene respondeva que il se sentiva obligate a accompagnar Miss Miller, per lo que domina Walker declarava que si ille recusava iste favor, illa nunquam plus parolarea con ille. Illa era evidentemente seri. Winterbourne superava Daisy e su compagnon, e, offrindo su mano al jeune fillette, diceva que domina Walker habeva facite un imperiose pretension super su societate. Il esperava que illa responderea con alique liber, alique que committerea se ancora plus al "temeritate" de qual domina Walker, con tanto caritate, habeva essayate dissuader illa. Ma illa solmente scutava su mano, quasi non regardante le, durante que senior Giovanelli diceva addio a ille con un saluto troppo emphatic del chapeau.

Winterbourne non se trovava in un bon humor quando prenne loco in le victoria de Mrs. Walker. "Isto non esseva intelligentemente facite per te", diceva candidemente, durante que le vehiculo se amalgamava de nove con le multitude de carros.

"In tal caso", respondite su companione, "io non vole esser intelligent, io vole esser SERIOSE!"

"Bene, tu serieta solmente la offensava e la repulsava", diceva Winterbourne.

"Isto ha succedite multo ben", diceva Mrs. Walker. "Si illa es tan perfectemente determinate a compromitter se, le plus tosto que on lo sape, le plus ben. On pote ager correspondemente".

"Io suspecta que illa non intendeva male", replicava Winterbourne.

"Anque io lo pensava un mense retro. Ma illa ha essite troppo impudente".

"Que ha illa facite?"

"Omne cosa que non es facite hic. Coquetiava con qualescunque homine que poteva incontrar; sedeva in angulos con misteriose italicos; danzava durante tote le sera con le mesme parteneres; reciveva visitas a undecime hora de nocte. Su matre se absentava quando venivano visitatores".

"Ma su fratre", diceva Winterbourne, ridente, "vigila usque a medianocte".

"Ille debe esser edificate per lo que ille vide. Io ha audite que in lor hotel omne persona parla de illa, e que un sorriso se diffunde inter tote le servitores quando un gentilhomne veni e demanda per Miss Miller".

"Le servitores pote ierar", diceva Winterbourne iracunde. "Le sola culpa del puera es que ille es multo inculte".

"Ille es naturalmente indelicata", declarava Mrs. Walker.

“Prende iste exemplo iste matino. Quanto tempore la cognosceva tu a Vevey?”

“Un pauc de dies.”

“Imagine, dunque, que faceva isto un affaire personal que tu habeva lasciate illo!”

Winterbourne remaneva silente pro un momento; postea ille diceva, “Io suspecta, Sinatora Walker, que nos duo ha vixite troppo longe a Geneve!” E ille addeva un requesta que ille deberea informar se con qual particular intention ella lo habeva facite entrar su carro.

“Io voleva supplicar te a cessar tu relationes con Miss Miller — non flirtar con illa — dar illa nihil occasion a se exponer — in breve, lasar illa tranquille.”

“Io timor que io non pote facer isto,” diceva Winterbourne. “Io la ama multo.”

“Plus ration pro non adjutar illa a crear un scandallo.”

“Non essera nihil scandallose in mi attentiones verso illa.”

“Certemente, essera in le modo in que illa les accepta. Ma io ha ditte lo que io ha in mi conscientia,” proseque Mrs. Walker. “Si tu desira rejoindre le joven dama, io te posera hic. Hic, a proposito, tu ha un opportunitate.”

Le carriage travessava iste parte del Jardin del Pincio que se inclina super le muro de Roma e domina le belle Villa Borghese. Illo es delimitate per un grande parapetto, presso le qual se trova plurime sedias. Un del sedias, distante, era occupate per un cavaliere e un dama, al quales Mrs. Walker remittava un gesto de capite. Al mesme momento, iste personas se levava e caminava verso le parapetto. Winterbourne habeva requestate al cocchiere de stoppar; ille disdescendeva ora del carriage. Su companione observava ille un momento in silentio; postea, durante que ille levava su cappello, Mrs. Walker partiva maestosemente. Winterbourne stava illic; ille habeva girate su oculos verso Daisy e su cavaliere. Illes evidentermente non videra ulle; illes esseva troppo occupate con se mesme. Quando illes arriva al basso muro del jardin, illes stava un momento a observar le grande pinadas de la Villa Borghese; postea, Giovanelli se sedeva, familiarmente, super le ample bordo del muro. Le sol occidental in le celo opponite emitteva un radia splendide per un par de barres de nubes, post le qual le companion de Daisy prendeva su parasol del manu e lo aperiva. Illa se approximava un poco, e ille teneva le parasol super illa; postea, ille la lassava pender super su spatula, de modo que ambe lor capites esseva celate ab Winterbourne. Le juvene homine tardava un momento, postea ille comenciava a ambular. Ma ille ambulava non verso le cuppula con le parasol; verso le domo de su tanta, Mrs. Costello.

Il se flatteava al sequente die que il non habeva viste sardonios inter le servitores quando ille, al minus, demandava pro le seniora Miller al hotel ubi illes se hospitava. Ma iste dama e su filia non se trovava in domo; e in le proxime die sequente, durante su repetite visita, Winterbourne habeva ancora le infelicitate de non trovar los. Le festa de Mrs. Walker occurreva durante le sera del tertie die, e, nonobstante le frigiditate de su ultime entrevista con le hospita, Winterbourne esseva inter le hospites. Mrs. Walker esseva un de illas senhoras american que, durante su resida in le externe, face un puncto, secundo lor proprie phrase, de studiar le societate europee, e, in iste occasione, ille collectava plure specimens de su congenites nascite de differente nationalitates pro servir quasi como libros de texto. Quando Winterbourne arriva, Daisy Miller non habeva ancora arrivate, ma post pauc momentos ille vide su matre entrar solmente, con grande timiditate e tristessa. Le capillos de Mrs. Miller super su tempias scoperte pareva ancora plus increspat que ante. Quando illa se approchava Mrs. Walker, Winterbourne se approximava etiam.

"Vide, io ha venite toto sol", diceva povere Sina Miller. "Io es si timide; io non sape que facer. Es le prime vice que io veni a un festa toto sol, specialmente in iste pais. Io voleva portar Randolph o Eugenio o qualcuno, ma Daisy me pressava de vader sol. Io non es habitudinata a vader sol."

"E non intende vostre filia honorar nos con su societate?" demandava impressionante Sina Walker.

"Bene, Daisy es omne vestite", diceva Sina Miller con un accento de historicismo impassibile, si non philosophic, con le qual ella registrava sempre le eventos corrente de le carriera de su filia. "Illa se vestiva a proposito ante le cena. Ma illa ha un amico de su, ille signor italian, que illa voleva portar. Illi sta jocante al piano; il pare que illi non pote stoppar. Signor Giovanelli canta splendidemente. Ma io crede que illi venira ante multo longe", concludeva Sina Miller con sperantia.

"Es regrettabile que illa veni de iste maniera", diceva Sina Walker.

"Bene, io diceva a illa que non habeva uso in vestir se ante le cena si illa debeva expectar tres horas", respondite le mamma de Daisy. "Io non videva le uso de portar un tal vestito pro sedere con le signor Giovanelli."

"Isto es le plus horribile!", diceva Sina Walker, voltante se e parlando con Winterbourne. "Elle se exhibe. Isto es su revencha pro mi haber osate remonstrar con illa. Quando illa veni, io non parolara con illa."

Daisy veniva post le undecima hora, ma non era, in tal occasione, un jovenne dona qui attendeva que on parlava con illa. Ella avanzava con un fruscamento in un fulgentia bellezza, sorridente e chattering, portante un grande bouquet, e accompagnate per le senior Giovanelli. Omnes cessava de parlar e volteva se e la guardava. Ella veniva drectemente a Mrs. Walker. “Io time que tu non credeva que io venirebbe, assi que io mandava mamma a dicer te. Io voleva facer a practice Mr. Giovanelli alicun cosas ante que ille veniva; tu sape que ille canta splendidemente, e io vole que tu lo roga a cantar. Isto es Mr. Giovanelli; tu lo cognosce que io lo presentava a te; ille ha le voce plus belle, e ille cognosce le plus charmante serie de cantos. Io faceva lo practicar iste sera a proposito; nos habeva le plus grande tempore al hotel." De omne isto Daisy se eximiva con le dulcissime, plus splendide audibleness, regardante ora a su hostessa e ora alrededor del camera, durante que ella dava un series de pats, circum un suo spatulas, al orlatura de su vestimento. “Es il ha alcun persona que io cognosce?” ella demandava.

“Credo que omne mundo te cognosce!” diceva Mrs. Walker pregnatemente, e ella salutava Mr. Giovanelli con multo brevitate. Isti gentilhomine se comportava con galanteria. Ille surrideva, salutava e monstrava su dentes albes; ille circumflecteva su mustachios e girava su oculos e faceva omne le functiones proprie de un bel italiano a un festa vesperal. Ille cantava assatis belle sex cantos, ben que Mrs. Walker postea declarava que elle habeva essite incapace de saper qui le invitateva. Illo apparentemente non esseva Daisy qui dava a ille su ordines. Daisy se sedeva a un distantia del piano, e ben que publicemente, quasi, professava un grande admiration pro su canto, parolava, non inaudibilmente, dum illo se faceva.

“Es un pena que iste cameratas es si pauce; nos non pote danciar”, diceva a Winterbourne, quasi si lo haberea viste ante cinque minutas.

“Io non es desolate que nos non pote danciar”, respondite Winterbourne; “io non dancio.”

“Naturalmente tu non dancias; tu es troppo rigid”, diceva Miss Daisy. “Io spera que tu ha gaudite tu viage con Mrs. Walker!”

“Non. Io non gaudiva lo; io preferiva promenar con te.”

“Nos formava pares: isto esseva multo melior”, diceva Daisy. “Ma, ha tu jam audite alique tam frigide como le desiro de Mrs. Walker de far me entrar in su carriage e abandonar le paupere Mr. Giovanelli, sub le pretexto que illo esseva correcte? Le gente ha differente ideas! Illo haberea essite multo impie; ille habeva parlate de iste promenada durante decem dies.”

“Ille non haberea parlate de illo del toto”, diceva Winterbourne; “ille nunquam haberea proponite a un jeune dama de iste pais a promenar in le stratas con ille.”

“In le stratas?” exclamava Daisy con su jocunde fixar. “Ubi, alora, ille haberea proponite a ille a promenar? Le Pincio non es le stratas, non plus; e io, gratias a Deo, non es un jeune dama de iste pais. Le jeune damas de iste pais passa un tempore terribile, secundo lo que io discopere; io non vade cambiar mi habitos pro ILLOS.”

“Me paure que tu habitos es de flirt,” diceva Winterbourne gravemente.

“Naturalmente que illos es,” exclamava Daisy, dandole su microrisoriente de novo. “Io es un flirt terribile! Jamais has tu audiva de un puera amabile que non lo esseva? Ma io suppone que nunc tu va dicer me que io non es un puera amabile.”

“Tu es un puera amabile; ma io vole que tu flirte con me, e solmente con me,” diceva Winterbourne.

“Ah! gratias—gratias multo; tu es le ultime homine con qui io vole flirter. Como io te ha aviate le placer de informar, tu es troppo rigid.”

“Tu lo dice troppo frequente,” diceva Winterbourne.

Daisy dava un riso delicioso. “Si io poterea sperar dulcemente facer te arritarse, io lo diceria ancora.”

“Non face lo; quando io es arritato, io es ancora plus rigid. Ma si tu non vole flirter con me, al minus cessa flirter con tu amico al piano; illes non comprende iste typ de cosa hic.”

“Io pensava que illes non comprehendeva nihil altere!” exclamava Daisy.

“Non in feminas juvene e non maritate.”

“Mi pare multo plus propri in feminas juvene e non maritate que in illos vetere e maritate,” declarava Daisy.

“Bene,” diceva Winterbourne, “quando tu tracta con nativos, tu debe sequer le costume del loco. Flirting es un costume puramente american; illo non existe hic. Ergo quando tu monstra te in publico con le S. Giovanelli, sin tu matre—”

“Gratia! povera Matre!” interrompeva Daisy.

“Ben que tu pote esser a flirtar, le S. Giovanelli non lo face; ille significa qualcosa altere.”

“Ille non sta predicante, al minus,” diceva Daisy con vivacitate. “E si tu vole multo saper, nos ambe duo non flirta; nos es troppo bon amicos pro illo: nos es amicos intime.”

“Ah!” replicava Winterbourne, “si vos es amate reciprocamente, es un altere affaire.”

Elle permitteva a ille momento que ille parlava con tanta franquesa que ille non habeva expectation de scandalisarla con iste interjection. Ma immediatemente, ella se levava, ruborose visibilemente, e ille se quedava ad exclamar mentalmente que le flirtos american era le creaturas le plus eccentric del mundo. "Al minus, le senior Giovanelli", diceva ella, dando un sol vista al su interlocutor, "nunca me diceva cosas tan antipatic."

Winterbourne esseva confusite; ille stava a fixar. Mr. Giovanelli habeva finite cantar. Ille abandonava le piano e veniva verso Daisy. "Non volete entrar al altere camera e prender un poco de the?", ille demandava, inchinandose ante illa con su surridente ornamental.

Daisy girava se verso Winterbourne, comenciante a sorrider de nove. Ille esseva ancora plus perplexe, proque iste sorriso inconsequente non explicava alcun cosa, ben que pareva probar, de facto, que illa habeva un dolce e mollie animo que revertiva instinctivemente al pardono de offensas. "Mr. Winterbourne nunquam me ha offerte the", diceva illa con su maniera tormentose.

"Io vos offereva consilio", replicava Winterbourne.

"Io preferi the levi!" exclamava Daisy, e illa partiva con le briljante Giovanelli. Illa se sedeva con ille in le camera al lado, in le emplaciamento del fenestra, pro le resto del sera. Il habeva un interessante interpretation al piano, ma nulle de iste juvene personas prestava attention a illo. Quando Daisy veniva prender congedo de Mrs. Walker, iste donna reparava conscientiosemente le debilitate de que illa habeva essite culpabile al momento del arrivo del juvene puella. Illa girava directemente le dorso al Srta. Miller e la lassava partir con qual gratia que illa poteva. Winterbourne se trovava proxime le porta; ille videt omne. Daisy deveniva multo pallide e regardava su matre, ma Mrs. Miller esseva humilmente inconsciente de ulle violation del formas social usual. Illa pareva, in veritate, haber sentite un impulso incongrue de attirar attention al su proprie observantia impressionante de illos. "Bon nocte, Mrs. Walker", diceva illa; "nos habeva un belle sera. Tu vide, si io permitte a Daisy venir a festas sin me, io non vole que illa va via sin me." Daisy se voltava, regardante con un facie pallide e grave al circulo proxime le porta; Winterbourne videt que, pro le prime momento, illa esseva troppo offensate e perplexite anque pro indignation. Ille, a su vice, esseva multo commosse.

"Isto esseva multo crudele", diceva ille a Mrs. Walker.

"Illa nunquam entra plus in mi salon", replicava su hospita.

Dato que Winterbourne non deberea incontrarla in le salon de Mrs. Walker, ille visitava tanto frequentemente quanto possibile le hotel de Mrs. Miller. Le damas raremente esseva in casa, ma quando ille los trovava, le devoto Giovanelli era sempre presente. Multe vices, le briljante roman era in le salon con Daisy solmente, Mrs. Miller apparente constante del opinion que le discretion es le melior parte del surveillance. Winterbourne notava, al principio con surprisa, que Daisy in iste occasiones nunquam esseva embarrassed o molestate per su proprio entrata; ma assatis tosto ille comenciava a sentir que illa non habeva plus surprisas pro ille; le inexpectate in su comportamento esseva le unico cosa a expectar. Illa non monstrava ulle malcontento in que su tete-a-tete con Giovanelli esseva interrupte; illa poteva conversar tan frescamente e liberemente con duo gentilhomines como con un; il habeva sempre, in su conversation, le mesme stranie mixture de audacia e puerilitate. Winterbourne observava a se mesme que, si illa veremente esseva interessate in Giovanelli, illo esseva multo singular que illa non prendeva plus problema a preservar le sanctitate de lor entrevistas; e ille le amava plus pro su innocent-semblante indifference e su apparenmente inexhaustibile bon humor. Ille a pena poteva dicer proque, ma illa pareva esser un puella qui nunquam essera jalouse. Con le risco de provocar un sorriso al legitor un tanto derisive, io pote affirmar que, in relation al mulieres qui ante ha interessate ille, semper pareva a Winterbourne inter le possibilitates que, date certe contingenties, ille esseria timide—literalmente timide—de iste damas; ille habeva un senso placente que ille nunquam haberea timor de Daisy Miller. Il es necessari adder que iste sentimento non era totalmente lusingatori pro Daisy; illo faceva parte de su conviction, o plus exactemente de su apprension, que illa monstraría esser un persona multo levi.

Ma illa esseva evidentemente multo interessate in Giovanelli. Illa observava ille quando ille parlava; illa diceva perpetuemente a ille que face isto e que face illo; illa continuemente "cocabatur" e abusava de ille. Illa pareva haber completemente oblidate que Winterbourne habeva dicite ulle cosa que displace illa al pico-reunion de Mrs. Walker. Un dominica postmeridie, post haber ite a St. Peter con su tante, Winterbourne videva Daisy ambular in le grande ecclesia in compania del inevitabile Giovanelli. Post pauco ille monstrava al signora Costello le joven e su cavaliero. Le dama los observava un momento con su monoculo, e postea diceva:

"Esse es lo que te rende si pensative in iste dies, eh?"

"Io non habeva le minima idea que io esseva pensative," diceva le juvene.

"Tu es multo preoccupate; tu pensa a qualcosa."

"E que es illo," ille demandava, "de que tu accusa me de pensar?"

"De iste affaire del june donna—de Miss Baker, Miss Chandler—como se chiama?—del intriga con iste barbieruletto."

"Tu lo appella un intriga," demandava Winterbourne—"un affaire que va in curso con tal peculiar publicitate?"

"Isto es lor follia," diceva Mrs. Costello; "non es lor merito."

"Non," replicava Winterbourne, con un certe pensivitate a que su tante habeva facite allusion. "Io non crede que il ha alique que pote esser appellate un intriga."

"Io ha audite un dozena de personas parlar de illo; illos dice que ille es tote implicate in illo," diceva Mrs. Costello.

"Illos es certemente multo intime," diceva Winterbourne.

Mrs. Costello inspeccionava le juvencoppia de novo con su instrumento optical. "Ille es multo belle. On pote vider facilmente como illo es. Illa pensa que illo es le plus elegante homine in le mundo, le plus belle cavaliero. Illa nunquam ha vidite un tal como illo; ille es melior, mesmo, que le messagero. Probabilemente, esse esseva le messagero que lo introducerea; e si illo succede a maritar se con le juvenculla, le messagero recipera un magnific commission."

"Non creo que illa pensa a maritar se con ille," diceva Winterbourne, "e io non crede que il spera maritar se con illa."

"Tu pote esser multo secur que illa non pensa a ulle cosa. Illa va de die in die, de hora in hora, como on faceva in le Aetate Auree. Io non pote imaginar ulle cosa plus vulgar. E al mesme tempore," additeva Mrs. Costello, "depende super illo que illa pote dicer te a cata momento que illa es 'fianciate'."

"Io crede que isto es plus de lo que Giovanelli spera," diceva Winterbourne.

"Qui es Giovanelli?"

"Ille italietto. Io ha facite questiones super ille e discoperite qualcosa. Apparentemente, ille es un homine perfectemente respectabile e un avvocato cavaliero de modeste position. Ma ille non frequenta le prime circulos. Io crede que ille ha essite presentate per le messo. Ille es evidentemente immensemente fascinate per le Miss Miller. Si illa crede que ille es le plus magnifico gentilhomine del mundo, ille a su parte, nunquam ha trovate se in contacto personal con un tal splendor, tal opulence, tal dispendio como iste jovane domina. E alors, illa debe sembler a ille marvelliosemente belle e interessante. Io dubita un poco que ille somnia de maritar se con illa. Illo pare a ille troppo bon sorte pro esser ver. Ille ha nihil que offerer excepte su belle facie, e il ha un Sr. Miller substantial in iste misteriose terra de dollars. Giovanelli sa que illo non ha un titulo a offerer. Si ille solmente esset un conte o un marchese! Ille debe mirar con surpresa le modo in que illos lo ha acceptate."

"Ille lo attribue a su belle facie e pensa que Miss Miller es un juvene dama qui se dedica a su fantasias!" diceva le signora Costello.

"Illo es verissime," continuava Winterbourne, "que Daisy e su mamma non ha ancora attingite il stadio de - como lo dicerea? - de cultura in le qual le idea de capturar un conte o un marchese comencia. Io crede que illas es intellectualmente incapace de tal conception."

"Ah! ma le avvocato non pote creder lo," diceva le signora Costello.

De le observation excitate per le “intriga” de Daisy, Winterbourne colligeva iste die in St. Petro sufficiente evidentia. Un dozena de colonos american in Roma veniva a parlar con le domina Costello, qui se sedeva super un stolo portable al base de un del grandios pilastros. Le servicio de vesperas procedeva con splendid cantos e tonos de organo in le coro adjacente, e interea, inter le domina Costello e su amicos, se diceva multe super le “excesse” de le povera puera Miss Miller. Winterbourne non amava lo que ille audiva, ma quando, in sortiente a le grandios scalones del chiesa, ille vide Daisy, qui emergeva ante illo, montar in un cabriolet aperite con su complice e avanciar per le stratas ciniche de Roma, ille non poteva negar a se mesme que illa vermente sta a facer multe excesse. Ille sentiva un grande pietate pro illa — non exactemente proque ille credeva que illa habeva totalmente perdite su capite, sed proque ille se sentiva infelicie audir que tanto de que era bel, indefensibile e natural esseva assignate a un loco vulgari inter le categorias de disordine. Ille essayava postea de dar un insinuation a le domina Miller. Un die ille incontrava in le Corso un amico, un turista como ille mesme, qui habeva appena visitate le Palatio Doria, ubi ille habeva perambulate per le belle galeria. Su amico parlava pro un momento del superbe retrato de Innocentio X per Velasquez que appendeva in un del armarios del palatio, e postea diceva: “E in le mesme armario, a proposito, io habeva le placer de contemplar un pictura de un differente typo—ille belle puera americana que tu monstrava me le septimana passate.” In responsa a le questiones de Winterbourne, su amico narrava que le belle puera americana — plus belle que nunca — sedeva con un compagno in le angulo secreto ubi se trovava le grande portraito papal.

"Qui era su compagno?" demandava Winterbourne.

"Un parvete italiano con un bouquete al su buttoniere. Le puera es deliciosemente belle, ma io pensava que tu me habeva dicite le altere die que ella era un juncta muliere del bon mundo."

"Si certemente!" respondite Winterbourne; e, havente assecurate que su informator habeva vidite Daisy e su compagno solmente cinque minutas antea, el saltava in un cabriolet e andava a visitar le Matre de Daisy. Ella era in casa, ma se excusava con ille proque Daisy non era presente.

"Elle es exeunte con il signor Giovanelli a un loco ignote", diceva le Matre de Daisy. "Illes va sempre insimul."

"Io ha notate que illes es multo intime", observava Winterbourne.

"Oh, sembla que illes non pote viver un sin l'altre!" diceva le Matre de Daisy. "Ben, al minus il es un vermente galantomo. Io continua a dicer a Daisy que il es promittite con illa!"

"E que dice Daisy?"

"Oh, illa dice que illo non es promittite. Ma illo poterea esser!"; iste parente impartial continuava, "illa continua a comportar se como si illo esset. Ma io ha facite promitter a Mr. Giovanelli de dicer me, si ELLE non lo face. Io vole scriber a Mr. Miller de isto, nonne tu?"

Winterbourne respondeva que certemente illo lo facerea; e le stato de animo del Matre de Daisy lo pareva si sin exemplo in le annales del vigilancia patern que illo abandonava totalmente le tentative de metter illa in guardia.

Post isto, Daisy nunquam se trovava in su casa, e Winterbourne cessava de incontrarla in le casas de lor communes amicos, proque, como ille percipieva, iste perspicace personas habeva completamente decise que illa preteriva le limites. Illes cessava de invitar-la e illes faceva intender que illes voleva exprimer al observante europeos le grande veritate que, ben que Miss Daisy Miller era un joven american, su comportamento non era representative - era considerate per su compatriotas como anormal. Winterbourne se demandava como illa se sentiva a proposito de omne le personas que la ignorava, e aliquando ille se fastidiava de suspectar que illa non sentiva nihil. Ille se diceva que illa esseva troppo legier e infantil, troppo inculte e irrationale, troppo provincial pro haber reflectite super su ostracismo, o mesmo pro haber percipite lo. Postea, ille credeva que in su organismo elegante e irresponsible, Daisy portava un conscientia defiante, passionat, e perfectemente observante del impression que illa faceva. Ille se demandava si le defiantia de Daisy proveniva del conscientia de su innocentia, o del facto que illa esseva, essentialemente, un persona juvene del classe temerari. Il deberea esser admitite que mantenente un credentia in le "innocentia" de Daisy deveniva a Winterbourne un affaire de cortesia subtile. Como io ha jam facite observation, ille se iracava de se trovar reducite a choppar logica sur iste joven dama; ille se vexava de su manco de certitudo instinctive sur quanto su eccentricitates esseva generique, national, o personal. In ambes perspectivas ille se trova qualcunque, e ora era troppo tarde. Illa esseva "portate via" per le signor Giovanelli.

Pauc dies post su breve entrevista con su matre, ille incontrava illa in ille belle habitaculo de florenti desertion cognoscite como le Palatio del Caesares. Le primo primavera romane ha reimplite le aere con florescentia e perfume, e le asper superficie del Palatino esseva amortite con tener verdura. Daisy promenava super le culmine de un de ille grandes tumulos de ruina que es embancate con marmore muscosse e pavite con inscriptiones monumentari. Ille pareva que Roma nunquam habeva essite tan incantator como justo illo momento. Ille stava, contemplante le armonia incantator de linea e color que circumgyrava la urbe, inhalande le suavemente humid odores, e sentiente le novitate del anno e le antiquitate del loco reaffirmar se in un misteriose interfusione. Ille pareva anque que Daisy nunquam habeva appareite tan belle, ma isto habeva essite un observation de ille qualque vices quando ille la incontrava. Giovanelli esseva al su latere, e Giovanelli, equalmente, portava un aspecto de splendor inusitate.

“Ben,” diceva Daisy, “io crederia que tu esseria solitari!”

“Solitari?” demandava Winterbourne.

“Tu es sempre vadiando te per te mesme. Non pote tu trovar alcuno pro ambular con te?”

“Io non es tam fortunose,” diceva Winterbourne, “quanto tu compagno.”

Giovanelli, ab le prime rencontre, tractava Winterbourne con un politessa distincte. Ille auscultava con un aer deferential su commentarios; ille rrideva punctiliosemente a su jocos; il pareva disposite a testimoniar su credentia que Winterbourne esset un excellente juvene. Ille non se comportava como un adorator invidiose; ille habeva obviemente multe tacto; ille non obiectava si on expectava un poco de humilitate de ille. Alcun vices, il pareva mesmo a Winterbourne que Giovanelli sentiria un certo relevo mental in esser capace de haber un intelligent private comprehension con ille — de dicer a ille, como un homine intelligente, que, benedice vos, ille sapeva quanto extraordinari esset iste juvene dama, e que ille non se illudeva con esperantias delusive — al minus troppo delusive — de matrimonio e dolares. In iste occasion, ille se avanciava de su companiero pro colliger un rametto de flores de amandolo, le quales ille disposava curiosemente in su buttoniere.

“Io sape pro que tu dice isto,” diceva Daisy, observante Giovanelli. “Proque tu pensa que io va con ille troppo frequentemente.” E ella faceva un signo con le capite verso su attendant.

“Omnes pensa lo, si tu volerea saper,” diceva Winterbourne.

“Naturalmente io volerea saper!” exclamava Daisy seriosemente. “Ma io non crede isto. Illos solmente finge de esser scandalisate. Illos non se importa un stupa lo que io face. De plus, io non va con omnes in iste modo.”

“Io pensa que tu trovara que illos se importa. Illes lo monstrara de modo displacevole.”

Daisy lo fixava per un momento. “Quomodo displacevole?”

“Non ha tu notate ullo?” demandava Winterbourne.

“Io te ha notate. Ma io ha notate que tu esseva rigid como un parapluie le prime vice que io te vide.”

“Tu trovaras que io non es tanto rigid como plusculi alteres,” diceva Winterbourne, surridente.

“Como io lo trovara?”

“Ir a vider alteres.”

“Que illes face me?”

“Illes te dar un accogliente frigide. Tu sape que isto significa?”

Daisy lo fixava con attention; su facie comenciava a colorear. “Tu intendi como Mrs. Walker faceva le altere nocte?”

“Exactemente!” diceva Winterbourne.

Daisy regardava Giovanelli, qui se adornava con su florum de amandole. Postea, voltante se a Winterbourne: “Io non pensa que tu permitterea a personas esser si inamicable!” diceva illa.

“Como pote io evitar isto?” demandava Winterbourne.

“Io pensa que tu debera dicer ullo.”

“Io dice ullo”; e ille faceva un breve pausa. “Io dice que tu matre dice me que illa crede que tu es promissate.”

“Ben, illa lo crede,” diceva Daisy simplicemente.

Winterbourne comenciava a rider. “E Randolph lo crede?” demandava ille.

“Credo que Randolph non crede alique,” diceva Daisy. Le scepticismo de Randolph excitava Winterbourne a ulterior hilaritate, e ille notava que Giovanelli les retornava. Daisy, qui observava isto, se dirigeva de novo a su compatriota. “Post que tu lo mentionava,” diceva illa, “io es promissate.” * * * Winterbourne la regardava; ille habeva cessate de rider. “Tu non crede!” addebat illa.

Ille permaneva silenti per un momento, e postea diceva: “Si, io crede.”

“Oh, non, tu non crede!” replicava illa. “Ben, ergo—io non lo es!”

Le juvene puella e su cicerone se dirigeva verso le porta del recinto, de modo que Winterbourne, qui habeva entrato solmente pauco tempore retro, presto les diceva addio. Un septimana postea, ille andava a cena in un belle villa sur le colle Celio, e, arrivante, licentiava su vehiculo alugate. Le serata era incantator, e ille se promitteva le satisfaction de retornar a pedes sub le Arco de Constantino e passante per le monumentos vaguemente illuminate del Foro. Il habeva un luna descrescente in le celo, e su radiance non esseva brillante, ma illa esseva velate per un tenue cortina de nube que pareva diffunder e equalisar lo. Quando, in su retorno del villa (il esseva undecim horas), Winterbourne appropinquava le circulo obscur del Colosseo, ille pensava, como amator del pittoresco, que le interior, sub le luce pallide del luna, merita un inspection. Ille se dirigeva verso un del arcadas vacue, proxime al qual, como ille notava, un carrico apertite - un del taxas romanas - se trovava. Postea ille entrava inter le umbrose cavernas del grande structura, e emergeva in le arena clare e silente. Le loco nunquam pareva a ille plus impressionante. Un medietate del gigantic circo se trovava in umbra profunde, le altere dormiva in le crepusculo luminose. Como ille stava illic, ille comenciava a murmuriar le famose versos de Byron, del "Manfredo", ma ante que ille finiva su cita, ille recordava que si le meditationes nocturne in le Colosseo es recommendate per le poetas, illos es condemnate per le medicos. Le atmosphera historic era certemente presente, ma le atmosphera historic, scientificamente considerate, non esseva melior que un malvole miasma. Winterbourne se dirigeva al centro del arena, pro observar melio, intencionante postea a facer un rapid retracto. Le grande cruce in le centro esseva cuberte per umbras; solmente quando ille appropinquava, illo poteva discernar lo distinctemente. Poteva alors videre que duo personas se trovava super le basso scalas que formava su base. Un de illos era un femina sedente, su compano stava in fronte de illa.

Subito le sono del voce del femina perveniava a ille distinctemente in le aere calide del nocte. "Bene, ille nos observa como un del vetule leones o tigres pote haber observate le martyres christian!" Iste era le parolas que ille audiva, con le accentuation familiare de Miss Daisy Miller.

"Speremus que ille non es multo affamate", replicava le ingeniose Giovanelli. "Ille debera prender me prime; tu servira como dessert!"

Winterbourne cessava, con un sorta de horrore e, il debe esser addite, con un sorta de relevo. Il pareva como si un subite illumination habeva essite projectate super le ambiguitate del comportamento de Daisy, e le enigma habeva devenite facile a dechiffrar. Illa esseva un juvene dama que un gentilhomne non plus debea affanar se a respectar. Ille stava illic, contemplante illa - contemplante illa compagnon e non reflectente que ben que ille los videva vagamente, ille mesme debeva haber essite plus brillantemente visibile. Ille sentiva ira verso se mesme proque ille se habeva tanto preoccupate con le maniera correcte de contemplar Miss Daisy Miller. Postea, quando ille se preparava a avanzar ancora, ille retinava se mesme, non per timor que ille faceva un injustitia verso illa, ma a causa del periculo de apparer inappropriatemente exhilarate per iste subite revulsion ab un criticisme cautelose. Ille se girava verso le entrata del sito, ma, durante que ille lo faceva, ille audiva Daisy parlar ancora.

"Proque, il esseva le Sr. Winterbourne! Ille me videva e ille me ignorava!"

Que intelligente parve reprobate illa esseva, e quomodo intelligentemente illa se fingeva de innocentia offensate! Ma ille non voleva discuter con illa. Winterbourne veniva avante ancora e dirigeva se verso le grande cruce. Daisy se levava; Giovanelli leva su su chapeau. Winterbourne nunc habeva comenciate a pensar simplicemente del insaniate, de un puncto de vista sanitari, de un delicate juvena qui passava le sera in iste loco malarial. Si illa vere ESSEVA un parve reprobate intelligente? Isto non era un ration pro permitter illa morir de perniciosa. "Desde quando vos ha essite hic?" ille demandava quasi brutalmente.

Daisy, belle in le luce flatterante del luna, lo regardava un momento. Postea - "Tota le sera," illa respondeva, amabilemente. "Nunquam io videva alique tan belle."

"Io time," diceva Winterbourne, "que vos non va a trovar le febre romana multo belle. Isto es le maniera in que le gente le contrahet. Io me demanda," ille addite, tornante se verso Giovanelli, "como vos, qui es un romano native, pote approbar tal terribile indiscretion."

"Ah," diceva le belle native, "io mesme non ha timor."

"Ne io - pro te! Io parla pro iste juvena."

Giovanelli levava su supercilia ben formate e monstra su dentes brillante. Ma ille accipieva le reprehension de Winterbourne con docilitate. "Io diceva al signorina que isto es un grave indiscretion, ma quando ille esseva jam un momento prudente?"

"Io nunquam esseva malade, e io non ha intention de esserlo!" declarava le signorina. "Io non ha le apparencia de esser multo robuste, ma io ha un bon sanitate! Io debeva vider le Colosseo al lumine del luna; io non haberea volite retornar a casa sin vider lo, e nos habeva passate un belle tempore, nonne, Mr. Giovanelli? Si il habeva ulle periculo, Eugenio me pote dar alcun pillulas. Ille ha alcun excellente pillulas."

"Io te consilia," diceva Winterbourne, "de revenir a casa ille celeritate possibile e prender un."

"Tu parla multo sage," replicava Giovanelli. "Io va verificar si le carrica es al manu." E ille procedeva rapide verso avante.

Daisy sequitava con Winterbourne. Ille la observava; ella non pareva nullemente embarassate. Winterbourne non diceva ulle cosa; Daisy parlava del bellezza del loco. "Bene, IO HA VISTE le Colosseo per lumine de luna!" exclamava ella. "Isto es un bon cosa." Postea, notante le silentio de Winterbourne, ella le demandava pro que ille non parlava. Ille non respondava; ille simplemente comenciava a rider. Illes passava sub un del arcuas oscure; Giovanelli se trovava in avant con le carrozza. Ici Daisy se fermava un momento, observante le juvene american. "CREDITE vos que io esset promittite, ille altere die?" ella demandava.

"Non importa lo que io credeva le altere die", diceva Winterbourne, ridento ancora.

"Bene, que crede tu nunc?"

"Io crede que illo face ben pauco differentia si tu es fidanzate o non!"

Ille sentiva le belle oculos del juvene puella fixate super illo a travese del densa obscuritate del arco; appareva que illa haberea respondite. Ma Giovanelli la accelerava. "Pressa, pressa!" diceva ille, "si nos arriva ante medianocte, nos es securissime."

Daisy s'installava in le carrozza, e le fortunate italiano se collocava al suo latere. "Non oblidar le pilulas de Eugenio!" diceva Winterbourne mientras ille levava su chapeau.

"Daisy diceva con un tono un poco strano: 'Non me importa si io ha febre romane o non!' Sur ti, le cocchiere frappava su flagello e illes se partiva, rullante super le fittitorescas plagias del vetuste pavimento."

Winterbourne, pro facer justitia a illo, mentionava a nulle persona que ille habeva incontrate Miss Miller, a medianocte, in le Colosseo con un gentilhomine; ma nonobstante, pauc dies postea, le facto que illa habeva essite illo ibi sub iste circumstantias esseva cognoscite per omne membro del parve circulo american, e commentate in consecuentia. Winterbourne reflecteva que illes habeva naturalmente cognoscite illo al hotel, e que, post le retorno de Daisy, il habeva habite un cambio de commentos inter le portero e le auriga. Ma in iste mesme momento, le juvene recognosceva que illo habeva cessate a esser un question de seri regretto pro illo que le parve flirt american esseva "discutite" per servitores de spiritu basse. Le gente, un o duo dies postea, habeva informationes seriose a donar: le parve flirt american esseva alarmantemente malade. Winterbourne, quando le rumor veniva a illo, se dirigeva immediatemente al hotel pro magne noveas. Ille trovava que duo o tres amicos caritative habeva precedite illo, e que illes esseva recipite in le salon de Mrs. Miller per Randolph.

“Esse circumvalet a nocte,” diceva Randolph, “es to que faceva ill. Es sempre circumvallante a nocte. Io non crede que ella volerea, il es si damnate obscure. Tu non pote vider ulle cosa hic a nocte, excepte quando il ha un luna. In America il ha sempre un luna!” Le Matre Miller esseva invisibile; nunc, al minus, ella offereva le avantagio de su societate a su filia. Il esseva evidente que Daisy esseva dangereosemente malade.

Winterbourne frequentemente andava a demandar novas de ella, e un vice vide Mrs. Miller, qui, benque profunde alarmate, era, multo al su surprisa, perfectemente composta e, secun pareva, un infermiera multo efficiente e judiciose. Ella parlava multo del Doctore Davis, ma Winterbourne le faceva le complimento de dicer a se mesme que, in fin de contas, illa non esseva un monstroso stulto. "Daisy parlava de te il altere die", diceva a lui. "Le medie tempore, illa non sape a quid que illa dice, ma ille vice io crede que illa sape. Illa me dava un message que illa diceva me dar a te. Illa diceva me dar a te que illa nunquam se engagia a ille belle Italiano. Io es certe multo contente; Mr. Giovanelli non nos ha visitate de quando illa se infirmava. Io pensava que ille esseva un tante de un galantuomo; ma io non considera isto multo polite! Un dama diceva me que ille timeva que io esse iracundiate con ille pro haber portate Daisy a circumferentia durante le nocte. Bem, io es iracundiate, ma io suppone que ille sape que io es un dama. Io preferirea morir ante que incensar le. In omne caso, illa dice que illa non es engagiate. Io non sape proque illa voleva que tu lo saper, ma illa diceva me tres vices, 'Attende que tu dice a Mr. Winterbourne'. E postea illa diceva me demandar si tu recordava le vices que tu visitava illa castello in Suissa. Ma io diceva que io non portarea tal messages. Solmente, si illa non es engagiate, io es certe contente de saper lo."

Ma, como Winterbourne diceva, illo non importava multo. Un septimana postea, le povre puella moriva; illo habeva essite un caso terribile de febre. La tombo de Daisy se trovava in le parve cimiterio protestante, in un angulo del muro del Roma imperial, sub le cupressos e le dense flores de primavera. Winterbourne stava ibi a su latere, con multe altere dolentes, un numero plus grande del que le scandalo excitate per le carriera del joven domina te faceva expectar. Vicin a ille stava Giovanelli, qui se approchava ancora plus que Winterbourne se dirigeva verso altra parte. Giovanelli esseva multo pallide: in iste occasione ille non portava un flor in su reverso; il pareva voler dicer alique. Finalmente ille diceva, "Illia esseva le domina plus belle que io jam videra, e le plus amabile," e post un momento ille addite, "e illia esseva le plus innocente."

Winterbourne lo fixat e postea repetit su parolas: "E le plus innocente?"

"Le plus innocente!"

Winterbourne sentite se dolorose e irate. "Pro que diable," il demandava, "portava tu illa al loco fatal?"

Le urbanitate de Sr. Giovanelli pareva apparentemente imperturbabile. Il fixava le terra un momento e postea diceva, "Pro me mesme io non habeva timore; e illa voleva ir."

"Quelle era nulle ration!" declarava Winterbourne.

Le roman subtile tornava a fixar su oculos sur le terra. "Si illa habeva vivate, io non haberea ganiate ullo. Illa nunquam me haberea maritate, io es secur."

"Illa nunquam te haberea maritate?"

"Pro un momento io sperava. Sed non. Io es secur."

Winterbourne le audiva: il steteva a fixar le protuberantia crude inter le margheritas de april. Quando illo se turnava ancora, le signor Giovanelli, con su passo leve e lente, se habeva retrahite.

Winterbourne quasi immediatemente discedeva de Roma; ma le sequente estate ille reencontrava su tante, Mrs. Costello, a Vevey. Mrs. Costello amava Vevey. Durante l'intervallo, Winterbourne pensava frequentemente a Daisy Miller e su manieras mystificante. Un die, ille parlava de illa a su tante - diceva que il habeva su conscientia que ille habeva essite iniquo verso illa.

“Io non ha le minima idea,” diceva le seniora Costello. “Como ha tu injustitia afficite la puera?”

“Illa me transmitteva un message ante su morte, que io non compreneva al tempore, ma que io ha comprensive desde. Illa haberea appretiate le vostre estimation.”

“Iste es un maniera modesto de dicer que illa haberea reciprocate le vostre affetto?” demandava le seniora Costello.

Winterbourne non dava responsa a iste question, ma ille diceva presto: “Tu habeva ratione in tu commento que tu faceva le estate passate. Io esseva sur le punto de comitter un error. Io ha vivate troppo longemente in le paises stranie.”

Nonobstante, ille retornava a Geneve, ubi continuan a arrivar le reportos le plus contradictori sur su motivos de sojorno: un reporto dice que ille “studia” ardentemente — un indicio que ille es multo interessate in un mulier extranier multo intelligente.